La CUP –dins de Guanyem– votarà perquè un senyor del PSC sigui batlle de Badalona. No sé si sabeu que som nosaltres que no hem entès la jugada, perquè el món municipal és una cosa molt especial, i no es pot interpretar amb els mateixos esquemes que la política nacional. I amb les ulleres municipals, la raó per la qual la CUP investeixi un batlle del PSC a Badalona és que cal fer fora Xavier García Albiol. Segons que sembla, Albiol és un polític perillós, d’extrema dreta, que conrea un ambient xenòfob molt tòxic en una ciutat amb molta immigració. La pregunta pertinent potser seria, essent Albiol aquest perill, per què ha pogut governar durant 527 dies sense majoria absoluta. La resposta és que fa 527 dies, la CUP no volia donar la batllia al PSC a canvi de no res, i exigia que Dolors Sabater l’ostentés durant dos anys. Com que el PSC no va cedir, va ser culpa seva que Albiol tornés al poder. Però ara els Papers de Pandora han revelat que Albiol presumptament tingué una societat en un paradís fiscal, Belice, i això ha fet que la CUP cedeixi. Per això serà batlle Rubén Guijarro, un socialista.

No sé si hem d’interpretar que tenir una societat a Belice és més greu que instigar la xenofòbia a Badalona. Tampoc no sé si hem d’interpretar que el gripau de votar el PSC és una cosa més assumible o menys segons la corrupció o fins i tot la disposició del PSC a deixar-se a votar. La CUP podria esgrimir que per ella no, però pel PSC sí, i per això llavors no fou possible i ara sí. En aquest cas, seria tan incomprensible que no votessin el PSC com que el votessin. Però la cosa important és que l’apatia general en les reaccions a la notícia, per extravagant que sembli l’aliança, per sucós que sigui el titular, revela que tots aquests arguments ja són ben poc decisius en la política catalana. El relat que no n’hi ha per tant d’investir un batlle del PSC ja és tan afermat que fins i tot se’n salva la CUP. Com pot ser que no salti tot pels aires?

El dilluns després del 155, el conseller Josep Rull va penjar una fotografia a Twitter en què era a la feina, mirant l’ordinador, amb un caire de diversió a la mirada. “Al despatx, exercint les responsabilitats que ens ha encomanat el poble de Catalunya”, deia. En aquell moment, una part del govern ja era a l’exili, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ja eren a la presó; a ell, amb la resta, el van empresonar abans d’una setmana. Durant uns dies vaig demanar-me com podia ser que no se’n penedís, que no li fes vergonya, que hagués fet aquell piulet sense contemplar l’opció que l’engarjolarien poc després. Al cap d’un temps ho vaig entendre. Rull no va penjar aquella fotografia fent veure que plantava cara, sinó deixant clar que no en plantava, però l’interlocutor no era espanyol. Era tan evident que el govern s’havia desintegrat que el posat de Rull no podia ser res més que una consigna als funcionaris: “Aneu a treballar, nosaltres no us protegirem.” Potser per això aquell punt de mirada irònica, gairebé involuntària. “Al despatx, exercint les responsabilitats que ens ha encomanat el poble de Catalunya.”

No és una anècdota aïllada. En aquell moment, per l’independentisme majoritari, el PSC acabava de travessar una línia vermella. Havien suspès temporalment l’autonomia de Catalunya, havien avalat la destitució d’un govern propi elegit democràticament, havien malferit les institucions catalanes afegint-se a tota la força d’Espanya. El consens general al moviment, aleshores, era que al PSC no t’hi podies acostar, que calia bandejar-lo. Era una posició de confrontació que, si s’hagués mantingut, tenia el sentit d’expulsar el PSC de la centralitat, i així fer-lo invotable per a tots els no independentistes que refusaven el 155, que no eren pocs. Si l’operació hagués anat bé, la majoria haurien passat als comuns, però amb un PSC escanyolit, els comuns haurien hagut de triar si acostar-se a l’independentisme o a Ciutadans i Vox. Fessin allò que fessin, en aquell punt, si l’independentisme hagués mantingut la posició n’hauria sortit beneficiat. Era una posició de confrontació, i si l’independentisme hagués mantingut el torcebraç les coses podrien haver anat diferent. Allò, tal volta, hauria estat eixamplar la base. I per això no té cap mena de sentit dir que l’endemà de la declaració va deixar de valdre la pena de plantar cara, ni que plantar cara sigui una pretensió buida, ni que simulant pragmatisme creixerem.

El missatge de Rull –”aneu a treballar”– no era inevitable, hi havia encara coses a salvar. Però aquell gest revela com va anar tot: era una desactivació preventiva de la confrontació possible, una normalització anticipada de la reculada inacabable que vindria després. En aquella fotografia, ja s’hi podien llegir totes les conseqüències nefastes de no haver lliurat batalla, fins i tot aquest retorn a primera línia d’un PSC tan emblanquit que tindria marge per a enfortir-se fins a guanyar les eleccions quatre anys després. Alguns presos polítics van expressar dolor o decepció unes quantes vegades pel fet que gairebé ningú del PSC no els havia anat a veure. Encara semblava viva aquella frase de xantatge justificat als socialistes, abans que premessin el botó del 155 i quan normalitzaven els empresonaments: no els aguantaran la mirada. La tensió en el terreny personal, fos volguda o no, compensava narrativament la inevitable condemna estratègica: poc a poc, la relació política amb els socialistes s’hauria d’anar destensant. ERC els necessitava per a tenir un coixí que li permetés la maniobra de 180 graus. I el PDECat i Junts ho sabien, i per això durant un temps van jugar a demonitzar els socialistes i, per pur càlcul electoral, van prometre que no hi pactarien en cap ajuntament, fins que es van adonar que, per no restar fora de la nova normalitat que pactarien el PSC i ERC, ells també s’haurien d’acostar als socialistes, i hi van pactar la Diputació de Barcelona.

Els partits independentistes no emblanqueixen el PSC perquè hi creguin, ni per electoralisme, sinó per a justificar-se a si mateixos. No aguantar una mirada és molt més fàcil, molt més reflex, molt més emocional que no pas no aguantar un discurs, canviar de posició. Si vols tornar a mirar algú, tan sols has d’alçar una mica el cap. Però dir a la gent coses que no vol sentir perquè li havies promès les contràries és molt més complicat. I desgasta molt més. Per això l’abraçada de Cuixart a Miquel Iceta no era tan sols un gest humà, sinó un gest polític, i per això va causar una indignació tan íntima en molta gent. La pregunta que s’ha de fer la CUP no és si l’alternativa a votar el PSC és carregar la culpa que Albiol mani. La pregunta que s’ha de fer és què podria haver fet diferent aquests darrers quatre anys, com a espai polític, per a no donar marge al PSC. I què pot fer a partir d’ara si vol deixar de menjar-se gripaus –que crec que no ho vol. Resistir la posició no són decisions estratègiques, és una actitud. I una actitud, per més que la menyspreïn i la caricaturitzin, si se’n té clar el sentit, té més poder polític que deu mil articles a La Vanguardia.

Si voleu rebre aquest butlletí al vostre correu, subscriviu-vos-hi ací


Ferida curada al règim del 78

La declaració de Bildu i Sortu que deia que ETA no hauria hagut d’existir mai pot ser una bona cosa per a molta gent, especialment les víctimes que l’esperaven, però és molt revelador mirar qui n’és el beneficiari que destaca Pablo Iglesias en el seu article setmanal a l’Ara. “La declaració […] té una enorme significació històrica per al sistema polític espanyol”, escriu. Al text, Iglesias fa veure que critica la violència i la brutícia de l’estat espanyol, però en realitat en naturalitza la reacció i culpa ETA del terrorisme d’estat, d’haver reforçat l’exèrcit, de la llei d’il·legalització de partits, i de la unitat al voltant de Juan Carlos, entre més maleses. “ETA va ser la cola d’enganxar política per al règim del 78”, escriu. Segons ell, el problema de la transició fou que ETA i l’esquerra abertzale van restar fora de la unanimitat, i la declaració d’Arnaldo Otegi és important, s’entén, perquè farà més fàcil de fer un règim nou i resoldre tots els problemes democràtics que la tossuderia basca ens ha creat als espanyols.

La celebració d’Iglesias va molt bé per a veure fins a quin punt la rebaixa discursiva de l’esquerra abertzale ha aplanat el camí a l’esquerra espanyola, tal com li ha passat –i li continuarà passant– a Esquerra Republicana amb el PSC. És tan evident que quan Bildu i Esquerra abanderen el diàleg sense incentius per a negociar amb l’estat, l’únic que fan és enfortir-lo que fins i tot Iglesias se n’adona. Hàbil i cruel, cap al final de l’article destaca com “els portaveus més coneguts de l’esquerra abertzale –a més d’Otegi– són diputats o senadors al congrés espanyol”.


Un fals enyor

Fotografia: Olivier Hoslet.

La cancellera alemanya, Angela Merkel, ha estat a Brussel·les per la seva última trobada –si no hi ha sorpreses– amb la resta de caps de govern de la Unió Europea. L’europeisme ja fa mesos que escenifica una gran preocupació pel seu adeu i per com en quedarà, d’orfe, de lideratge el continent. Però el fet cert és que si Merkel ha encarnat una idea d’ordre europeu ha estat més aviat per la seva resiliència personal, pel pes d’Alemanya i per la mediocritat de la resta de dirigents, que no pas per la seva contribució directa a la Unió. I la mateixa cosa val per a Alemanya, on l’obra de govern ha estat relativament estable però deficitària, amb mancances greus en termes d’infrastructures, de polítiques digitals i de preparació per al canvi climàtic, per exemple. Si la Unió Europea es perd, no serà perquè Merkel no hi sigui; és molt més probable que Merkel se’n vagi perquè es vol protegir abans no li caigui tota la carcassa.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.