L’espiral de frivolitat o com es degrada un país

"La degradació del debat públic és el símptoma més manifest d'allò que passa en un país quan és massa evident que és ocupat però ningú no fa per a desocupar-lo"

Ot Bou Costa
07.02.2022 - 18:52
Actualització: 07.02.2022 - 19:52
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Tant a Madrid com a Catalunya, l’estancament del conflicte nacional ens ha fet entrar en una espiral de frivolitat de què serà molt difícil sortir. De les coses serioses se’n parlarà amb les coses trivials. La categoria només s’explicarà mitjançant l’anècdota. La degradació del debat públic és el símptoma més manifest d’allò que passa en un país quan és massa evident que és ocupat però ningú no fa res per a desocupar-lo. Com que tothom, pensi com pensi, ja ha vist què hi ha, anem fent voltes en cercles. Són faves comptades: si Espanya està disposada a frenar com sigui la independència, no canviarà res fins que nosaltres no estiguem disposats a fer-la com sigui. Els debats fecunds que teníem fa cinc anys sobre la llibertat i la democràcia, per exemple, ja no aguanten perquè es troben atrapats a la xarxa de les trampes que ens parem per no parlar de la independència. Els debats que teníem se substitueixen per consignes buides perquè no hi ha cap relació directa entre els fets, la vida palpable, i allò que experimenten el cervell i el cos, que ja no és sinó esgotament.

Com es va veure l’altre dia amb l’error estúpid d’un diputat del PP que va acabar salvant la reforma laboral, les reformes profundes que podrien modernitzar l’estat espanyol solament reïxen si hi ha un descuit o si qui les impulsa cerca el suport de la perifèria, cosa que sacseja l’eix nacional. Al marge d’això, hi ha tan sols l’opció d’una aliança estàtica entre PP i PSOE, que seria una contradicció de base sobre la idea de reforma, o bé l’enduriment autoritari que ofereixen PP i Vox. Com s’ha vist també, cicle rere cicle, l’única manera d’estripar les cartes és esquerdar l’estat. Històricament, aquest atzucac ja ha fet que Espanya tampoc no pugui debatre seriosament sobre la llibertat i la democràcia. Però ara que el conflicte a Catalunya ja no es podrà tornar a camuflar, només hi haurà espai per a l’aparença de cara a la galeria de Yolanda Díaz, la petulància d’Iván Redondo, la grisor de Pedro Sánchez, la pompa de Macarena Olona i la burla i l’acudit de l’esquerra humorista. És a dir, per a la frivolitat.

N’és una bona prova que tota la literatura sobre la reforma laboral posterior a la votació s’hagi construït entorn de l’error del diputat: de l’error en sí, com a origen i destinació del debat, i no pas com a pretext. El melodrama desafinat que han muntat PP i Vox, acusant Meritxell Batet de prevaricació, fa pensar en la dissonància de Pablo Casado quan parlava d’apartheid a Catalunya. Tot ho formulen amb la ganyota i l’exageració perquè ells també han perdut el contacte amb la proporció de les coses, quan han hagut de començar a fer força per a retenir-nos. Tot ho vehiculen amb la seva part més banal. La polèmica per Eurovisió, per exemple, va semblar una ximpleria, però tant a les xarxes com a les tertúlies es va fer servir per a parlar de política: la qüestió territorial, el feminisme, la transparència. El fet que en alguns programes s’allargués gairebé quatre dies demostra que en el fons era un pretext per als mateixos debats de sempre, que ara només agafen frescor i dinamisme si tenen un motiu trivial.

A Catalunya encara passa més, perquè, quan no tens poder per a donar cos a les teves idees, ni als debats que necessàriament les envolten, la frivolitat agafa força. Quan tens el poder sistemàticament en contra, o t’hi uneixes, o el prens, o mires de salvar-te tu tot sol. Analitzar l’actualitat política, per exemple, és com més va més difícil: com que anem en cercles, el risc d’acabar fent sempre el mateix article és elevat. Hi ha sobretot tres maneres de mirar de fugir-ne. Una de força feble és conceptualitzar, explicar les coses d’una manera abstracta: com un exercici de psicologia. Una altra és amb informació, amb una càmera a la cuina de les coses: de l’anècdota a la categoria. I la darrera és amb el mirall sistemàtic de la història, amb una mena de paral·lelisme continu: el passat serveix per a explicar el futur. El problema de totes tres vies és que tard o d’hora poden caure en el determinisme. Com que l’actualitat no deixa marge de maniobra perquè fa cercles, hi ha el perill que n’acabem deixant poc nosaltres, i tendim a parlar de les coses com si tot ja fos escrit. Com si el país no pogués canviar. En el cas de la conceptualització, perquè explicar les coses mitjançant l’abstracció fa que, al final, tot hagi d’encaixar permanentment, com una teoria d’enginyeria. En el cas de la història, perquè sembla que el destí sigui anterior a les persones. I en el cas de la informació, perquè si la cosa important és la categoria, l’anècdota s’acaba disposant instintivament perquè vulgui dir sempre el mateix, i no deixa alternatives espirituals als personatges.

Parlo dels articles perquè és allò que tinc a mà, però quan s’acabi la covid, la majoria de tertúlies tindran dificultats per a mantenir l’atenció i l’interès dels oients si no esdevenen pràcticament programes del cor. Els partits independentistes també s’hi troben. Com que no poden avançar, tot ho han de fer simbòlic o amb eufemismes. Per això han substituït conceptualment el procés d’independència per la defensa del català. I per això importen idees i fan el ridícul. La comèdia de l’indult a les bruixes, per exemple, és una còpia de les reparacions als descendents d’esclaus als Estats Units. Però aquí no es pot remoure i treballar seriosament la memòria històrica, no es poden sacsejar tabús, perquè si ens hi poséssim de debò veuríem que som nosaltres, com a catalans, com a nació trinxada, que ens mereixem la reparació. En la mesura que encara som un col·lectiu viu, i que per tant la reparació que ens mereixem és una cosa tan concreta com la independència, la litúrgia de les bruixes és com la polèmica d’Eurovisió: una manera de fer passar els debats socials per l’embut de la morbositat i l’eufemisme.

Fa gràcia que al final tot es redueixi a un debat interior sobre els costs de fer la independència. Els de no fer-la potser no són tan fàcils d’associar-los al tema del tema. Però són molt més salvatges.


“There is no alternative”

El cinisme particular de Junts, que aquests últims anys ha fet veure que capitanejava la confrontació, no tan sols perjudica el moviment perquè posa traves a l’emergència d’alternatives. El perjudica perquè, creant el miratge que defensa la confrontació per deixar-la de banda després, dóna mastegada a Esquerra la possibilitat de dir que la confrontació és estèril. N’és una prova el fet que aquests dies, els mal anomenats pragmàtics han fet servir la manera com la presidenta Laura Borràs s’ha doblegat davant el Suprem espanyol per a dir: “Veieu com no hi havia alternativa?” “La presidenta del parlament té raó quan diu que l’han deixat sola. De fet, ha actuat de l’única manera possible sense paralitzar la institució”, ha escrit Esther Vera, directora de l’Ara, aquest cap de setmana. “La decisió obre una via d’aigua al seu partit i a l’estratègia de la ‘confrontació intel·ligent’, que és avui menys creïble”. I Eduard Voltas, d’una manera semblant, també ha escrit a Nació Digital que no hi ha alternativa: “El Parlament de Laura Borràs és igual de vulnerable, violable i humiliable que el de Roger Torrent, i que tot allò que s’havia venut durant quatre anys com una ‘rendició’ no és més que el món físic que et trobes quan et treus les ulleres de la realitat virtual.” Cada dia sonen més com Margaret Thatcher.


Conciliació

Fotografia: Kremlin.

El president francès, Emmanuel Macron, és a Moscou reunit amb el president rus, Vladímir Putin, amb l’objectiu oficial de rebaixar la tensió entre Rússia i l’OTAN per evitar un conflicte armat a Ucraïna, ara que s’ha vist que la via diplomàtica amb els Estats Units no ha reeixit. D’ací a dos mesos hi haurà unes eleccions decisives per a la Unió Europea a l’estat francès, i Macron aprofita la seva presidència semestral del Consell d’Europa per marcar el perfil d’home d’estat, fort internacionalment, amb una idea pròpia de la geopolítica que ha de seguir la Unió, tal com el Kremlin li ha reconegut avui. Macron ha mirat de demostrar caràcter amb aquest viatge a Moscou, però a Brussel·les no tothom acaba de veure clar el to gairebé conciliador amb Putin —”Hem de cercar una resposta útil col·lectivament per a Rússia i per a tota Europa”, ha dit. Putin, mentrestant, ha marcat territori.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes