Blanca Serra i jo vam ser durant molts anys enemics. Em fa molta vergonya dir-ho i explicar-ho avui, precisament el dia en què serà soterrada. Però, al capdavall, tots som responsables de la nostra història i jo no pense dissimular ni amagar la meua. Ni per a bé, ni per a mal: em semblaria deshonrat.

Aquell estadi, el d’enemics, era ja superat, això és cert. Crec que tots dos –no en vam parlar mai obertament– érem conscients de l’enorme error que havia estat, i jo avui vull deixar clar que sent una gran tristor pel seu traspàs i que reconec, sense cap reserva, el paper de líder, símbol i mite del moviment independentista que Blanca Serra es mereix. Però també vull explicar que vam ser enemics i deixar-ho de ser, perquè crec que és la millor manera de retre-li homenatge i perquè jo he tret lliçons importants d’aquesta circumstància vital, que, simplement, voldria compartir.

Hem de fer marxa enrere, molt enrere. La meua concepció del periodisme és incompatible amb la militància partidista, però abans de ser periodista vaig militar. Primer a la CNT i després –i sobretot– al PSAN. Parle, per tant, dels anys setanta i els primers anys vuitanta del segle passat.

En aquella època l’independentisme no tenia res a veure amb això que és avui: érem petits grups de gent que maldàvem, mig clandestinament, per dur endavant la idea, enmig de la incomprensió popular. Entre aquests grups, els principals eren el PSAN i el PSAN-p, o provisional, que després passà a dir-se Independentistes dels Països Catalans (IPC), en què militava Blanca Serra.

La duresa del moment era extraordinària. I la vida de la Blanca ho fa explícit: detencions constants, assetjament judicial, tortures, morts, clandestinitat, repressió. Literalment, ens hi anava la vida. I potser per això tots érem molt fanàtics i molt intransigents amb l’altre. Particularment intransigents amb els més pròxims, amb qui pensàvem, en la nostra inconsciència, que competíem directament per dirigir el moviment. Segurament, també, tots teníem líders massa poc orientats al consens i a la construcció.

Per tot plegat, durant anys, els del PSAN i els dels IPC vam mantenir una lluita soterrada entre nosaltres, que va acabar esclatant quan després de l’aparició de Terra Lliure es va formar el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), un dels factors clau per a explicar el salt endavant modern de l’independentisme català.

Amb l’MDT va començar la popularització de la idea de la independència i a conseqüència d’això es va extremar aquella lluita caïnita entre sectors. Fins a arribar a les mans, a les bastonades, als colps i les agressions entre nosaltres. Físiques.

Allò ho vaig viure molt malament i, juntament amb el pas a l’ofici de periodista, va ser l’argument decisiu per a abandonar la militància partidista per sempre més. Ens pegàvem entre nosaltres com si fóssem uns vulgars brètols, sense entendre que l’aspiració de la independència era la mateixa o tenia, si de cas, discrepàncies clarament de matís i gens difícils de superar.

Però, amb el pas dels anys, va arribar l’esclat del procés i jo vaig entendre que tota la feina feta abans havia tingut sentit. I també vaig començar a entendre i a mirar els meus enemics anteriors com els amics que realment eren. Més que com a amics, com els companys de viatge que sens dubte eren.

En alguns casos, aquest procés va ser molt senzill, molt natural, perquè entremig no hi havia episodis personals. En alguns altres, com en el cas de la Blanca, va ser més difícil perquè havíem arribat massa lluny en el passat. Vam acabar superant-ho a còpia de no dir-nos res sobre aquells anys i tan sols mirar endavant.

Però avui em fa molta pena no haver estat mai capaç de demanar-li perdó per aquells anys. De demanar-nos perdó, mútuament. Parlàvem, treballàvem, conspiràvem junts, però dins meu sempre hi havia, allà al final, aquella recialla que em recordava que ella havia estat la meua enemiga, un bri d’incomoditat del qual no em vaig saber acabar de desprendre mai. Mentrestant, creixia i creixia la meua admiració per la seua trajectòria i la seua extraordinària dedicació al nostre país.

És possible que els durs no perdonen, ni necessiten el perdó de l’altre. Això també ho he pensat. I sé positivament que, vist en el futur, la història de la independència no distingirà entre uns de bons i uns de dolents, sinó que donarà a tothom qui hi ha participat un paper important i positiu. Potser ara és difícil d’entendre, però els processos d’independència són fluids i tota acció acaba encaixant finalment en una mena de gran disseny que troba les parts positives de tot, de tots els actors i de tots els moments. Això ho he après en aquells països on he treballat seguint el procés abans de fer-se independents i després. No puc dir sinó que és admirable com canvia el passat l’endemà d’aconseguir la victòria.

Però, dit tot això –que espere que no sone a excusa–, lamente públicament haver estat injust amb companys que lluitaven també per la independència, per la democràcia i els drets humans, pel poble català, enfrontant-se a aquestes grans màquines repressores que es diuen Espanya i França. I agraesc, alhora, haver viscut prou temps per a haver conegut un país tan meravellós com el que s’ha expressat gràcies al moviment independentista d’ençà del 2009, el 2010 i el 2012. Tan meravellós que em va ajudar a  superar la meua toxicitat per veure en aquells que pensava que havien estat els meus enemics els companys que ja eren aleshores, en realitat, que sempre ho van ser.

Sé que avui –quan constate que alguns ens volen tornar a dur a aquell temps fosc d’enfrontament caïnita i inútil– explicar això no resol res d’allò que he fet malament en el passat. Però potser –o això espere– si més no servirà per a posar en el lloc destacat que li correspon la meua estimada enemiga i per a advertir sobre el perill de tornar a convertir el nostre combat en un recital agre sobre traïdors i venuts.

PS1. L’extrema dreta s’ha convertit en un gran actor del panorama polític. Té presència a les principals democràcies occidentals i fins i tot controla un bon grapat de governs. Els seus dirigents comparteixen idees, estratègia i programa. Els filòsofs Jordi Corominas i Joan Albert Vicens n’han estudiat tots els detalls i la radiografien a Extrema dreta. Què ens hi juguem?, un llibre que vol escampar el dubte entre els simpatitzants de l’extrema dreta i carregar de raons els detractors. Oriol Bäbler ha parlat amb ells: “Aliança és un motiu d’alegria a les Castelles”.

PS2. Girar full a les zones afectades per la gota freda del 29 d’octubre de 2024, gairebé un any i mig després, sembla una missió impossible. Encara hi ha 471 ascensors que no funcionen, cosa que implica un munt de dificultats per als habitants dels blocs de pisos on són. Laura Escartí ens ho explica en aquest reportatge: “‘No tenen ànima’: més de 400 ascensors continuen sense haver-se reparat gairebé un any i mig després de la gota freda”.

PS3. Albània té grans escriptors. Ismail Kadare ens ha aportat la llegenda i els misteris en la boira de la història dels Balcans. Bashkim Shehu ha explorat les tenebres de la repressió comunista que va viure en pell pròpia i la de tota la seua família. Ara Lea Ypi pren les armes dels escriptors precedents per submergir-se personalment en els laberints històrics d’un segle fins a la dictadura comunista. De l’èpica històrica a les tenebres de la delació, la sospita i la feblesa de la veritat sota la paranoia comunista. Ens ho explica Xavier Montanyà en aquest reportatge.

PS4. Al Llevant conflueixen grans civilitzacions: la persa, l’àrab, la turca, la cristiana, la jueva i, més modernament, la russa. Entendre com s’hi mouen i com interactuen és fonamental per a analitzar correctament la tensió actual i l’amenaça de Donald Trump de “esborrar la civilització persa”. És el tema d’aquesta Pissarreta.