26.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 26.10.2023 - 21:52
El científic i polític August Pi i Sunyer va pronunciar fa més d’un segle un discurs de defensa de la llengua catalana en l’àmbit científic. Fou el 2 de gener de 1921, amb motiu de la festa anual de Nostra Parla, una associació constituïda per gent de tots els Països Catalans amb el propòsit de defensar la unitat de la llengua. El discurs fou publicat el primer de març d’aquell mateix any a la Revista, fundada per joves intel·lectuals vinculats al Noucentisme i dirigida per Josep M. López-Picó.
Quan pronuncià aquell discurs, Pi i Sunyer tenia quaranta-dos anys i era catedràtic de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, especialitzat en fisiologia. La primera càtedra l’havia obtinguda a la Universitat de Sevilla el 1904, però tres anys més tard hi renuncià per tornar a Barcelona.
Pi i Sunyer fa una defensa de la llengua catalana com a llengua de ciència i, més enllà, com a llengua de prestigi universal. A més, hi ha referències constants a la validesa del català per a qualsevol ús i a la potència com a llengua de cultura, homologable a qualsevol altra. I és insistent a reclamar que els catalans surtin a l’estranger en tant que catalans, sense intermediaris: “Seguint ara en l’obra començada, podrem prendre un lloc en l’universal concurs i comptarem entre els pobles que fan i no entre els paràsits que viuen del que fan els altres!” Aquest és el camí que la cultura científica havia tingut i que cal recuperar: “Retrobem, doncs, la tradició científica perduda pels camins de la universalitat. És fora de Catalunya que trobarem Catalunya vivent!”
Per l’interès i la vigència d’aquest text, el reproduïm íntegrament.
Senyores i senyors,
És amb tot goig que vinc avui a la nostra festa assentint a les indicacions de l’il·lustre senyor president de “Nostra Parla” de prendre part en la reunió anyal. En la cursa apressada del temps, fem, en començar cada any, ritualment, l’afirmació de la virtualitat de la nostra llengua. I per aquesta afirmació, som cridats homes ben diferents de Catalunya perquè us parli cada un de les seves particulars vocacions i abrandats tots del més pur i més intens patriotisme!
Porto avui la meva ofrena a aquest ritu i així us parlaré per uns moments de la valor de la nostra llengua com instrument de cultura científica. Té la nostra generació la responsabilitat d’una veritable renaixença. Després d’uns segles d’oblit, d’ús domèstic del català, comencen els nous assaigs de llengua literària i ve la renovació literària ja fa prop de cent anys. És d’ara, però, l’ús renovat del català com a llengua de ciència! Perquè és avui que havem arribat a la plenitud de la nostra parla.
Per set segles s’interromp la tradició del català científic de Llull ençà. I s’apaga des del segle XVI el geni de la ciència catalana, i passa la Reforma, i passa el Renaixement, i passa la Revolució, i passa el segle XIX i Catalunya no concorre a la producció del coneixement, a la formació de la moderna cultura.
Catalunya patí del mal d’Espanya tota, en ésser integrada a Espanya en el segle XV, en fer-se la unitat. El mal que ha estat recloure’s i perdre valor internacional, la indiferència pels destins del món!
És ben clar el procés i ens prova una vegada més encara com en perdre la universalitat s’extingeix la flama intel·lectual dels pobles. Catalunya patí del mal d’Espanya tota, en ésser integrada a Espanya en el segle XV, en fer-se la unitat. El mal que ha estat recloure’s i perdre valor internacional, la indiferència pels destins del món! La reconquesta, les guerres entre els estats d’Ibèria, el descobriment d’Amèrica i la fàcil colonització, el sentit purament militar de les guerres religioses de la reforma, la decadència política, tot contribuí a desvaloritzar Espanya i Catalunya com factors de cultura universal i a fer perdre la nostra particular personalitat nacional.
Tinguem en compte com els nostres pocs savis han estat homes universals: és llur comú característica. Així Llull, així Arnau de Vilanova, i, en el XVI, aquells dos altres homes de raça catalana, Vives i Servet. Els veiem viatjant per Europa tota llur vida, professant en universitats franceses, angleses o italianes, commoguts pels problemes del temps i intervenint fora de Catalunya. No hi ha a Catalunya tradició del savi que en ella visqui i faci aquí la seva obra, tranquil·lament, beatament, isoladament. Quan Catalunya ha tingut ciència pròpia, quan en ciències s’ha escrit en català, els savis erraven pel món i s’interessaven per la universal cultura. En perdre’s aquesta universalitat, en caure tot valor internacional, s’extingeix la veu de la ciència catalana. Catalunya ha de mirar el món, s’ha de sumar a les lluites vives de la producció del coneixement, s’ha de sentir solidària de la civilització.
Catalunya, per tal de ser sàvia, ha de recobrar la seva personalitat. Jo no sé sota quina forma política, però ha de recobrar la seva personalitat de fet, la seva personalitat espiritual, i anar directament al món, mai com una província i a través d’una altra cultura.
I ha de fer-ho directament, tal com en el segle de la seva esplendor, quan en l’Edat Mitjana pesava en l’equilibri polític i cultural del Mediterrani. Catalunya, per tal de ser sàvia, ha de recobrar la seva personalitat. Jo no sé sota quina forma política, però ha de recobrar la seva personalitat de fet, la seva personalitat espiritual, i anar directament al món, mai com una província i a través d’una altra cultura.
Així va veure-ho aquell gran constructor que fou En Prat de la Riba. La renaixença de Catalunya ha d’ésser integral, o no serà. I en la renaixença ha d’ocupar lloc d’honor la renovació, la formació podríem dir, de la Ciència catalana. I això és el que ens toca a nosaltres intentar, començar millor, homes del segle XX!
Fa ara deu anys que va ser fundat l’Institut de Ciències, per tal de donar la necessària eficàcia a l’Institut d’Estudis. En fundar-se es dubtà per molts, per nosaltres mateixos en certs moments, dels resultats de la fundació. Tanta obra hi ha a acomplir! No tot han estat triomfs en els anys transcorreguts ni tot èxits. Havem comès errors greus i hem viscut hores ben amargues.
Seguint ara en l’obra començada, podrem prendre un lloc en l’universal concurs i comptarem entre els pobles que fan i no entre els paràsits que viuen del que fan els altres! Productors de ciència, no consumidors de ciència d’altri. Sols té valor, en les hores ardents d’avui, aquell que crea!
Cal, en molts punts de la política cultural catalana dels últims anys, una total revisió; però, examinada en conjunt l’obra, trobem iniciatives que a hores d’ara han donat ja fruits granats. La crítica del món dels savis ens ha estat favorable i aconseguirem un prestigi reconfortant i esperançador, si no ens envanim de l’obra que tot just comença. Instituts de recerca pura i, inserides en ells, algunes escoles tècniques de la Mancomunitat, cursos d’intercanvi, responent a diferents iniciatives, i els esforços del grup de professors que anem constituint insistentment dins de la Universitat oficial la Universitat Catalana. Seguint ara en l’obra començada, podrem prendre un lloc en l’universal concurs i comptarem entre els pobles que fan i no entre els paràsits que viuen del que fan els altres! Productors de ciència, no consumidors de ciència d’altri. Sols té valor, en les hores ardents d’avui, aquell que crea! Retrobem, doncs, la tradició científica perduda pels camins de la universalitat. És fora de Catalunya que trobarem Catalunya vivent!
Deixeu-me ara parlar de la valor internacional de la llengua catalana. D’allò que ha estat negat tantes vegades, fins pels nostres mateixos. Convèncer-nos que, al produir en català, no és córrer darrera una il·lusió eixorca, un ideal arbitrari i una esperança que no es complirà.
La nostra Societat de Biologia ha completat ja el seu any vuitè i publicat set volums. Han vingut a la nostra càtedra professors dels més esclarits d’arreu del món, i avui –no és vanitat dir-ho en aquesta hora en què s’apleguen cors entusiastes– se’ns reconeix per tot, als biòlegs catalans, com constituint una escola que s’ha guanyat el respecte: l’escola catalana de Fisiologia.
I per aconseguir això, una ja consagrada consideració internacional, no ha estat certament un obstacle la nostra llengua. Erraren aquells que feren la predicció! És per la nostra llengua, contràriament, que hem adquirit destacada la nostra personalitat i distinció: per ella, l’instrument adequat a l’obra nostra.
Anem pensant, en desenrotllar-se la nostra intel·ligència, en la llengua que aprenem al mateix temps. Pensament i llenguatge i funció i acció es confonen… i així, expressar-nos en llengua estranya és sofrir una mena de cruenta mutilació
És avui un lloc comú afirmar que el català porta als catalans avantatges per a l’expressió poètica i sigui la clara font de la nostra llengua la que ens faci arribar al poble i el català el vehicle segur per a l’expressió del poble mateix, perquè és part del poble la seva expressió. Mes, en tractar-se d’afers internacionals, es dubta de la seva virtut i de la força del seu estímul! Discutir valor i virtut d’estímul a ço que és part de la nostra personalitat mateixa, una funció més de la nostra personalitat, consubstancial amb la nostra vida! I si en retrobaríem sens nombre d’arguments històrics, jurídics, morals, sentimentals, per tal de justificar el nostre amor a la nostra parla (arguments que jo no us vull repetir perquè ben coneguts han estat, i demés, retrets davant vosaltres de manera més encertada que jo podria fer-ho), vull dir-vos que n’hi ha encara un d’argument que no es pot ometre: la llengua se’ns imposa naturalment com una altra activitat de vida, qualsevol que ella sigui, com el moure’ns, el respirar: anem pensant, en desenrotllar-se la nostra intel·ligència, en la llengua que aprenem al mateix temps. Pensament i llenguatge i funció i acció es confonen… i així, expressar-nos en llengua estranya és sofrir una mena de cruenta mutilació.
Va dir-ho esclaridament En Maragall, a qui vull glossar: “Sembla que l’home esmerci tota la forma de son ésser a produir la paraula. Perquè si dos homes es parlen en una mateixa llengua, bé sia perquè l’un tingui apresa la de l’altre, ja ambdós una tercera d’altri, pot ser que s’entenguin molt bé en les coses vanes; mes allí on comenci a palpitar fondament la vida, allí deixaran d’entendre’s, perquè cada terra comunica a les més substancials paraules dels seus homes un sentit sentimental que no hi ha diccionari que l’expliqui ni gramàtica que l’ensenyi. I, així, aquells dos homes diran una mateixa paraula que sonarà igual per fora i creuran haver-se entès; mes en el vell fons de les ànimes, el càntic no serà pas igual. I no és pas l’harmonia de fora la desitjable, sinó la de dintre; que no és pas pel soroll de les paraules que tots els homes són germans, sinó per l’esperit únic que les fa brollar diferents en la varietat misteriosa de la terra.”
Per això, art i ciència, vida de cada dia i cançons troben per un igual llur forma natural d’expressió en la llengua de la mare, aquella que aprenem sense esforç, com sense esforç creixem i ens fem homes, i envellim, i morim, i com sense esforç vola l’aucell i neda el peix, i s’escolen els rius i roden els mons en l’harmonia de l’Univers! Com sense esforç es produeix en nosaltres miraculosament tot, en el funcionar, pel viure mateix, pel corrent natural de les nostres hores.
Els homes de ciència catalans, que pensen en català mal que fos de llur grat, és en expressar-se en català que aconsegueixen tota llur plenitud!
Així, els homes de ciència catalans, que pensen en català mal que fos de llur grat, és en expressar-se en català que aconsegueixen tota llur plenitud! Bé ho sabem que la nostra llengua no és avui un llenguatge universal d’intercanvi. Però pensem que avui, mort el llatí com llengua sàvia, mentre una convenció internacional no unifiqui la llengua científica o rehabiliti una llengua morta, tal volta el llatí, o n’esculli una altra arbitràriament, com per tants és demanat, devem, per entendre’ns amb el món, apendre les tres llengües sàvies: el francès, l’anglès i l’alemany. A elles van a traduir-se totes les adquisicions de la intel·ligència humana. De tantes llengües del món, sols n’hi ha tres amb la primacia, i és aquesta primacia resultant natural del volum de les cultures respectives.
Tenim dues missions a acomplir en nostre treball. Primer, creació, producció: i, per aquest treball de producció, el nostre català és ben provat que s’ha mostrat fecund. Tot seguit, acréixer la densitat de la nostra intervenció universal. Es troba sens dubte molt lluny –si mai arriba a assolir-se– la valor internacional del català com a llengua d’intercanvi; però ja no més tard avui hem marcat la nostra personalitat, i la personalitat científica de Catalunya ja la coneix el món. Nosaltres ens entenem entre nosaltres, els que treballem al redós de laboratoris, seminaris i biblioteques, i trobem cada dia renovat estímul i ensenyem en tant podem –o valor pedagògica inestimable!– en català. Nosaltres canviem les nostres publicacions catalanes amb les més il·lustres publicacions del món enter i sap el món de la intel·ligència que hi ha catalans que s’esforcen patriòticament i austerament. I el món ens entén i fins es donen exemples d’escriptors castellans, els treballs dels quals són referits primer en els abstracts internacionals per vehicle de les nostres catalanes publicacions.
Res més, amics. Les conquistes de l’esperit són l’únic que queda en la terra. Passa indiferent la història i creixen i moren els imperis, però queda el record de les civilitzacions i elles influeixen en les civilitzacions que vindran. Jo no sé –esperem que no, per sort del món i honor de la humanitat– si està en hores de definitiva davallada la nostra cultura occidental; mes, encara que la destrucció de la moderna economia i la subversió de les valors ètiques fes extingir el cicle present de la història de la cultura, no serien en va les adquisicions de la intel·ligència. Noves races les farien fructificar! Els productes de l’esperit persisteixen intactes per damunt de les nostres lluites de tots els dies!
La nostra llengua és Catalunya; mentre hi hagi qui parli en català, seguirà la història de Catalunya; hi haurà art català, ciència catalana, poble de Catalunya!
Som congregats aquí, en gran nombre, fèrvids catalans que som commosos per la sort del més sortint dels productes espirituals de la nostra catalana cultura. La nostra llengua és Catalunya; mentre hi hagi qui parli en català, seguirà la història de Catalunya; hi haurà art català, ciència catalana, poble de Catalunya! Treballi cada un de nosaltres dins de les seves possibilitats, i, encès per la seva vocació, treballi pel bon nom, per l’honor de Catalunya, cada dia per un més gran prestigi, pel més alt esplendor de la llengua catalana: la llengua catalana, avui fixada, polida, culta i renaixent. Catalans, abans que tot altra cosa, per damunt de les passions, perquè, emportats per una més gran passió encara, puguem donar-nos les mans en una sardana immensa en la qual capiguem tots, somiant en temps de plenitud, de pau catalana i de germanor, cantant la cançó de la justícia social i de l’amor entre els homes, aquesta cançó universal i que tot essent universal i perquè n’és, serà, com la ciència nostra, universal i alhora una cançó ben catalana!
I res més.
