Veure ‘Avatar 2’ en català: tria la teua aventura

  • 'Avatar' és un exemple perfecte per a qui vulgui introduir-se amb esperit científic en l’aventura de ser un espectador de segona

Marta Rojals
09.01.2023 - 21:40
Actualització: 10.01.2023 - 06:58
VilaWeb
Fotografia: Tima Miroshnichenko / Pexels

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Recordeu aquells llibrets d’adolescents que tu eres el protagonista i a cada decisió que prenies t’enviaven a una pàgina –a una aventura– diferent? Doncs si n’existís un que tingués de punt de partida anar a veure la ultra-taquillera Avatar 2: El sentit de l’aigua i et proposés dues opcions, ser espanyol i ser català, amb la primera t’enviaria directament a l’última pàgina, “tries el cinema, tries l’hora, i hi vas”, FI de la història, mentre que amb la segona et diria de passar a la pàgina 2 i començaria l’aventura de veritat. (Per si algú s’ho demana, no hem comptat la variant demoscòpica del “tan espanyol com català”, perquè és l’equivalent lingüístic del jo no sóc ni de dretes ni d’esquerres, que el resultat sempre sol decantar-se cap a la banda del poder: per tant, si tant t’és una llengua com l’altra, “passa a la pàgina final”, i fi de la història també.)

Avatar és un exemple perfecte per a qui vulgui introduir-se amb esperit científic en l’aventura de ser un espectador de segona. Suposem que vols mirar la pel·lícula a la capital catalana, i en 3D, perquè no et penses conformar a ser menys igual que un castellanoparlant. Els cinemes de proximitat ja els pots descartar d’entrada, i això que ni parlo de la resta dels Països Catalans; al cine, la teua llengua l’has d’anar a buscar com qui busca un tresor, mirar mapes, rutes, alineacions planetàries, escoltar rumors. Mentrestant, al teu voltant veus caure companys de batalla doblegats per la fatiga: tu continua, naltros ho deixem estar, anirem al cine de més a prop de casa, que la canalla acabaria molt cansada i la broma ja ens surt prou cara. La temptació de deixar l’activisme per a un altre dia et sotja a cada cantonada.

Trobar el cinema no és cap tria, és aïllar la x de la fórmula. En el meu cas, introduïdes unes variables mínimes, el resultat em va donar 2: dues úniques sessions (!) en dos únics cinemes (!!), en un radi de 50 quilòmetres on s’acumula la major part de la població catalana (!!!). L’aventura continua, les decisions es tornen més complexes: si vols donar negoci a una empresa obertament anticatalanista però influent en el tema, vés a la pàgina tal; si vols donar vida a un cinema cooperatiu i en sessió no numerada, vés a la pàgina tal i prepara’t per emprendre un viatge amb les despeses corresponents d’anada i tornada. En tots dos casos, agosarat aventurer, per arribar a l’hora hauràs de sortir de casa amb el dinar a la carcanada i estirant-te el tovalló del coll.

Ser català és esgotador. Vull dir ser català en el sentit de saber-se un hom com un espanyol se sap espanyol i com un albercoc se sap albercoc, adaptant Joan Sales. És la voluntat de poder fer tot allò que els és regalat als parlants de les cultures dominadores, la cosa que esgota, més psicològicament que física. A més a més, en l’emergència lingüística que ens trobem, l’alegria de celebrar cada pas contra la folklorització de l’idioma sovint té el contrapunt d’una resignació: la de sentir-nos obligats a consumir productes que els privilegiats lingüístics es poden permetre de descartar amb un gest indolent de la mà: “No m’interessa. Què més teniu per a mi, bufó?” Qui vol viure –sobreviure, ja– en la llengua del país, tingui el passaport que tingui, ha d’estar disposat a esmorzar doble, perquè la feina és per duplicat: per avui i pel dia de demà.

Per a explicar això també ens serveix Avatar: perquè alguns espectadors ens hauríem estimat més una migdiada de pijama abans que no menjar-nos una altra testosteronada rància vestida de tecnològica i fer-la menjar a la canalla perquè com a mínim puguin sentir altres xiquets (encara que siguin blaus) dir estranyeses com ara “cap”, “gens” i “prou”, o un “que falta gaire?” en comptes del “falta moolt?” que ens han dedicat en el periple d’anada al cine remot. Perquè El sentit de l’aigua té un doblatge deliciós que gairebé compensa mig sacrifici, i als antidoblatge que esteu pensant que tot hauria de ser subtitulat i que hauríem de menjar sempre croissants en lloc de pa, un recordatori: de parlar se n’aprèn tot sentint a parlar. Col·loquialment, volem dir; correctament, s’entén. I amb la qualitat de la llengua espontània que hem de patir diàriament, ara mateix no hi ha gaires productes més que puguin suplir aquest paper.

Deia abans que el sacrifici gairebé compensava, volent dir que no del tot, perquè el cervell militant no descansa de pensar què hauria passat si sempre hagués estat així, si la llei del cinema no s’hagués deixat incomplir sense conseqüències, és a dir sancions, si els nanos més grandets haguessin pogut lligar el català del Súper3 amb el de les grans produccions que penetren emocionalment en la primera rebel·lia pre-adolescent. Què hauria passat si els haguéssim proporcionat les eines que ara no tenen contra el català infecte que s’han d’inventar per expressar-se plenament. El cervell militant bull de repetir-se amb cada fotograma que hi siguem a temps, que hi siguem a temps.

Qui diria que parlem d’entreteniment, oi? D’un gest del primer món tan senzill com posar-se davant d’una pantalla i fer petar els dits, que comenci la festa, i desconnectar –els publicistes en dirien somiar. Però ai, amic que somies en català: ni en el temps d’esbarjo no et deixen relaxar, perquè tot et fa recordar que ets l’error del sistema, que fins els directors comercials de les sales gosen explicitar que els teus drets no són teus, que si de cas són del mercat: “Si la demanda ho justifica”, deia un a la ràdio el dia de l’estrena, s’incrementaran “el nombre de sessions en català o en qualsevol altre idioma”. Ja ho veuen: fent pressió en el públic mentre xiulen davant de la llei, perquè així els ho han permès les institucions, les que ara cuiten a apagar focs i a presumir de resultats com amb les obres públiques pre-electorals, abans que no puguin donar la culpa a l’Illa i companyia quan guanyin la Generalitat. Però donat el cas no s’hi valdran lamentacions: els qui per la llengua ens hem vist abocats a fer sacrificis més enllà de la nostra responsabilitat, ens en recordarem i els ho farem recordar.


Acabo amb una diapositiva feliç, perquè no me la vull guardar: la de la sessió d’Avatar on el públic vam complir amb escreix, rebentant la sala, amb famílies no només catalanoparlants, per qui voldria imaginar-se el cinema en català com un camp de barretines tapant la pantalla. Aquesta és la Catalunya real, si la deixen ser. I aquesta és la por de molts, perquè saben com va començar tot fa trenta anys: amb els parlants d’altres llengües immergint-se en la catalana naturalment i consumint-la amb naturalitat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes