09.03.2022 - 20:40
|
Actualització: 09.03.2022 - 21:40
Les forces russes que hi ha a Ucraïna fan servir armes termobàriques i bombes de dispersió, segons que ja va alertar fa una setmana el govern ucraïnès i grups de drets humans. Avui ho ha confirmat el govern rus. Això significa una escalada que ens ha d’alarmar a tots.
Tot i que les convencions internacionals prohibeixen les bombes de dispersió, les armes termobàriques, també anomenades explosius aire-combustible o bombes de buit, no són explícitament prohibides per a fer-ne ús contra objectius militars. Aquests dispositius són devastadors i molt més potents que la majoria de les armes convencionals.
Què són les armes termobàriques?
Les armes termobàriques es despleguen generalment com coets o bombes, i funcionen alliberant combustible i càrregues explosives. S’hi poden fer servir diversos combustibles, com ara metalls en pols tòxics i matèria orgànica que conté oxidant.
La càrrega explosiva dispersa un gran núvol de combustible que, quan entra en contacte amb l’oxigen de l’aire, fa una bola de foc d’una temperatura molt alta i una ona de xoc que xucla literalment l’aire de qualsevol ésser viu del voltant.
Les bombes termobàriques són devastadores i efectives a les zones urbanes o en condicions obertes, i poden penetrar en búnquers i més espais subterranis. Cap protecció no pot aïllar els humans ni cap ésser viu dels efectes explosius i incendiaris d’aquestes bombes.
Харків тримайся pic.twitter.com/QlYU4e0158
— айтішник (@ivanoofficial) March 1, 2022
Un informe de la CIA del 1990, citat per Human Rights Watch, assenyalava els efectes d’una explosió termobàrica en un espai tancat:
“Els qui són a prop del punt d’ignició són esborrats. Els qui són al marge poden tenir moltes lesions internes i, per tant, invisibles, com ara el trencament de timpans i òrgans de l’oïda interna, contusions greus, ruptura de pulmons i òrgans interns, i possiblement ceguesa.”
Una història d’horror
Durant la Segona Guerra Mundial, Alemanya va desenvolupar versions rudimentàries d’armes termobàriques. Els estats occidentals, la Unió Soviètica i, darrerament, Rússia, els fan servir d’ençà dels anys seixanta.
Sembla que la Unió Soviètica va fer servir una arma termobàrica contra la Xina durant el conflicte sino-soviètic del 1969, i en la invasió de l’Afganistan el 1979. Moscou també en va fer servir a Txetxènia i, segons que es diu, en va proporcionar als separatistes de l’est d’Ucraïna.
Els Estats Units també en va fer servir al Vietnam i a les muntanyes de l’Afganistan.
Per què algunes armes són prohibides, fins i tot a la guerra
Tot i que les armes termobàriques no són prohibides taxativament, hi ha motius contraris a usar-ne i desenvolupar-ne. El dret internacional humanitari estipula què és permès i què no durant la guerra.
Fa temps que s’entén que fins i tot les guerres tenen límits: si algunes armes es consideren legals, n’hi ha que no, precisament perquè violen principis fonamentals dels drets humans. L’ús d’armes en atacs indiscriminats, aquells que no poden distingir entre combatents i civils, són prohibides pels Convenis de Ginebra.
Una arma termobàrica podria adreçar-se específicament a instal·lacions i personal militar, però té uns efectes que no es poden limitar a una zona. Amb tota probabilitat, si aquestes bombes es fessin servir a qualsevol ciutat molts civils moririen.
L’ús d’armes explosives en zones poblades faria que els atacs fossin indiscriminats i desproporcionats. Les bombes aèries, fins i tot si van adreçades a objectius militars, són una greu amenaça per als civils, perquè tenen un radi d’explosió molt ampli.
Un patiment innecessari
Els esforços contra l’ús d’aquestes armes encara no han donat com a resultat una prohibició clara. La convenció del 1980 sobre determinades armes convencionals (anomenada comunament “convenció d’armes inhumanes”) va abordar les armes incendiàries, però els estats han evitat que les bombes termobàriques fossin prohibides explícitament.
A més dels impactes sobre els civils, les bombes termobàriques causarien ferides supèrflues i patiments innecessaris. Segons el dret internacional humanitari, no s’han d’utilitzar.
Hi ha un punt en què, àdhuc si una guerra es considera legítima o “justa”, la violència no ha d’implicar armes excessivament cruels o inhumanes. Si és probable que una arma prolongui l’agonia dels soldats (o civils) o causar ferides supèrflues i inacceptables, teòricament no se’n permet l’ús. Les armes termobàriques semblen adequar-se clarament a aquesta definició.
Bombes de dispersió i armes nuclears
Les armes que ens preocupen en la guerra d’Ucraïna no són pas sols les termobàriques.
Segons el govern d’Ucraïna i els grups de drets humans, Rússia també ha fet servir municions de dispersió. Són bombes o coets que alliberen un grup de “bombetes” més petites sobre una àmplia àrea.
Les municions de dispersió van ser prohibides en virtut d’una convenció internacional l’any 2008. Rússia no la va signar (ni els EUA, ni la Xina ni l’Índia), però fins ara havia respectat en gran manera les disposicions de la convenció.
La cosa més preocupant és l’arsenal d’armes nuclears de Moscou. El president Vladímir Putin ha insinuat fermament que està potencialment disposat a utilitzar-les, posant les forces nuclears russes en alerta màxima i advertint que els països que interfereixin en la invasió s’enfrontaran a “conseqüències mai vistes”.
Rússia té unes 6.000 armes nuclears i una escalada del conflicte podria dur-la a usar-les, sigui deliberadament o inadvertida en la boira de la guerra. Putin no és l’únic que ha fet amenaces com aquesta. Els EUA posseeixen unes 5.500 armes nuclears pròpies i la seva política nuclear promet una devastació nuclear als seus opositors.
Fins i tot els britànics i francesos recorren a la pressió nuclear. I l’ex-president nord-americà Donald Trump, quan va amenaçar Corea del Nord, va utilitzar un llenguatge semblant. Però la declaració de Putin va més enllà fins i tot d’aquestes amenaces.
Són aquests perills reals que van portar 122 estats de les Nacions Unides a votar a favor del tractat sobre la prohibició de les armes nuclears el 2017. La guerra d’Ucraïna és l’últim recordatori sobre el fet que hem d’actuar per eliminar les armes termobàriques, de dispersió i nuclears, sota un estricte control internacional. Tot això que hi ha en joc és massa gran per permetre que aquests perills es mantinguin.
Marianne Hanson és professora de relacions internacionals a la Universitat de Queensland. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
