21.12.2025 - 21:40
|
Actualització: 21.12.2025 - 22:27
Dissabte vaig anar al cinema a veure Nuremberg –és un film que us recomane molt perquè fa pensar de veritat. I en eixir del cinema, caminant cap a casa, no vaig poder deixar de pensar en el cruel desallotjament de l’institut B9 de Badalona. Quatre-centes persones al carrer, en ple hivern. Divuit de detingudes. La resta, a la intempèrie, amb un fred que pessiga i una pluja inclement.
No faré comparacions estúpides. Però sí que vull explicar que el film m’ha deixat un regust amarg que em va tornar després, mentre mirava les fotografies que Albert Salamé ha anat fent aquests dies i que hem anat publicant a VilaWeb: abans de qualsevol brutalitat, sempre hi ha hagut paraules. Paraules que preparen el terreny. Paraules que fan possible allò que, d’entrada, als ulls de qualsevol societat normal, semblaria simplement intolerable.
El batlle Albiol havia definit el B9 com una “bomba de rellotgeria”. La jutgessa parla d’un “poblat de misèria”. Llegint la resolució judicial, hom hi troba tot de consideracions sobre la insalubritat, els residus acumulats, les connexions elèctriques fetes sense permís. Tot cert, no en tinc cap dubte. Però enlloc d’aquell paper no hi apareixen les persones, ni per què hi són, allí, ni com és que hi han arribat, ni quines alternatives tenen, si és que en tenen cap. L’afer sembla reduir-se a un problema tècnic, una qüestió d’ordre públic, gairebé de salubritat, una propietat municipal a recuperar.
El cas és que quan un polític parla d’una “bomba” no parla de gent, no parla de persones. Parla –evidentment– d’una cosa que cal desactivar. I quan la justícia parla de “recuperar un immoble” fa un exercici de prestidigitació: les quatre-centes persones que hi vivien es volatilitzen, desapareixen del relat, deixen de comptar. El llenguatge burocràtic té aquesta particularitat: permet de fer coses molt dures amb la consciència tranquil·la. Tot resta ben net, asèptic, justificat per la llei i el sentit comú.
Un portaveu dels desallotjats, Younouss Drane, va dir davant les càmeres una cosa que em va colpir: “Qui ha planificat això té un cor molt dur.” I després va afegir que el govern municipal “vol obtenir vots insultant-nos i mostrant-nos com a salvatges”. Ell veu clar el mecanisme: sap que primer l’han de convertir en “salvatge” perquè després el puguen tractar com un salvatge. És un sistema tan vell com el món.
Els bisbes catalans, en una reacció que no puc sinó aplaudir i agrair, han fet públic un comunicat que paga la pena de llegir. Diuen, amb una claredat poc habitual en els texts episcopals, que això que ha passat és “aporofòbia i xenofòbia”. I demanen: “No són persones? Els cristians, no estem cridats a estimar-los com a nosaltres mateixos?” Més encara: fan notar que en uns altres països europeus existeix una cosa que en diuen “treva hivernal”: no es desallotja ningú quan fa fred de debò. Ací, no. Ací han desallotjat quatre-centes persones i les han deixades al carrer, quan el termòmetre vorejava els zero graus.
No cal ser creient per a entendre què volen dir els bisbes. Ens parlen d’una cosa molt antiga, que la tradició cristiana anomena “pietat” i que els grecs anomenaven –amb un mot particularment bell– eleós: ‘la capacitat de commoure’s pel patiment d’altri’. La capacitat de veure en l’altre un semblant, un igual i no un problema. Aquesta capacitat que, quan es perd, permet als humans de fer coses terribles amb la consciència en pau. Una pèrdua a què es pot arribar per molts camins –per la ideologia, per la burocràcia, pel càlcul electoral–, però que sempre té el mateix resultat: un cor que es torna dur, impermeable al dolor dels altres.
Torne al film. A la ciutat alemanya es va jutjar gent que no havia mort ningú amb les seues mans. Però que havien fet una altra cosa: havien creat les condicions perquè matar éssers humans esdevingués un acte natural, lògic, gairebé higiènic. Havien convertit éssers humans en paràsits, en plagues, en amenaces per a la salut pública. Sabent que després tot seria més fàcil per als seus objectius, amb una societat moralment anestesiada. El final del film –que no el revelaré– és particularment colpidor, perquè ens recorda que aquell judici extraordinari es va fer perquè mai més i enlloc del món ningú no pogués deshumanitzar cap col·lectiu, enverinar el cor de la gent, fer servir l’odi a l’altre com a plataforma política. És això que ara, davant els nostres ulls, torna a passar. Nuremberg va ser el somni d’uns grans humanistes que van creure que la llei podria frenar la immoralitat i la crueltat humana, perquè dubtaven que poguéssem aturar per tercera vegada un moviment com el que havia representat el nazisme. I ara fa feredat de veure, d’aquesta perspectiva noble, que ja som on som.
Hi ha un mecanisme –diguem-ne psicològic, o potser simplement humà– que funciona sempre de la mateixa manera: tot comença amb les paraules. Aparentment innocents. Amb la capacitat de mirar una persona i veure-hi un problema, un risc, una bomba, allà on hi ha simplement un ésser humà. “Podem morir”, deien ahir els desallotjats. No és fàcil, però és un risc. Amb aquest fred, la gent es posa malalta i la pressió de la policia perquè no puguen ni cuinar al carrer ni fer una foguera per a protegir-se en ple desembre plujós els posa evidentment en risc. Però, dissortadament, crec que avui tots sabem que. per a qui ja tan sols hi veu una bomba de rellotgeria en compte de persones, aquesta possibilitat segurament no seria cap tragèdia.
Lamentablement, quan el llenguatge es posa al servei de la duresa de cor, de la inhumanitat, passa això. I és això que em va fer pensar el film de Nuremberg, dissabte a la nit, quan vaig anar al cinema del barri sense ser conscient ben bé de què anava a veure i encara menys que a ben pocs quilòmetres de la sala tenia una il·lustració tan precisa d’allò que aquest gran film denuncia, d’allò que ens avisa que torna a passar.
PS1. El 2026 serà l’any d’una de les fites més importants de la societat, per a fer una clara demostració de força en favor de la llengua. S’ha impulsat de Mallorca estant, però la idea va fer forat ben aviat a tots els Països Catalans: organitzar el Correllengua més ambiciós que s’ha fet mai, recorrent 1.500 quilòmetres i 500 municipis. La flama anirà de Prada a l’Alguer, passant pel Principat, el País Valencià i les quatre illes. Darrere hi ha molta gent fent-hi feina: milers d’entitats locals adherides, milers de persones organitzant un acte que vol fer i començar una nova història. I el mèrit, una vegada més, és dels joves, que ho han impulsat. Martí Gelabert ha entrevistat un d’aquests joves, el coordinador general, Pau Emili Muñoz: “És el moment de fer una demostració de força”.
PS2. L’Ajuntament de València, a proposta de Vox, votarà avui a favor de canviar el topònim de la ciutat. És una decisió absurda, que encara no serà oficial perquè l’ha de decidir la Generalitat, però que posa en relleu l’existència d’un problema nacional clar, com passa sempre en els casos semblants. Per això avui us expliquem en aquest article cinc casos més –de Kíiv-Kiev a Derry-Londonderry passant per Yerusalahim – al Quds o Istambul-Constantinoble–, que ens recorden que aquestes maniobres polítiques no són mai innocents.
PS3. Xavier Montanyà ret avui homenatge a Lluís Permanyer, un altre gran periodista barceloní mort ara fa un mes i mig i del qual l’ajuntament de la ciutat ha publicat una obra enorme, amb la seua recerca més personal i exhaustiva sobre citacions de testimonis de tots els temps sobre Barcelona. El volum aplega més de mil dues-centes citacions de vint segles que Permanyer va anar aplegant amb paciència i perseverança durant gairebé quatre dècades. “Ígor Stravinski: ‘El so de la Rambla no s’assembla a cap altre’”.
PS4. Perquè creieu en un periodisme que no us pren per ximples. Perquè sabeu que el periodisme és un combat que fem plegats. Perquè us agrada tenir un diari que no s’agenolla. Perquè per a vosaltres els Països Catalans no són una idea, són casa vostra… Són algunes de les motivacions per les quals us expliquem que ens agradaria que us fèreu subscriptors de VilaWeb: Us expliquem deu raons per a fer-vos subscriptors de VilaWeb
