Egmont.

Edicions de la Campana, ja integrada dins el grup Random House Mondadori, publica Egmont, de Goethe, musicada per Beethoven, en una adaptació de Joan Lluís Bozzo, a partir de la traducció de Joaquim Pena, perquè l’obra es publica amb la intenció d’arribar als escenaris. Per la vigència que té, en relació amb la idea de poder i la manera d’exercir el poder i la conquesta, l’editora, Isabel Martí, va demanar el pròleg al president a l’exili, Carles Puigdemont. Egmont arribarà a les llibreries la setmana entrant. Llegiu-ne el pròleg.

En el prefaci del llibre, Joan Lluís Bozzo, parlant de Goethe i Shakespeare, de la manera d’exercir el poder i de ser especialment cruel, i també de l’adaptació que n’ha fet, escriu:

«Tot val per aconseguir el poder –ho hem vist i ho seguim veient al llarg de la història, passada i recent– i aquesta és, precisament, la lliçó despullada d’arguments morals que Shakespeare llega a la humanitat i que el converteix en l’escriptor més gran de la història.

Però el poeta anglès no sempre havia estat ben acollit a l’Europa immediatament posterior. La seva barreja d’elements divins i profans, de grolleries populars i motius humorístics pujats de to amb versos sublims i delicats, li va valdre per molt de temps la desconsideració d’altres grans autors, sobretot dels francesos canònics Racine i Corneille, acèrrims defensors de la unitat d’acció, d’espai i temps en el teatre, unitat que Shakespeare, sense cap complex, feia saltar pels aires en totes les seves obres. Les constants referències als gustos populars van motivar que un intel·lectual tan agut com Denis Diderot arribés a dir que ‘Shakespeare és un monstre de tanta alçada que la humanitat sencera passa per entremig de les seves cames, fregant el cap amb les parts baixes del poeta’.

A finals del segle XVIII, Goethe va reprendre i revaloritzar la fama i l’art de Shakespeare i el va encimbellar al capdamunt de la literatura mundial. […] Goethe va fer que Shakespeare fos definitivament valorat. Goethe, com Skakespeare, parla també de la lluita pel poder, de la terrible escala que es dreça davant dels ambiciosos, dalt de la qual es troba el tron o el cadafal i, a vegades, tots dos.

Però Goethe afegeix en la seva dramatúrgia un concepte que prové de la tragèdia grega: la lluita per la llibertat, per la llibertat individual i per l’alliberament dels pobles oprimits, pel respecte als drets inviolables de la persona que Antígona defensa contra el tirà Creont. Aquesta idea és capital en el moviment preromàntic anomenat Sturm und Drang (‘tempesta i empenta’, en català), del qual Goethe va ser un dels iniciadors. L’autor alemany també modifica els cànons de la dramatúrgia shakespeariana tot introduint en la lluita pel poder l’element clau de la política. Goethe entén que les vies per les quals els homes i les dones arriben a assolir el poder són dues: la violència –la força bruta, militar o civil, l’energia més o menys heroica–, però també el càlcul polític, les aliances, les retirades a temps per tal de guanyar terreny, la mobilització popular; en definitiva, les armes actuals per aconseguir la llibertat, com bé coneixem els que vivim al nostre país.

[…]

El mateix Goethe explica a les seves Converses amb Eckermann que l’acte quart d’Egmont, l’acte més ideològic de l’obra, en què es posa en escena la ruptura entre els dos poders –l’espanyol, representat pel duc d’Alba, i el neerlandès, pel comte d’Egmont–, li va representar més de dos anys de feina per tal d’anar confegint els arguments i contraarguments que l’un i l’altre es llancen a la cara, en un diàleg de tensió creixent i insuportable que acaba amb la detenció d’Egmont per part dels espanyols.

Egmont és un home que encara confia en la justícia i en la decència del rei d’Espanya, i que no pot concebre que l’una i l’altra es posin en dubte, però Orange, més polític, l’adverteix:

confiar en aquesta justícia és quimèric.

ORANGE: Però, i si ell [el rei Felip II] es volgués atribuir títols més grans i considerés traïció allò que nosaltres considerem el manteniment dels nostres drets?

EGMONT: Podem defensar-nos. Que convoqui els cavallers del Toisó d’Or i serem jutjats.

ORANGE: I si hi hagués la sentència abans del procés? El càstig abans de la sentència?

EGMONT: Això és una injustícia que Felip no cometrà mai; una follia de la qual no el blasmaré ni a ell ni als seus consellers.

ORANGE: I si fossin injustos i folls?

La meva labor com a adaptador del text té com a finalitat primordial la seva posada en escena; és, per tant, un treball de dramatúrgia per fer viable una representació escènica que és, amb tota seguretat, el destí que qualsevol dramaturg persegueix, i cal tenir molt en compte que J. W. von Goethe va ser un home molt implicat en la creació teatral i també en la producció i en l’organització que el fet teatral comporta. L’adaptació parteix de la traducció catalana que, l’any 1937, va publicar el periodista i escriptor Joaquim Pena, crític musical i ànima inspiradora de la Societat Wagneriana de Barcelona, molt influent en la conformació dels gustos dramatúrgics i musicals del públic barceloní dels primers anys del segle XX. Tot comparant la traducció de Pena amb altres versions a altres idiomes, he elaborat aquesta proposta que, d’una banda, pretén posar unes paraules i expressions ben catalanes a la boca dels personatges goethians sense caure, però, en uns mots, una sintaxi i un estil dels anys trenta que ara allunyarien, al meu parer, la vivesa de la representació i l’afeixugarien amb formes i girs en desús; i, de l’altra, he pretès reduir considerablement la durada de l’obra –cinc actes prolífics i detallats plens de monòlegs extensos– tot pensant en la possibilitat d’una representació que s’emmotlli als ritmes i als formats de durada que en l’actualitat regeixen en el teatre. He fet, doncs, una profunda esporgada del text, procurant de no tallar cap de les vies vitals de la seva dramatúrgia, eliminant personatges secundaris poc rellevants (com la mare de Clara), o repeticions i reafirmacions que em semblaven innecessàries. He procurat que la història d’Egmont vagi dreta i ràpida com un tret de ballesta i es clavi en la diana del cor i del pensament dels espectadors. Aquesta és, doncs, una proposta pensada per ser representada.

Molts quedaran sorpresos de la vigència i la contemporaneïtat de les frases i els plantejaments de Goethe, que semblen extrets de la realitat actual, i algú fins i tot podrà pensar que jo he forçat la mà de l’autor. Res més lluny de la veritat: les dures sentències i els qualificatius, de vegades enlluernadors de tan radicals, que els personatges deixen anar són exactament els que Goethe va escriure i que, sense cap mena de dubte, van contribuir poderosament a augmentar la sinistra «llegenda negra» espanyola que un altre amic de Goethe, Friedrich Schiller va ampliar encara més amb el seu Don Carlos, del qual Verdi en va fer una de les òperes més famoses de la història.

La confluència de la força brutal dels militars espanyols i la lluita coratjosa d’Egmont per la llibertat dels seus esclata, amb tota la violència consegüent, en el cinquè acte, en el qual, clàssicament, la mort i la sang ho tenyeixen tot, tant en les obres de Shakespeare com en les de Goethe, com en les pel·lícules anomenades ‘d’acció’ de l’actualitat.

L’heroi que mor per la llibertat del seu poble és un tema molt emprat en la dramatúrgia romàntica. Però Goethe hi sap introduir una qüestió molt punyent, d’interès polític i sociològic: què ha de fer un poble davant de la condemna del seu líder? La resposta que dóna és ben poc engrescadora: el poble s’amaga, dissimula i no defensa ni poc ni molt aquell que sempre ha representat la salvaguarda dels seus interessos i de les seves llibertats. Goethe, com Shakespeare, creu molt poc en el poble, en la menestralia, en la burgesia, que veu sempre com una massa influenciable i volàtil, covarda i banal. Potser caldrà un dramaturg que, avui, escrigui el sisè acte d’Egmont, on es posi en escena el triomf polític del poble, és a dir de la democràcia.»

Podeu comprar Egmont a la Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb