L’Espanya catalanista comença a galopar

És el moment fundacional de la gran coalició espanyola. El president Pedro Sánchez rebrà demà Alberto Núñez Feijóo, que s’estrena al capdavant del PP. La reunió és important. Feijóo no és diputat al congrés. Li cal marcar perfil i concretar el canvi de tarannà del seu partit, amb els grans pactes que ha promès i una actitud més dialogant amb el PSOE. Sánchez en té prou que sigui Feijóo qui faci els primers passos. Li anirà bé si arriben a un parell d’acords d’estat, com la renovació del Consell General del Poder Judicial, perquè a poc a poc el PSOE també es vol anar desfent de la imatge d’il·legitimitat en què molts espanyols l’han situat, per la cridòria de Pablo Casado i Vox. Si pot haver-hi bona sintonia amb el PP sense trencar amb Podem, Sánchez guanya oxigen.

És el PP qui, en el seu relat visceral, ha situat el PSOE fora de l’estatisme espanyol. És el PP qui l’hi ha de tornar a posar. La preparació de l’aliança passa, abans de res, perquè es desfaci aquest desavantatge. Per tant, que Sánchez no es mogui no vol dir que no s’estigui acostant a Feijóo. Mentrestant, encara resta temps per a les eleccions. La situació amb què somia Sánchez és un PP debilitat, dessagnat en la fúria de Vox, que li permeti de governar en solitari, comptant que ell aguanti el tipus, i anar fent a còpia d’acords tècnics amb el reformisme de dreta ­–el de Feijóo– i el d’esquerra –el de Yolanda Díaz. El pla de Sánchez és convertir-se en el centre de gravetat d’una Espanya nova, que trobi l’estabilitat política xuclant l’afebliment dels grans rivals.

La situació amb què Feijóo somia, en canvi, és que el seu PP revifi, que prengui al PSOE la primera posició i que la seva suma amb Vox formi una majoria tan robusta que els socialistes hagin d’empassar-se un govern del gallec en solitari, o fins i tot una gran coalició. Sánchez mirarà d’atiar l’espantaocells de Vox i blasmarà el flirteig que hi té el PP, però la lògica d’aquest argument el pot acabar asfixiant. És cert que el PP necessita Vox per a mantenir certs governs autonòmics, com el de Castella i Lleó. Si més no, durant un temps. Però l’aliança estructural amb Santiago Abascal no és el camí que ha triat Feijóo: altrament no parlaria de grans pactes amb el PSOE, ni li hauria ofert suport parlamentari a canvi que trenqui amb Podem. Feijóo sap que Vox és la xarxa per a atrapar Sánchez: com més por faci l’extrema dreta, més força tindrà el xantatge perquè s’uneixin el PP i el PSOE.

El PP de Casado va néixer el 2018 per a rescabalar la humiliació que, malgrat tot, l’èxit del referèndum i l’incendi del conflicte nacional havien inferit a Espanya. D’aquí, la seva ràbia. Com la de Vox. El PP de Feijóo, en canvi, neix ara perquè els polítics independentistes han tingut a bé de compensar Madrid amb una rendició grotesca, que és una humiliació força proporcional. Si Casado era la sang de la ferida, Feijóo n’és la crosta. D’aquí, la seva tranquil·litat. Com la de Sánchez. Dissabte, Feijóo reivindicà el PP com “el partit de centre reformista i autonomista”. És poètic: ara que l’autonomisme ja ha completat a Catalunya la seva missió, l’espanyolisme se’l fa seu per a integrar la Generalitat en l’elaboració d’aquesta nova Espanya.

Tal com la gran coalició espanyola necessita Podem, a banda del PP i el PSOE, també necessita que els partits independentistes facin el seu paper de l’auca. La sintonia ascendent de Junts i Esquerra amb els socialistes és la manera de legitimar des d’aquí la redefinició de la centralitat a Madrid, per mitjà de la qual Espanya dirà que es dóna a si mateixa una nova oportunitat de modernització. “Som el partit del bilingüisme cordial”, també va dir Feijóo dissabte. És una bona mostra del que vindrà: un estat envernissat de moderació i tolerància, mentre fan miques la immersió i escuren la plaça de Sant Jaume. L’Espanya que comença a galopar serà més integradora que mai amb l’independentisme, mentre Esquerra i Junts el corcaran per dins.

Ara que entrem en un túnel nou, cal tenir present que els clams rupturistes i antipolítics que vinguin de l’independentisme institucional –també del seu establishment cultural i mediàtic– no serviran de contrapès a la reconstrucció espanyola, que les assumirà sense despentinar-se. Serviran, més aviat, per a enfortir-la.

Una mica governables

La CUP se’n va anar al congrés espanyol, on sempre havia dit que no tenia res a pelar, tot dient que el farien ingovernable. “Hem vingut a fer tot això ingovernable fins que ens respecteu els drets. Un missatge clar i senzill”, feia Eulàlia Reguant en aquell indòmit vídeo de campanya electoral, tot enganxant un cartellet a la tribuna d’oradors. Acabava profèticament: “Tampoc no l’escoltaran, però bueno”. En aquests més de dos anys, l’única cosa que hi ha fet és legitimar els interlocutors que van dir que mai no legitimarien, parlar d’aliances ibèriques i contribuir a la reconversió de l’independentisme d’esquerres en una mena d’antiborbonisme descafeïnat. L’únic ressò que hi han assolit d’aleshores ençà el van assolir ahir, per no haver aplaudit el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski.

A banda els arguments tan pobres que han donat per no haver aplaudit –en castellà, a més a més, en un article a El Diario–, l’anècdota és un bon retrat del llot en què la CUP està atrapada. La candidatura a Madrid va respondre més a necessitats econòmiques i de projecció que no pas a un raonament estratègic, i per això res del que hi ha fet no ha trobat la coherència; tal com el suport a Junts i a Esquerra va respondre més a la por i al càlcul electoralista, i per això han quedat marginats en la política autonòmica. La irrellevància els ha condemnat al simbolisme. El simbolisme dels marginals acaba essent sempre la irreverència fàcil. I la irreverència fàcil, que mai no s’acaba de traduir en fets, acaba enfortint molt amablement el sistema.