11.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 13.06.2023 - 20:46
Durant la setmana passada, tant Compromís com els partits que integren l’aliança política Ara Més –Més per Mallorca, Més per Menorca, Ara Eivissa i Gent per Formentera– van anunciar que es presentarien a les eleccions espanyoles del 23 de juliol en coalició amb Sumar, el projecte amb què Yolanda Díaz vol bastir un front comú a l’esquerra del PSOE.
Compromís i Ara Més no són pas els únics a afegir-se a la plataforma, que aplega formacions de tots els racons de l’estat espanyol, però la seva decisió –que no ha estat exempta de polèmica– sembla xocar amb l’exemple d’un dels partits d’esquerra que no s’ha avingut mai a pactar amb Sumar: el BNG. Després d’anys de rebutjar qualsevol aliança amb els experiments de Díaz a la política gallega, la formació galleguista passa ara per un dels moments electorals més bons de la seva història, i, en canvi, els fills polítics la cap de Sumar a Galícia llangueixen fora de l’arc parlamentari.
2012-2015: la travessa del desert del BNG
Si el BNG no va tocar fons a les eleccions gallegues del 2012, poc en va faltar. Amb un resultat de tan sols 7 escons (5 menys que no en la legislatura anterior), el partit galleguista emergí dels comicis com a última força parlamentària, amb el pitjor resultat d’ençà dels anys vuitanta. La contraposició d’aquest daltabaix van ser els números de l’Alternativa Gallega d’Esquerres (AGE), que en les primeres eleccions de la seva història va esdevenir la tercera força de la cambra, amb 200.000 vots i 9 escons.
Aquest èxit electoral és encara més sorprenent si tenim en compte que l’AGE ni tan sols existia poques setmanes abans dels comicis. La coalició s’havia registrat formalment a un mes vista de les eleccions, fruit de la unió d’Esquerra Unida, que aleshores encapçalava Yolanda Díaz, i d’Anova-Germanor Nacionalista (una organització encapçalada per l’històric dirigent galleguista Xosé Manuel Beiras i formada, al seu torn, a partir d’una escissió del BNG). L’AGE també incorporà Equo i l’Espai Ecosocialista Gallec, una organització que integrava una altra escissió del BNG.
Tanmateix, l’eufòria no va durar gaire. Tot i que l’èxit electoral havia estat incontestable, les discrepàncies entre Beiras i Díaz en qüestions clau, com ara el lideratge de la coalició (que finalment va anar a càrrec de l’ex-dirigent del BNG), havien amenaçat de fer trontollar el projecte abans i tot que la campanya comencés. A mesura que la legislatura va anar avançant, les desavinences entre els representants i formacions constituents de la coalició van anar escalant fins al punt de fer perillar el futur del grup parlamentari, que dos anys després d’haver irromput al parlament ja tenia dos diputats trànsfugues i havia esdevingut l’objecte d’una lluita aferrissada pel poder entre EU i la resta de socis.
Les friccions parlamentàries no van impedir que els dos pilars fundacionals de l’AGE, EU i Anova, unissin forces per segona vegada en les eleccions espanyoles del 2015 sota el paraigua d’En Marea, un projecte que bevia de l’èxit de l’any anterior dels moviments municipalistes, coneguts com a “marees”, que en les eleccions locals d’aquella primavera havien aconseguit resultats notables en unes quantes ciutats gallegues (entre les quals la Corunya i la capital, Santiago, on van aconseguir arribar a la batllia). En Marea serví de plataforma d’aterratge a Galícia per a Podem, que tot i trobar-se en un moment dolç a escala espanyola, continuava tenint una implantació territorial molt minsa en terres gallegues.
La gran coalició d’esquerres, anatema per als galleguistes
L’experiment superà amb cert èxit la prova de les urnes i En Marea s’establí com a segona força gallega al congrés espanyol i principal alternativa a l’hegemonia del PP. La candidatura electoral es reedità l’any següent, tot i que a les acaballes de la campanya tant Beiras com Díaz intentaren de bastir –debades i sense gaire convicció– una gran coalició d’esquerres amb el PSOE i el BNG amb l’objectiu de destronar el PP. En alguns moments, els cants de sirena agafaren un caràcter menys amable; Díaz arribà a demanar a la formació galleguista que fes un pas al costat per “cedir el protagonisme a uns altres actors socials”.
Això no impedí que el BNG –que recuperà les seves sigles després de no haver obtingut representació sota la coalició Nós-Candidatura Galega l’any abans– desoís les pressions i optés per presentar-se al marge d’En Marea. Ana G. Liste, periodista del diari Praza, explica que el partit no va arribar mai a considerar la possibilitat d’unir-se a En Marea. “Pel BNG una coalició així no va ser mai sobre la taula. El partit és ferri en les seves conviccions, i en la idea que, si no t’integres amb el BNG, no pots anar a les eleccions amb el BNG”, diu en declaracions a VilaWeb.
Tot i els intents tímids de bastir un front anti-PP de cara a la galeria, la campanya d’En Marea va ser marcada pels enfrontaments, com més va més explícits, entre Beiras i Díaz. En Marea s’havia presentat a les eleccions del 2015 amb l’objectiu de bastir un grup propi al congrés espanyol, però amb el pas dels mesos la idea havia anat perdent força i la formació havia acabat com a mer apèndix parlamentari del grup de Podem. La sensació, en l’òrbita de Beiras (i d’alguns sectors d’Esquerra Unida), era que Díaz havia fet d’En Marea el seu trampolí personal per a fer el salt a la política espanyola amb Unides Podem i Pablo Iglesias, amb qui aleshores mantenia una relació personal estreta.
La reedició electoral del 2016 va brindar a Unides Podem el que encara és el seu millor resultat al congrés espanyol, amb setanta-un diputats. Tanmateix, En Marea va començar a mostrar els primers símptomes de desgast, va perdre un representant, i va cedir la segona posició a Galícia al PSOE.
Lluny d’apaivagar la mala maror entre Beiras i Díaz, la campanya va intensificar l’espiral de retrets entre tots dos. A mitjan juny, una setmana abans de les eleccions, Beiras va acusar Díaz d’haver tingut un comportament “insolidari, ingrat i deslleial” amb ell, alhora que va demanar la democratització d’una formació que sentia que havia acabat en mans dels quadres de partit. Anys més tard, el dirigent nacionalista va acusar-la de traïció política. “Yolanda Díaz va fer servir En Marea per fer la seva carrera a Madrid”, digué. “En compte de treballar com a diputada d’En Marea, va treballar com a diputada de Podem.”
La gran oportunitat del BNG
El BNG, tot i continuar sense representació al congrés espanyol, aprofità la guerra interna a En Marea per marcar perfil propi i reivindicar-se com l’única opció capaç de defensar els interessos de Galícia a la política parlamentària espanyola. Ana Pontón, aleshores flamant nova dirigent de la formació, digué que estava cansada del paperot que feien Díaz i Beiras i lamentà que tots dos havien estat més pendents dels seus interessos partidistes que no pas dels de Galícia, que considerava que havia desaparegut del congrés espanyol. El cap de llista del BNG al congrés espanyol, Carlos Callón, entonà aquest mateix missatge i lamentà que el grup d’En Marea havia presentat menys d’una iniciativa pròpia la setmana durant el 2016.
Aquell setembre van ser les eleccions gallegues, i la inestabilitat institucional va continuar collant En Marea. Díaz va vetar el nom de Beiras com a candidat d’En Marea als comicis, i en el seu lloc va impulsar l’independent Luis Villares. Abatut, el dirigent galleguista es va recusar de les primàries i anuncià que deixaria de ser diputat la legislatura vinent.
Res d’això no va impedir que En Marea revalidés –i fins i tot ampliés– l’èxit electoral de l’AGE quatre anys abans, i va empatar a diputats amb el PSOE (catorze) però el va superar en nombre de vots. El resultat va convertir En Marea en cap de l’oposició i va ser la primera vegada d’ençà del 2001 (amb el BNG de Beiras) que el PSOE no era la segona força parlamentària a Galícia.
Així com en les eleccions del 2012, el creixement d’En Marea es perpetrà, essencialment, a costa del BNG (i, en grau més baix, el PSOE). El transvasament de vots fou evident a primera vista: pels cinc escons que va guanyar En Marea respecte dels resultats de l’AGE en les eleccions anteriors, el BNG en va perdre quatre i el PSOE, un –el PP, per la seva banda, va obtenir exactament els mateixos escons.
L’eufòria no va ser indefinida. L’estiu del 2017, Díaz va abandonar el càrrec com a coordinadora d’EU a Galícia i va deixar de banda el grup d’En Marea al parlament gallec per centrar els esforços en la feina de diputada al congrés espanyol. La seva successora al capdavant d’EU, Eva Solla, arribà a En Marea amb un missatge conciliador i la intenció de tancar ferides. Però l’estripada ja era irremeiable, fins al punt que les primàries del 2019 –en què Luis Villares revalidà el mandat– van acabar als jutjats.
Paral·lelament, la distància entre el grup d’En Marea al parlament gallec i el grup d’En Marea al congrés espanyol va anar creixent fins a adquirir dimensions d’abisme: si els retrets entre Díaz i Beiras havien estat uns anys abans el corcó de la formació, ara era Villares el blanc dels atacs de la dirigent actual de Sumar.
Esfondrament final d’En Marea i ressorgiment del BNG
La crisi va esclatar definitivament el febrer del 2019, quan Díaz va trencar amb la cúpula d’En Marea i, juntament amb tres diputats més del grup, va votar a favor del pressupost del primer govern de Sánchez en contra de les indicacions de Villares. Poc abans de l’aprovació, Díaz havia titllat els comptes –que contenien una retallada d’inversió substancial per a Galícia– d’inassumibles. El suport al pressupost també va obrir una crisi dins el grup d’En Marea al congrés espanyol: la diputada Alexandra Fernández –l’única que va seguir les directrius de la cúpula– va criticar públicament la decisió dels seus companys.
Després d’una legislatura d’agonia, l’episodi es va saldar amb la retirada de Podem, EU i Anova del grup d’En Marea a l’abril. Podem i EU van formar aleshores una nova aliança, Galícia En Comú, que va absorbir deu escons dels catorze d’En Marea al parlament gallec. Els quatre restants van passar al grup mixt, i això va certificar la defunció de la coalició un any abans del final de la legislatura.
“En Marea es va trencar perquè no hi va haver voluntat que la gent d’aquí tingués sobirania plena sobre el procés de decisió. Hi havia massa interessos en joc, i alguns d’aquests interessos anaven més enllà de Galícia”, explica Liste. “Podem va provar de controlar En Marea, i va fracassar.”, continua.
A les eleccions espanyoles del 28 d’abril de 2019, la coalició de Podem-EU-Marees en Comú-Equo va perdre 3 diputats respecte dels resultats d’En Marea el 2016 i es va haver d’acontentar a mantenir-ne 2, lluny dels 9 del PP i els 10 del PSOE –un partit que havia estat a punt de superar tan sols tres anys abans. La formació de Villares, que retingué el nom original d’En Marea, va arreplegar menys de 18.000 vots i va ser lluny de qualsevol opció d’obtenir representació.
Ensumant sang, el BNG va aprofitar l’esfondrament intern d’En Marea per reivindicar-se, en paraules d’Ana Pontón, com “la casa comuna del nacionalisme” i “l’alternativa de futur” per als electors decebuts amb la manca de puixança gallega a Madrid. “El BNG és una organització cohesionada i amb la mà estesa a tots els qui tenen Galícia al cap i l’esquerra al cor”, reivindicà.
L’estratègia donà fruits, i a les eleccions espanyoles del 10 de novembre d’aquell mateix any el BNG obtingué un escó i acabà a menys de 70.000 vots de la candidatura successora de Podem-EU, que mantingué els dos diputats (l’En Marea de Villares no s’hi presentà). Tres anys abans, a les eleccions del 2016, la diferència entre En Marea i el BNG havia estat de gairebé 300.000 vots.
Sense relleus evidents, amb Díaz integrada plenament al govern espanyol com a vice-presidenta i Villares relegat al grup mixt, la força de l’antiga En Marea es va diluir precipitosament durant els mesos posteriors. Les eleccions gallegues del juliol del 2020 en van certificar la patacada: desafiant fins i tot els pronòstics més pessimistes, Galícia en Comú va perdre gairebé 200.000 vots i tots els catorze escons, i va passar de segona força i cap de l’oposició a partit extraparlamentari. En Marea (sota la denominació de Marea Galleguista), per la seva banda, obtingué menys de 3.000 vots i acabà dissolent-se de manera discreta aquell mateix setembre.
La cara B d’aquest daltabaix va ser el ressorgiment del BNG d’Ana Pontón. En una inversió del guió del 2012 i el 2016, el partit guanyà 13 escons (gairebé els mateixos que els 14 que perdé Galícia en Comú) i, amb 19 representants i més de 310.000 vots, va obtenir el millor resultat de la seva història. Amb aquestes xifres, el BNG superà el PSOE i es convertí en segona força i cap de l’oposició. L’última vegada que el BNG havia estat cap de l’oposició a Galícia havia estat 19 anys abans, precisament amb Beiras al capdavant.
En les eleccions municipals d’enguany, la història ha estat si fa no fa la mateixa. Si bé el BNG ha estat la força que més regidors ha guanyat a Galícia, amb cent trenta-cinc de nous, els darrers vestigis de les marees municipalistes que van aconseguir resistir a les eleccions locals del 2019 han desaparegut definitivament dels ajuntaments de Vigo i la Corunya (on havia arribat a governar entre el 2015 i el 2019). De les principals ciutats gallegues, les marees tan sols conserven una presència testimonial a Ferrol i Sant Jaume de Galícia, amb dos regidors a cadascuna.
En la conferència de premsa de valoració dels resultats, una Pontón satisfeta celebrà durant la nit electoral que el 28-M havia confirmat definitivament el canvi de cicle polític que s’havia obert en les eleccions gallegues. Resten lluny les marees, resten lluny els cants de sirena per a afegir-se a contrapeu a coalicions electorals difuses.
