Això d’atacar l’art…

Les protestes recents n’han embrutat només el marc i el vidre, no han vandalitzat les obres, siguem precisos

Mercè Ibarz
29.10.2022 - 21:40
Actualització: 30.10.2022 - 09:48
VilaWeb
‘Els gira-sols’, de Van Gogh (1888), propietat de la National Gallery de Londres (detall).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Sort que l’ull i l’escriptura incisiva de la crítica cultural i cronista d’art Maria Palau, en els bitllets d’opinió setmanals a la tercera plana del Punt-Avui, ens nodreix la intel·ligència en tantes qüestions de què opina després d’haver-ne informat a les planes de cultura. És una opinió documentada sobre el nucli essencial de la qüestió, formada per l’experiència d’assistir a rodes de premsa d’exposicions i de mantenir converses durant anys amb artistes, galeristes, investigadors gens apressats que piquen pedra, del país. Aquest dimarts ha avaluat sintèticament l’arrossegat i arcaic xou mediàtic al voltant de les activistes climàtiques que van armar un escàndol el proppassat divendres 14 amb dos pots de sopa de tomàquet –d’una historiada i sempre present casa nord-americana, inventora del quètxup– contra un Van Gogh propietat de la National Gallery de Londres, un dels cinc Gira-sols dels vint que l’artista va pintar en dos anys (només en queden aquests cinc), segurament el primer dels de la fornada del 1888, quan es va instal·lar a Arlès i el va pintar la nit que va conèixer el pintor que s’entrellaçaria amb ell, Paul Gauguin. Res, família: només n’ha quedat embrutat el marc una mica i el vidre més, res que no es pugui adobar en un pim-pam, i ja ho deu estar. Res de vandalisme, en efecte, Maria.

Les dues mosses van alçar una proclama que s’ha anat repetint en les accions de més activistes climàtics en uns altres museus a partir d’aquell: “Què val més, l’art o la vida?” Una ximpleria, una bestiesa (després hi tornaré). Diguessin el que diguessin, la cosa important és que les joves de Just Stop Oil van aixafar la guitarra no pas a Van Gogh, ni a la seva aura i la seva fama universal, sinó al relat cínic de la història de l’art dominant sobre la relació entre creació i vida material (el relat només la finta): van plantificar el mirall al davant del cinisme imperial: de debò que Van Gogh podria pintar, ara, gira-sols com aquells d’Arlès? El crim climàtic, ¿li permetria de trobar, estudiar i recrear amb la imaginació artística gira-sols com els de fa més de cent trenta anys, i fer-ne vint en dos anys?

Les activistes van escollir un quadre molt ben triat. Un company d’aquesta sèrie d’Els gira-sols vangoghians va protagonitzar la subhasta estratosfèrica de l’última dècada del segle XX, que canviaria el signe del mercat de l’art, que és sempre el millor sensor de les ambicions simbòliques d’una societat, en aquest cas de la societat mundialitzada governada per les finances. Va ser la joia de la corona de la preparadíssima acció sistemàtica d’obtenció de guanys i rèdits comercials i financers del megalòman centenari internacional de la mort de Vincent Van Gogh el 1990. Va engegar, el pobre, el mercat de l’art del segle XXI, exclusivament financer, sense opció per als col·leccionistes amants de l’art ni els inversors de talla individual ni els museus ni res que no sigui un actiu financer màxim d’una corporació.

El quadre el va comprar un banc japonès per una muntanya de pasta, què dic, una serralada de piques d’estat de diners. Va pagar i el va tancar a la caixa forta. Aquí ja comença a fer sentit i lluir matisos l’aparentment ingènua proclama: l’art o la vida, què val més. Les piconadores financeres van anunciar així el pas atropellador, devastador, del capitalisme ultraliberal. En efecte, què val, la vida, si la institució art és l’avantguarda de l’estat de coses salvatges que menyspreen la vida i els artistes

Aquella pasterada obscena de diners va engegar les subhastes contemporànies a tot drap de calés, uns capitals gegantins proporcionats per multimilionaris que així emblanquinen muntanyes de diner negre, amb el consens afegit d’un ressò mediàtic colossal i programat. Això ha furtat vida a l’art. El quadre de Van Gogh, empresonat durant anys a la caixa forta d’un banc ultrapoderós en tots els sentits; tantes i tantes obres dites de creació que són succedanis cuinats amb la recepta no del gust dels financers, que no en necessiten tenir, de gust, sinó amb receptes clonades i robotitzades del simulacre a gran escala que vivim. I si li furten vida a l’art, ens furten vida a nosaltres. El crim climàtic n’és una prova inqüestionable. Tots aquells diners que trafiquen i mercadegen l’art des de fa trenta anys llargs han convertit l’art en un miratge, en un mirall fals, i en el seu nom sagrat han cremat i cremen els capitals que no s’han dedicat a evitar el crim climàtic, contra la vida en absolut.

No tinc gaires dubtes que Van Gogh n’estaria content, de la protesta: per fi algú el fa servir per causes més que raonables, gens financeres, les quals no va tenir cap ocasió de plantejar-se en vida, va morir sense un cèntim, amb un sol quadre venut. Sobre el marc i el vidre, se’n riuria. Els marcs i els vidres no els posen pas els artistes, els posen els propietaris –individuals o un museu–per donar-se to i afegir més aura a l’obra que han comprat (el marc) i per posar distància entre l’obra i la plebs (el vidre) en el mateix sentit d’ostentació de la propietat. No es van inventar fa quatre segles per protegir l’obra, el marc i el vidre, sinó com a marca de propietat. I així és, ara, com els fraudulents propietaris del XXI es fan els gegants amb el capital simbòlic de l’art i se’n refoten més i més de la vida de les persones i del món mundial.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes