El punt mort de la via Junts i el bumerang de l’apatia

"L’altra cara de la moneda de la desconnexió de la societat amb la política, que repel·leix l’interès majoritari, és la desconnexió dels polítics amb la societat"

Ot Bou Costa
09.02.2022 - 19:05
Actualització: 09.02.2022 - 20:05
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A banda l’espiral de frivolitat en el debat públic, la part bona de tot això que passa ara és que, els anys vinents, als partits i als grans mitjans els costarà com més anirà més de controlar les coses, encara que de moment se’n surtin. L’altra cara de la moneda de la desconnexió de la societat amb la política, que repel·leix l’interès majoritari, és la desconnexió dels polítics amb la societat. És més vistosa la primera perquè hi ha unes estatístiques que ho mesuren i ho ensenyen, i perquè és un sentiment tan estès al país que es comprova de seguida. Però la segona és més fonda perquè és més difícil de recuperar: una volta es perd l’equilibri és molt fàcil de caure. Per al poder, també.

La dinàmica circular de la història del país, i l’expectativa única que Espanya es torni més autoritària, ens assegura almenys un altre instant d’efervescència nacional. Tard o d’hora. Llavors tornarà la politització en massa de la gent que ara se sent decebuda i ha desconnectat: amb la sentència de l’estatut ja es va veure que el suflé dels partidaris de la independència creixia amb una lògica directament proporcional a la viabilitat que la gent hi troba, i a l’esgotament manifest de les opcions dins Espanya. I això segon tornarà a passar. En canvi, quant als partits, la nova fase efervescent s’endurà com una rierada tot allò que s’hagi fet des de la derrota per a justificar-la. Perquè no tindrà prou solidesa. Per això Esquerra Republicana s’equivoca quan calcula que desnacionalitzar la causa li ret per créixer per l’esquerra.

Aquests últims anys els acòlits de l’estat espanyol a Catalunya han cercat l’apatia de la gent, amb la complicitat més directa o menys d’una generació de dirigents independentistes que fins al 155 havien estat segones o terceres espases, i que van fantasiejar amb la idea que, després d’una dècada convulsa, amb molt pes del carrer, la calma i la grisor els deixarien fer i desfer tranquils. Es van pensar segurament que tot era més fàcil que no semblava. Hi havia qui esperava que fos tot un nou oasi de recursos a la disposició de la seva gestió novella, com un regal caigut del cel, com si els papàs els deixessin conduir el cotxe sense carnet, per a provar.

Després dels indults devien respirar alleugerits, atès per fi el grau d’insensibilització màxima. Però l’atenció que la gent dedica a l’actualitat política és important perquè consolida la fiscalització i els circuits naturals d’indignació, que al seu torn augmenten les opcions de canvi i de renovació i, per tant, els incentius dels polítics per a fer les coses bé, cosa que els fa ser més curosos i mantenir el contacte amb la realitat tota l’estona. A escala espanyola, per exemple, haver d’estar pendents del conflicte nacional obtura el debat d’idees i programes propi de la democràcia, i l’embogiment es veu especialment en el PP. Han inflamat tant la retòrica que no saben com aplacar-la, perquè ja no detecten la temperatura adient.

Aquí ha passat primer amb la CUP, que, sense saber com, ha quedat atrapada en la irrellevància. Junts per Catalunya tenia més o menys afinat el grau de cinisme amb què podia explicar la seva versió de la realitat, però ha perdut el control del volant. Que per a defensar la presidenta Laura Borràs treguin a parlar Jaume Alonso-Cuevillas, a qui a principi de legislatura havien apartat de la mesa perquè havia descartat l’estratègia de la confrontació –en una entrevista a VilaWeb–, ja és prou eloqüent, i encara més tenint en compte els arguments que dóna, que van contra allò que Junts sempre havia dit: “Sense la col·laboració dels funcionaris no es pot desobeir.” Sembla que fins i tot Borràs ha perdut el control de la seva imatge, tant conscient que n’ha estat sempre: el silenci de molts dels seus seguidors més fervents revela que, al marge que fos previsible o no, hi ha decepció a les files de Junts.

El paper galdós de Borràs amb el cas de Pau Juvillà passarà a Junts molta més factura que no es pensen. Sembla que no és conscient de fins a quin punt són inconsistents i buides sonen les seves justificacions. Si la presidenta no comptava amb el suport de la CUP ni d’Esquerra, podria haver-se exposat tota sola a una resistència que, com a resistència, li hauria reportat a tot estirar uns anys d’inhabilitació. Si tan convençuda està que la CUP i Esquerra no li hauria seguit la veta, no s’hauria hagut d’amoïnar: els altres haurien quedat retratats; ella mentrestant s’hauria pogut dedicar a mirar de controlar el partit caòtic de què forma part, i el seu valor polític s’hauria disparat quan hagués tornat.

No penso ni de bon tros que Junts faci la independència, ni que en realitat tingui una estratègia diferent d’Esquerra, però l’autonomisme serà llarg, i si més no hi ha un cert marge per a la visió estratègica purament personal. Però no hi ha valentia. Ni se’ls acut. Perquè no hi ha perspectiva. Perquè no hi ha càstig. Per això sembla que no hi hagi solució, ni alternativa. Esquerra tan sols aguanta el tipus perquè mercadeja amb la por del conflicte i perquè ha jugat millor les seves cartes, fins ara. Però tot plegat se’ls acabarà girant en contra. I amb prou feines sabran per què.


Un referèndum sobre Santi Vila

No em voldria especialitzar a blasmar Santi Vila. Però sento un impuls irrefrenable de comentar el seu últim article a La Vanguardia, en què fa revisió profunda del concepte de democràcia, perquè sembla talment que ens l’ofreni per a exemplificar allò que l’altre dia dèiem de la frivolitat: que hem entrat en una espiral en què, com que les coses serioses no aguanten el debat perquè la política no avança ni presenta escletxes de llum, a partir d’ara debatrem les qüestions importants a còpia de trivialitats. Per a dir-nos que és contrari a un referèndum d’independència perquè on s’és vist de donar veu a la gent estúpida, “el nostre ex-batlle, el nostre ex-diputat, el nostre ex-conseller, costa saber de què”, ens explica que els veïns de Cabacés no en volen canviar la grafia tot i que l’Institut d’Estudis Catalans digui que ha de ser Cabassers.

És un debat sens dubte interessant: sempre m’ha fet gràcia l’anècdota del poble d’uns parents on van fer canviar el nom del carrer Mahatma Gandhi perquè tothom s’equivocava i no arribaven les cartes. Però el cas és que Vila pretén, amb el cas de Cabacés-Cabassers, de destruir la legitimitat dels referèndums. Sempre ens demanem, diu Vila: “Si els suïssos poden votar cada diumenge sobre els seus assumptes quotidians, per què no ho hauríem de poder fer també els catalans, com és sabut, des de fa temps abanderats del dret a decidir?” “Però, decidir què?”, prossegueix, agut. “Que potser algú amb seny exigiria al cardiòleg poder votar amb la família sobre la conveniència o no d’intervenir-li el cor abans de ser operat? O imposaria a l’odontòleg un referèndum per reconèixer com una càries a tal?”

Si fessin un referèndum per a demanar-nos si Santi Vila ha de continuar tan present com fins ara a la vida pública o desaparèixer-ne del tot, jo demanaria sens dubte una tercera via: que hi multipliqui les aparicions, perquè les seves originalitats són un aprenentatge continu.


Macron a Ucraïna

Fotografia: Hannibal Hanschke.

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha tocat el crostó al francès, Emmanuel Macron, que avui l’ha visitat després de reunir-se dilluns amb Vladímir Putin. El president rus i Macron, malgrat la fredor teatral, van mostrar una mena d’acostament: l’equip de Putin va reconèixer a Macron una visió pròpia de la situació a Ucraïna i, en general, de l’estratègia geopolítica de la Unió Europea i de l’OTAN, i Macron es va deixar fer aquesta felicitació sibil·lina perquè ara que té eleccions vol fer –encara més– d’home d’estat i geostrateg. Avui, en la reunió amb Zelenski, el president francès ha dit que era optimista, que hi ha opcions que les negociacions prosperin i la sang no arribi al riu. En públic, Zelenski li ha respost que Putin ha de demostrar les coses amb fets, i no amb paraules.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes