Barcelona segons l’evangeli de Pier Paolo Pasolini

La publicació de 'Poema en forma de rosa' és una oportunitat per a resseguir les relacions de Pier Paolo Pasolini amb Barcelona i la cultura catalana

VilaWeb
Joan Safont Plumed
18.07.2022 - 21:40
Actualització: 19.07.2022 - 01:02

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 28 de juny proppassat, Julià de Jòdar deixava constància del vincle del cineasta i poeta Pier Paolo Pasolini amb Barcelona, una ciutat que va visitar quatre vegades. També feia referència al poema “Trattative con Franco”, del qual n’oferia una versió. L’aparició, just aquests mateixos dies, del volum Poema en forma de rosa, que recull els poemes escrits a principi dels anys seixanta, traduïts per Xavier Valls Guinovart, editat per Edicions Poncianes i l’Ajuntament de Barcelona en motiu del centenari pasolinià, permet de fer memòria de la relació entre l’italià i la ciutat. Un vincle que ha motivat uns quants articles, estudis i fins i tot un documentari, dirigit per Hilari M. Pellicé. Així com en totes les històries que s’han de reconstruir mitjançant testimonis, desentrellar dates, motius i personatges, tot plegat és ple d’enigmes, errades i falsedats. En qualsevol cas, oferim el retrat més aproximat de la Barcelona segons l’evangeli de Pier Paolo Pasolini, i, per extensió, de la cultura catalana que va rebre la influència de l’italià.

L’interès pel català per mitjà de la llengua furlana

Tot i que la primera visita de Pasolini data del 1963, feia vint anys que havia traçat el primer vincle amb la cultura catalana. L’havia descoberta durant els seus anys d’estudiant de lletres a la Universitat de Bolonya, i s’hi havia interessat quan la Segona Guerra Mundial l’havia retornat als seus orígens a Casarsa della Delizia, Cjasarsa, en llengua furlana, el poble de la seva mare. El català, que aleshores patia la persecució més brutal per part del franquisme, era, per la seva recuperació literària al llarg del segle XIX i XX, un exemple per a la seva llengua materna, en la qual havia començat a fer les primeres temptatives literàries.

Redactor de la revista Stroligùt di cà da l’aga, membre actiu de la Società Peética Antizorutiana, que maldava per recuperar aquesta llengua, i de l’Academiuta di Lenga Furlana, va contactar per via del professor Gianfranco Contini amb el canonge Carles Cardó, l’escriptor i eclesiàstic exiliat a Friburg (Suïssa) per la seva oposició a Franco. És Cardó, en una notable relació epistolar, qui li prepara una selecció d’autors catalans traduïts a l’italià. Roís de Corella, Verdaguer, Costa i Llobera, Maragall, Joan Alcover, Bertran i Oriol, Riba, Carner i Cardó mateix seran els poetes catalans inclosos per Pasolini a l’antologia Fiore di poeti catalani, publicada l’any 1947 per la revista Quaderno romanzo. Pasolini, en aquella època plenament integrat en els rengles de l’autonomisme furlà, tal com ha assenyalat Josep-Lluís Carod-Rovira, tindrà ben present l’exemple dels “escriptors catalans que continuen treballant a les catacumbes tot esperant el dia, potser no gaire llunyà, en què el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua, hereva de la provençal, que fou la segona en importància –després de la italiana– durant l’edat mitjana”.

Un Jesús català

Expulsat del Partit Comunista i de la universitat per la seva condició d’homosexual, Pasolini s’instal·la a Roma, on desenvolupa la seva carrera com a intel·lectual i consciència crítica de la Itàlia del miracle econòmic. La seva fama arriba a Barcelona, on la seva obra topa amb la censura. No obstant això, l’editor Carlos Barral decideix de publicar el guió del film Mamma Roma en castellà, en traducció del seu amic –i també poeta– José Agustín Goytisolo. Gràcies a l’encàrrec i per mitjà de la poeta i traductora catalano-italiana Myriam Sumbulovich, Goytisolo viatja a Roma per conèixer Pasolini i submergir-se en el dialecte romanesc i en l’argot de carrer de la Ciutat Eterna. Aquella coneixença uneix tots dos poetes, marcats per la guerra, l’interès en els més desafavorits i, per què no, una gran afecció al futbol. L’un, del Barça, l’altre, del Bolonya. Tal com recordava Miguel Dalmau, autor d’una biografia premiada amb el premi Comillas, en un article al Cultura/s de La Vanguardia, quan Pasolini es proposa de descobrir un Jesús “amb cara de poeta” per protagonitzar L’evangeli segons Sant Mateu, un dels primers candidats serà el germà del seu amic barceloní, Luís Goytisolo, que declina l’oferta.

Enrique Irazoqui i Pier Paolo Pasolini, durant el rodatge de ‘L’evangeli segons Sant Mateu’.

Però és un altre català qui finalment es posarà en la pell de Crist: l’estudiant i activista antifranquista Enrique Irazoqui, que havia viatjat a Itàlia per recaptar fons i suport entre la universitat i la intel·lectualitat italiana. Quan Pasolini el va veure, va tenir clar que havia trobat Jesús. Li va veure a la cara “tot el patiment del seu poble”. De Catalunya. Per convèncer aquell estudiant comunista i ateu a qui no passava pel cap la idea d’interpretar Crist, Pasolini fa servir amics, com ara l’escriptora Elsa Morante, i es compromet a visitar Barcelona per donar suport als estudiants antifranquistes. Fos per demanar permís els pares d’Irazoqui, encara legalment menor d’edat, fos per donar compliment a la seva paraula, Pasolini fa un primer viatge a Barcelona el novembre del 1963. L’evangeli segons Sant Mateu guanyarà el Gran Premi del Jurat del Festival de Venècia, on es va estrenar l’octubre del 1964. Amb motiu dels cinquanta anys del film, l’Osservatore Romano el va descriure com la millor obra sobre Jesucrist mai filmada.

El retrobament amb Goytisolo

L’any 1965, Pasolini es retroba a Barcelona amb el seu amic Goytisolo, que reuneix a casa seva tot un seguit de personalitats del cinema i la cultura, com ara Josep Maria López Llaví, Miquel Porter i Moix, Romà Gubern, Salvador Clotas, Josep Maria Castellet –l’únic que el coneixia, gràcies a l’activitat de l’editor a la Comunitat Europea d’Escriptors, la COMES, organització vinculada a la lluita cultural de la guerra freda–, Manuel Vázquez Montalbán i Ricard Salvat. Aquest darrer el convida a conèixer l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que es materialitza en una visita a la cúpula del Coliseum a la qual assisteix Julià de Jòdar, entre més alumnes de l’EADAG.

Pier Paolo Pasolini a casa de José Agustín Goytisolo. S’hi pot veure Josep Maria López Llaví, Elisa Domènech, Enrique Izazoqui i Miquel Porter i Moix (fotografia: Col·lecció Júlia Goytisolo – UAB).

Amb l’amic retrobat volten el Raval, aleshores anomenat “barri xino”, i Pasolini desplega la seva proverbial curiositat: vol saber el preu de les prostitutes i els prostituts, què volen dir paraules com ara carajillo, perquè hi ha tantes parelles de “grisos” i amb quants diners es pot sobreviure a Barcelona. La presència d’un mite com Pasolini, meitat comunista, meitat cristià, i públicament gai, atrau l’atenció dels estudiants, que organitzen un acte a l’Aula Magna de la Universitat, prohibit pel rector. La solució, que implica fer-la a la Facultat de Medicina, és avortada per la policia i algun estudiant del SEU i l’acte es trasllada, gràcies als bons oficis del ginecòleg Santiago Dexeus, a la sala de disseccions de l’Hospital Clínic. Un espai absolutament pasolinià, on fa pocs dies es va presentar Poema en forma de rosa.

El poeta al cementiri, davant la tomba de Companys

D’aleshores ençà, les visites de Pasolini a Barcelona seran comptades. L’any 1967, aprofitant el rodatge d’Èdip rei, al nord del Marroc, el cineasta torna a Catalunya. Amb Goytisolo i Clotas passeja per la Barcelona més degradada, aquella que li recorda els suburbis de Roma. En una excursió a Can Tunis –que li inspira l’obra Calderón, sobre La vida es sueño–, pugen fins al cementiri de Montjuïc i l’amic català li ensenya les tombes sense nom dels anarquistes Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, del fundador de l’Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia i del president Lluís Companys. Pasolini arrenca flors fresques i les diposita sobre cadascuna d’aquestes làpides sense honors. Aquella visita serà clau per al poema esmentat al començament, on es demana: “¿Què hi ha en el sol sobre el cementiri de Barcelona?”, en la versió de Jòdar.

José Agustín Goytisolo, Pier Paolo Pasolini i Salvador Clotas passegen per Barcelona (fotografia: Col·lecció Júlia Goytisolo – UAB).

D’ençà de les darreries dels anys seixanta i fins el 1974, Pasolini treballa en el guió d’un film que s’hauria d’haver filmat a Barcelona, on Sant Pau és un col·laboracionista francès que cau del cavall a Portbou mentre va cap a la ciutat de Damasc, en aquest cas, la capital catalana. Hi té paper l’Hotel Colón, on Pasolini s’havia allotjat en els seus viatges. L’últim, pocs mesos abans de ser assassinat, és l’any 1975, quan en un sopar prova de convèncer Salvador Dalí perquè faci el cartell de Salò o els 120 dies de Sodoma, el seu darrer i polèmic film. Diuen que el de Figueres se’n va fotre, demanant-li una xifra desorbitada.

La influència de Pasolini més enllà dels seus viatges

Tot i que estaríem d’acord que Pier Paolo Pasolini és una figura intel·lectual internacional, de les que més camins ha obert del punt de vista literari, poètic, cinematogràfic i teatral, la seva fortuna en llengua catalana potser encara no és prou destacada. El somni d’una cosa, traduït per Carme Casals, i Teorema, en versió de Jaume Creus, van formar part del catàleg de Proa, mentre Nois de la vida, a cura de Joan Casas, i Una vida violenta, a càrrec de Maria Aurèlia Capmany, es van incloure a les Millors Obres de la Literatura Universal del segle XX i el Cangur, totes dues d’Edicions 62, respectivament. Fins ara ha calgut visitar llibreters de vells per a trobar-les. El nou segell editorial l’Agulla Daurada té previst publicat aquest darrer títol amb una nova traducció de Pau Vidal.

Per una altra banda, d’ençà que l’any 1986 Llibres del Mall va publicar Amado Mio, traduït per Joan Navarro –que Lleonard Muntaner té previst recuperar enguany–, van haver de passar quinze anys fins que Edicions Bromera edités El plany de l’excavadora, una antologia poètica traduïda per Josep Ballester i Enric Salom, l’any 2001. El 2015, Edicions Poncianes va publicar Poeta de les cendres, traduït per Gerard Cisneros i amb pròleg de Pere Gimferrer, i enguany acaba de publicar per primera vegada en català el Poema en forma de rosa.

Blai Bonet, un dels autors més influïts per Pasolini.

L’evocació pasoliniana té unes quantes fites aquests darrers temps: de l’exposició “Pasolini Roma”, que es va poder veure el 2013 al CCCB, dirigida per Jordi Balló, Alain Bergala i Gianni Borgna, passant pels diversos anys d’homenatge impulsats per l’Institut Italià de Cultura de Barcelona i l’estrena del documentari d’Hilari M. Pellicé, Pasolini a Barcelona. Respecte del teatre, Xavier Albertí va dirigir Orgia –que ha editat Comanegra, juntament amb Porquera– l’any 2002 al Teatre Lliure. També Àlex Rigola s’ha acostat al creador italià en un espectacle biogràfic que es va estrenar a Temporada Alta l’any 2017.

Més enllà de la influència en sèniors, com ara Biel Mesquida, i en la generació més actual, com ara Pol Guasch, Sebastià Portell, Carles Rebassa, Pau Vadell i Lucia Pietrelli, que ha posat de relleu Jaume C. Pons Alorda, són dos els autors de la literatura catalana que van tenir un vincle personal o literari destacat amb Pasolini. Per una banda, Blai Bonet, que li va dedicar el dietari Pere Pau i el poemari Nova York, i Terenci Moix, que a vint anys es va introduir al cercle de Pasolini durant una estada de dos anys a Roma. Sembla que hi va haver alguna mena d’aproximació íntima, en què Pasolini va detectar en el jove Moix la sublimació de l’erotisme en passió cinematogràfica. Tot i l’acostament frustrat, el director va permetre-li d’ampliar aquesta mitomania al seu costat. De fet, el Terenci pel qual va canviar el seu Ramon oficial sembla que es deu a l’admiració per Terence Stamp, protagonista de Teorema.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes