Bones males notícies de l’Institut Ramon Llull

"Amb quin valor es pot predicar a l'estranger l'estudi del català, que no és sols l'idioma d'un país irrellevant sinó que ell mateix ha esdevingut irrellevant al propi país?"

Joan Ramon Resina
Joan Ramon Resina
27.03.2022 - 21:33
Actualització: 27.03.2022 - 23:33
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

De la mateixa manera que fa dues setmanes vaig anunciar o denunciar el tancament de la càtedra d’estudis catalans a Stanford, cosa que va ocasionar missatges de suport i una certa alarma entre la classe política, ara trobo convenient de fer públic que l’Institut Ramon Llull ha maniobrat per reparar una situació que segons m’expliquen no ha estat intencionada. N’hi ha hagut prou amb una conversa amb el director, Pere Almeda, per a posar en marxa la recuperació de la càtedra. Aquest sols és el primer pas, car la universitat hi tindrà la darrera paraula, però el compromís d’Almeda és absolutament creïble. M’agradaria, doncs, poder dir “tema tancat”.

Malauradament, això encara no és possible i no sols per la part que depèn de Stanford, sinó per una qüestió molt més complexa, que ja fa temps que havia exposat a persones del Llull i del govern. La qüestió afecta de ple la missió de l’Institut, però resulta intractable en aquest nivell, perquè constitueix el moll de la política catalana. Que la missió del Llull no és sols cultural sinó primordialment política ho prova l’interès que el PSC ha manifestat per la càtedra Josep Pla arran del meu article. La setmana passada una diputada d’aquest partit va demanar-me informació relativa a la càtedra. Volia saber-ne el cost, la duració, el nombre d’estudiants que se n’han beneficiat, si n’hi ha més al món i més detalls. La inquisició és sorprenent, car aquestes dades les hauria pogut obtenir directament del Llull, on els socialistes són representats pel govern balear i l’Ajuntament de Barcelona. Aquest interès sobtat per la projecció internacional de la llengua i cultura catalanes resulta encara més estrany venint d’un partit que defensa l’envaïment judicial de la competència “exclusiva” en educació per a liquidar la immersió lingüística.

Potser la millor manera d’abordar el sentit dels lectorats i les càtedres d’estudis catalans a l’exterior és amb una anècdota familiar. La meva filla explica a l’escola que Catalunya no és el mateix que Espanya i un company de classe li retreu que Catalunya no és cap país rellevant. La resposta és pura objectivat. El noi té raó, mal que pesi als qui viuen en una bombolla d’il·lusions poc contrastades. Fa pocs anys Catalunya ni tan sols existia a l’imaginari americà. Barcelona hi entrava d’ençà dels Jocs Olímpics, però sobretot pel FC Barcelona: Ronaldinho, Messi, Guardiola… En fi, ja ho sabeu. Però si durant un temps l’èpica de la pilota omplí el món de samarretes blau-grana, l’eufòria anà apagant-se i avui les samarretes amb el número 10 a l’esquena han desaparegut del paisatge californià. És veritat que Gaudí aguanta impertèrrit i per als més cultes encara hi ha Dalí, Miró i Picasso (pintor català estúpidament cedit al parroquialisme malagueny). Però, tot i la suposada eternitat de l’art, el valor d’aquests clàssics del segle XX es mou a la baixa. Poc temps després de l’exposició “Barcelona and Modernity” al Metropolitan de Nova York, el Cantor Arts Center, el museu de Stanford, rebutjà l’oferta de fer l’estrena mundial d’uns dibuixos juvenils de Dalí trobats a Montserrat. La qualitat d’aquelles peces potser no justificava l’ús d’espai expositiu, com digué el director del museu, però en una altra època el nom de Dalí hauria tingut prou prestigi per a fer-s’hi un forat. Tampoc no hi hagué més interès per part del departament d’urbanisme de Stanford d’instal·lar la mostra “Cerdà, Eixample de Barcelona”, que l’any 2009 oferí l’Institut d’Estudis Territorials del Departament de Polítiques Territorials i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. El prestigi de Barcelona al principi del mil·lenni tenia data de caducitat, com vaig advertir al títol mateix de La vocació de modernitat de Barcelona: Auge i declivi d’una imatge urbana (2008), cosa que irrità d’allò més els pròcers municipals que encara vivien del “model Barcelona”.

Diguem-ho clarament: Catalunya no esdevingué rellevant fins el 2017. Llavors la incògnita d’una declaració d’independència al si de la Unió Europea situà el país al focus de l’atenció mundial. Però una vegada descoberta la incògnita en el sentit d’una catxa fallida, la irrellevància quedà servida per molt temps. No fou sols la credibilitat de l’independentisme que quedà tocada i enfonsada per la renúncia del 2017; la tàctica d’estruç seguida per ERC de llavors ençà ho ha acabat d’adobar actuant sistemàticament contra la força que imposà les urnes a les porres. La capacitat d’aquest partit de viure instal·lat en la contradicció és excepcional. La darrera enquesta del CEO invalida categòricament l’estratègia seguida per a “ampliar la base”, però en lloc de reaccionar i esmenar-se, ERC es referma en la voluntat d’emparentar-se amb els partits espanyols. I no sols aquells amb què comparteix afinitats ideològiques. Això explica que els dirigents, de Rufián a Marta Rovira, reactivin la fake news del cas Vólkhov amb oportunisme autodestructiu. Com explica l’impresentable –però queda res a ERC que sigui intel·lectualment presentable?– atac de Joan Tardà a Clara Ponsatí amb el pretext d’una mort teòrica que, segons ell, cap causa no s’ho val. Posats en el pla de l’absolut en què se situa Tardà, caldria abolir la mort, com Jesucrist, o abolir la història, començant per la d’ERC i proclamar amb Fukuyama que la història ha tocat la fi amb… el règim del 78. Que jo sàpiga, Tardà no és pas immortal i convidant Ponsatí a immolar-se per Catalunya no s’adona que ell ja s’ha immolat… per la unitat d’Espanya. El decés biològic sols és qüestió de temps.

En la mesura que té seguidors, l’excepcionalitat intel·lectual de Tardà demostra l’excepcionalitat de Catalunya com a país que ha optat per la irrellevància. Pobrets i alegrets. I més alegrets com més pobrets, fins a dissoldre’s en el brou provincià espanyol, mentre dediquen les últimes energies a sostenir un estat que també avança decididament cap a la irrellevància.

És en vista d’aquestes renúncies, que no són pas noves, que cal demanar-se si té sentit la projecció exterior. Què es vol projectar? Amb quina finalitat? Té gaire sentit promoure unes figures culturals (Pla, Rodoreda, Dalí, Gaudí, etc.) al marge d’un context “rellevant”? Si es tracta de globalitzar-les en virtut de la seva vàlua intrínseca, descontextualitzades, llavors l’origen no té gens d’importància i no s’entén que rebin atenció oficial. Una Rodoreda llegida en clau exclusivament feminista, per exemple, no necessita que ningú situï el barri de Gràcia o Barcelona a l’imaginari dels lectors, ni expliqui allò de l’aire fresc d’un dia d’abril que mai més no va tornar, ni aquells maldecaps més grans que la Colometa diu que van venir-li després dels petits maldecaps personals, ni allò de “si perdem ens esborraran del mapa”, com efectivament succeí. Per quins set sous el país hauria d’engatjar recursos per promoure individualitats? S’entén tàcitament que darrere d’aquests esforços hi ha una voluntat de “fer país”, en el sentit fort de “fer”, és a dir d’enllestir, de completar, de “donar rellevància”, cosa que sols és possible adquirint veu al concert de les nacions.

A propòsit de veu. Amb quina veu volen que parli aquest país, la silueta del qual l’acció exterior malda per retallar sobre el rerefons de la globalització? El juliol del 2015 a la sessió plenària de la NACS a l’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona, el director de l’àrea d’universitats de l’IRL, seguint la consigna endegada un temps abans per ERC, va proclamar la necessitat d’oficialitzar el bilingüisme en una hipotètica república catalana. Mentrestant, aquesta aposta estratègica d’ERC (acceptada pusil·lànimement pel PDECat llavors i més endavant per Junts) no fa res més que refermar el lingüicidi a la Catalunya autonòmica. Però, en una sala Prat de la Riba plena de gom a gom, ningú no va trobar adient d’objectar al flamant director d’universitats. Sols un servidor, amb visible malestar d’un públic rendit a la correcció política.

Amb quin valor es pot predicar a l’estranger l’estudi del català, que no és sols l’idioma d’un país irrellevant sinó que ell mateix ha esdevingut irrellevant al propi país? Amb quina cara hem de recomanar als joves d’altres cultures que esmercin un any o més a aprendre una llengua que després hauran d’esforçar-se per posar en pràctica amb uns nadius a qui els fa més nosa que servei? Per què insistir en la ficció d’una cultura nacional quan, després de dècades d’indefensió dels parlants, els polítics han decidit no salvaguardar-la ni en el cas d’independència política?

La desorientació és patètica i el cicle de la decadència un vòrtex infernal. Incapaços de la revolta que han abdicat en tots els fronts, els partits reaccionen a la primera envestida judicial contra el català renunciant al precepte de vehicular-hi l’ensenyament i aixoplugant-se dintre de l’ordenament jurídic espanyol amb una finta legalista que tindrà la mateixa consistència que un paraigua plegable en una ventada. Amb la modificació proposada amb el concurs del PSC i dels comuns, els partits que encara es diuen independentistes, tret de la CUP, s’enfonsen voluntàriament en el laberint judiciari on els jutges els esperen emboscats a cada paràgraf, car seva és la llei i en fan allò que volen.

Sense la solvència d’un país rellevant del qual esdevingui l’expressió simbòlica, l’acció cultural exterior és pura vanitat i té els dies comptats. O quedarà en un aspecte subsidiari de la cultura espanyola, com ho fou entre la represa de la política autonòmica als anys 80 i l’anhel d’ésser del 2017. D’ençà del Primer d’Octubre, la brusca internacionalització de la personalitat catalana s’ha mantingut en un clarobscur indecís que, de mica en mica, va decantant-se cap a la foscor. Per tornar a la claredat caldria desembrollar les idees polítiques i, si de veritat es pretén fer-se un lloc al món, esbrinar-les en el sentit de la rellevància.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies