Aquests dies es veuen molt clarament les conseqüències de la victòria orgànica del sector més partidista i més pragmàtic de Junts per Catalunya, consumada amb la mà de ferro de Jordi Sànchez a l’hora de pactar el pla i la composició del govern. La legislatura passada, amb els presoners polítics encara a la presó i amb Quim Torra de president, el sisme del conflicte nacional, o de l’aparença de conflicte, encara vibrava prou perquè a Junts li bastés la retòrica rupturista per a aguantar-se com una proposta política amb possibilitats electorals. Ara, en canvi, amb els indults concedits, la taula de diàleg en funcionament i el curs polític ja resituat al cabal de la nova normalitat –política i sanitària–, la pressió de la realitat autonomista és massa intensa perquè un partit pugui sobreviure amb un discurs nacional que pretén jugar-s’ho tot a una estratègia que no posa en pràctica.

Els qui encara esperen viure políticament de l’espai de Junts han entès que han de treballar pel partit com la maquinària tradicional que són els partits. Han entès que l’han de greixar i organitzar d’una manera clàssica, jeràrquica i mínimament homogènia, tal com ha fet Esquerra. Si vas a contracorrent de l’estabilitat política només pots fer-ho per principis, amb tot un engranatge humà remant en la mateixa direcció, i Junts per Catalunya és un partit bigarrat en termes ideològics, estratègics i d’interessos personals. L’única cola que podria enganxar-ho, el president Carles Puigdemont, cada vegada s’hi implica menys. El nou cicle polític ha reduït molt el marge per a viure de la retòrica, i per això hi ha tants càrrecs de Junts que fins ara havien estat fervents defensors de la confrontació i el rupturisme que ara van alimentant el seu personatge polític amb complements que no tenen res a veure amb l’eix nacional.

El vice-president Jordi Puigneró, que era teòricament l’home de Puigdemont per a la Generalitat, s’ha enfangat en una defensa aferrissada de l’aeroport de Barcelona que de moment li surt poc a compte. Fou ell qui es va vantar d’haver tancat l’acord amb Madrid, fou ell qui va escenificar desavinences amb el president Pere Aragonès per la posició ambigua d’Esquerra i ara és l’únic membre del govern que, com un genet solitari, en defensa l’ampliació. Encara avui mateix ho ha fet, en comissió parlamentària. També Elsa Artadi ha cercat el seu projecte propi, Barcelona. Tot i la seva coneguda trajectòria pragmàtica, Artadi havia presumit fins ara d’un gran recel envers l’estratègia nacional d’Esquerra; ara gairebé no en parla. A la conferència de fa pocs dies per a llançar la seva candidatura municipal va confirmar una campanya sobre la mobilitat, la pintura de l’Eixample, el porta a porta, la brutícia i la tecnologia, i va passar de puntetes sobre les possibilitats i els problemes de Barcelona com a capital nacional.

D’ençà que va arribar al càrrec, el conseller Jaume Giró ha mirat de fer una mena de redempció pública per a demostrar que el seu pas per la Caixa no és incompatible amb un independentisme dur i convençut. Però procura que això sigui complementari en la seva obra de govern, se centra en el pressupost i ha recuperat la denúncia del dèficit fiscal i el cavall de batalla de l’infrafinançament. Albert Batet, portaveu parlamentari, va defensar l’altre dia l’ampliació de l’aeroport, el Hard Rock, els jocs olímpics d’hivern i els projectes com l’Hermitage. Tot de cop, com un paquet, sense explicar per què. “La Catalunya del sí”, va dir. I la consellera Gemma Geis, una altra aposta personal de Puigdemont, s’ha empantanegat en polèmiques molt mal gestionades que l’han apartada de la veu del partit.

L’esforç de Junts per a bastir-se ideològicament es mou, de moment, a les palpentes: fa l’efecte que els pesos pesants del partit defensen el seu tros, i no pas un programa harmònic i coherent en conjunt. A banda el procés, els projectes en què Junts –o una part de Junts– pren posició responen més a interessos polítics, socials o econòmics molt delimitats que no pas a la lògica d’una visió global de país. El partit votarà aviat la ponència ideològica que l’hauria de definir en l’eix social. Les tres opcions manifesten molt bé el guirigall: liberal, socialdemòcrata o d’esquerres.


El comentari del comentari

Parlant de Barcelona, la batllessa Ada Colau sembla amortitzada i més lluny de revalidar mandat d’aquí a un any i mig, però la confusió entre l’oposició és majúscula, especialment fora de l’independentisme. És unànime que Barcelona va pel pedregar, però curiosament no s’entén quin problema hi ha. Ho mostren molt bé dos articles recents a La Vanguardia. Un és de Màrius Carol, de divendres, i té un títol de lamentació: “Madrid desacomplexada; Barcelona malhumorada“. Carol s’hi plany perquè els seus amics de Madrid li diuen que estan envejosos “d’una ciutat que respira bon rotllo, que ha fet de la llibertat la seva bandera i on els diners circulen”. De Barcelona, troba que és massa hostil al turisme i, per tant, antipàtica, i que té massa imposts i complexos i polítics tòxics i poca autoestima. Madrid, en canvi, és literalment la ciutat dels prodigis. Carol sembla que digui que Barcelona és una ciutat perduda i derrotada perquè no ha sabut ser espanyola. “No sabem on anem, en cas que anéssim enlloc”, escriu.

L’altre article és de Miquel Roca: “Decadència?” Si de l’article de Carol se’n deriva que tenim la ciutat llastimosa que ens mereixem perquè ens hem deixat endur per vicis i passions baixes, Roca fa una cosa molt més intel·ligent. Segons ell, Barcelona emet senyals de decadència per culpa del menfotisme i de l’arrogància política, però la ciutat és viva i meravellosa gràcies a l’empenta dels ciutadans. “La ciutat manifesta constantment una actitud d’ànim, de compromís, de voluntat de pensar i d’assumir el seu futur”, escriu. La crisi econòmica la troba compensada per les iniciatives de superació; la cultural, per una activitat creativa potent; la social, per la solidaritat espontània. Els polítics abandonen Barcelona, però els ciutadans, no. “Barcelona té força!”, clama. Roca assumeix les possibilitats ingents de prosperitat que té Barcelona. Carol, si les reconeix, les silencia o les amaga.

El fet important, en tot cas, és que les tesis de tots dos articles volen desembocar al mateix lloc: cal deixar de banda els polítics i fer que Barcelona rutlli tota sola. Quan diuen això, en realitat diuen que el nervi de la ciutat s’ha de deixar tan sols en mans de l’emprenedoria i dels interessos econòmics, tal volta perquè somnien una Barcelona pròspera al marge de la nació, com un mer motor industrial i empresarial. Les conclusions implícites són semblants, doncs. La contradicció implícita entre tots dos punts de partida –Barcelona està feta un parrac o Barcelona enlluerna–, revela la desorientació intel·lectual a què condemna no agafar Barcelona com allò que és: la capital d’una nació, d’una cultura, el pol de tracció d’un hinterland que, unit, deixaria Madrid i París erosionades.

Si voleu rebre aquest butlletí al vostre correu, subscriviu-vos-hi ací


No parlis de la guerra


Fotografia: Serguei Ilnitski.

El president rus, Vladímir Putin, ha marcat avui posicions en la crisi de proveïment de gas que glaça Europa. La demanda de gas es dispara, com és lògic, a l’hivern, i bona part de les instal·lacions d’emmagatzematge russes al continent no són prou plenes. El preu global ha pujat un 250% d’ençà del gener passat, i Rússia subministra el 40% del que arriba a Europa. Durant la primavera i l’estiu passats, Putin va reduir els contractes a llarg termini per a les vendes de gas, cosa que n’ha deixat menys de disponible fora de Rússia. El mandatari rus responsabilitza els governs d’aquí de l’escassetat, per mala gestió i falta de càlcul, mentre els governs europeus li retreuen que l’ha accelerada ell, per fer que la Unió Europea depengui més del gas rus. Un dels objectius reconeguts de Putin, de fet, és que Alemanya permeti d’acabar les obres del viaducte Nord Steam 2, que debilitaria Ucraïna com a proveïdor.

Avui, al fòrum energètic que s’ha fet a Moscou, el president rus ha negat que faci servir el gas com a arma geopolítica i ha dit que col·laboraria per a resoldre la crisi dels preus desorbitats a Europa. Però no ha concretat com ni quan. I el seu vice-ministre d’Energia, Ievgueni Grabtxak, ha dit que, almenys fins al primer de novembre, Rússia prioritzaria d’omplir els gasoductes russos.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.