Mentre s’alçaven les flamarades al cel, bramulant en la crema descontrolada, reduint-nos la terra a cendra i desolació, mentre hi havia encara viu l’incendi terrible i pensàvem Flix i Bovera i la Palma, en l’hora de la impotència i de serrar les dents, dels ulls brillants i el que fa falta, de mirar les imatges espantoses a les pantalles o de viure-les de prop i sentir-les com sutge sobre la pell, en aquella hora tot era massa urgent i massa important i massa de debò per a gastar el temps responent a la barrabassada.

Després, un cop apagat el foc, i al mateix temps que es fa el balanç tristíssim, a peu de cendra, des del coneixement i l’experiència han arribat les veus que apunten les qüestions de fons, les que són obligatòries d’abordar: que calen pagesos a la terra i mitjans per als bombers, que equilibri territorial (que no hi ha rerepaís com no hi ha avantpaís, dimoni: que tot és país igual i que aviam si ens ho fiquem al cap d’una vegada) i que, tal com reclamava la Marta Rojals en un dels seus articles imprescindibles, pla general de desenvolupament.

Hi ha hagut, però, durant aquest darrer incendi, un soroll de fons, un rum-rum significatiu que s’ha anat sentint a l’empara de la caverna mediàtica espanyolista i dels seus bots i que podríem resumir en un ‘ara sí que voleu el nostre exèrcit, no?’

Perquè resulta que ens hi han enviat soldats, a l’incendi de la Ribera d’Ebre. I que n’hauríem d’estar agraïts.

Aquesta és la cosa.

Amb el seu fons sinistre i la seva superfície d’insult.

Soldats. Mentre els nostres bombers fa temps, anys, que avisen de la precarietat que els envolta, que els posa en risc (a ells i, amb ells, a tothom), l’estat presumeix d’enviar-nos soldats. Amb el seu pressupost de soldats i el seu material de soldats i les seves banderes de soldats.

Anem a pams: l’estat espanyol, per obra i gràcia d’aquell president taaaaan progressista que va tenir, el de l”apoyaré el estatuto que salga, etcètera’, va crear una cosa que es va anomenar (i s’anomena) Unitat Militar d’Emergències (UME), que ha tingut (i que té) amplíssim pressupost i que s’ha dedicat (i que es dedica) a militaritzar la protecció civil i a mirar de netejar la imatge de l’exèrcit. És, fet i fet, una maniobra de propaganda de l’estat i de l’exèrcit que l’apuntala. Una maniobra molt cara que de passada justifica part de la sempre antipàtica (i estratosfèrica) despesa militar i on tenen adscrits gairebé cinc mil soldats, que resulta que hem de trobar tan necessaris perquè vénen i ens ajuden i fan de bombers.

Més enllà de preguntar-nos per quins set sous algú que es dedica a les emergències hauria de tenir formació militar, que també ens ho podríem preguntar, hi ha la cosa més de fons, que és la frivolitat de gastar en propaganda els recursos que realment fan falta per als professionals.

Perquè això és, la seva UME dels nassos: un emblanquidor de l’exèrcit, un instrument de propaganda.

I resulta que ves, que mira, que som uns desagraïts perquè no fem reverències a aquests uniformats que ens envien al so de bombo i platerets i amb aquella displicència, amb aquell dir l’exèrcit que injuries ara me’l demanes i et ve a salvar.

I un be negre amb potes rosses.

Una dada, només, que destacaven l’altre dia els bombers  de l’ANC: cada any Catalunya paga, com a comunitat autònoma del regne d’espanya, 3.000 milions d’euros al seu exèrcit (seu: d’espanya); el pressupost autonòmic del 2019 per a la campanya forestal és de 32 milions.

El Primer d’Octubre, i després, sempre, els bombers han estat on els corresponia: defensant-nos, essent poble. Ens van fer d’escut, literalment, contra les porres. Ho recordem i ho recordarem sempre.

Per això encara és més ofensiva la frivolització, la propaganda, el patètic intent d’emblanquinar la imatge dels militars i de tapar, de reduir la feina dels bombers. Gairebé sembla que els facin ràbia. Com si ells, els garants i perpetradors de l’estat, també se’n recordessin, dels cascs grocs, aquell octubre.

Doncs no: no volem el vostre exèrcit ni les engrunes que reparteixi la misèria autonomista, sinó que els nostres bombers tinguin d’una vegada els recursos (atenció, pressupost, places, material) que necessiten, que reclamen i que mereixen.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb