1. Deia d’alguna manera l’antropòleg Jean Duvignaud (1921-2007) que tota generació enterra la memòria dels seus predecessors com un mitjà per autoobligar-se a articular noves maneres de fer respecte a l’estat de les coses, si bé sovint acaba succeint que hom repeteix els mateixos errors del passat. Què n’hem après de segles d’esclavisme, de feudalisme i de capitalisme sota l’ordre dels estats en la societat de classes i, a una escala més concreta, sota segles de totalitarismes borbònics, quatre dècades de feixisme i quasi quatre dècades més de transició al no-res?

Als darrers anys he mirat d’analitzar críticament l’operació de la burgesia regionalista de Catalunya per alentir i desbaratar el procés cap a la independència a què la majoria social d’aquesta banda dels Països Catalans s’ha vist abocada. Rememora les aparicions mediàtiques d’Artur Mas als dies 5, 7 i 9 de gener del 2016 covant ressentiments majors i amenaçant la continuïtat del procés si hi havia eleccions al març arran del paper diguem-ne repel·lent que desenvoluparia CDC. De la il·lusió popular esclatant del 2012 per una ruptura per fi a l’abast de les nostres mans hem anat decantant-nos cap a aquesta normalitat insípida del calendari sense que res no es resolgui. La CUP participàrem de l’espectacle processista en la primera legislatura, cosa que serví per difondre la nostra existència i el sentit d’una part del nostre combat –i perquè els dirigents de la socialdemocràcia espanyolista d’ICV-EUiA passessin a vestir samarretes per comptes de corbates–. La nostra diputada va fer amb honestedat el que es demanà que fes, i els dos diputats van ensenyar-nos que hi ha dues classes desiguals de militants: les veus importants i la resta. Tots tres s’hi deixaren la pell, com els 10 ara. Tot en ordre, com sempre. Començava a albirar-se que per a la CUP nacional l’acció política gairebé s’acabaria reduint a acció parlamentària –una expressió fosca del classisme social dominant: això és el que els supervivents de la Transició afrontem des del 1977–.

Tanmateix, el pitjor havia d’arribar: amb la segona legislatura i l’obtenció de 10 escons, el món real fou engolit per les seves representacions dominants, fins i tot per part de la nostra gent al Parlament. En una Catalunya en què el 20% les passa magres per menjar, amb l’educació, la sanitat i els serveis socials públics rebentats per polítiques liberals, neoliberals i ultraliberals a l’empara de la inacció d’un ramat atemorit i de la hipocresia d’activistes mediàtics, sindicalistes grocs i professionals de l’esquerra capitalista, i amb l’aplicació d’una Reforma laboral piconadora de tot dret conquerit, resulta que en aquest marc de relacions calgueren més de tres mesos de “negociacions”  per a uns afers que s’haurien d’haver resolt –amb acord o amb desacord– en 15 dies a tot estirar. Veníem d’agenollar-nos davant CDC donant suport a convertir el referèndum unilateral d’independència –l’única clau que ens traurà d’aquest pou infaust– del 9 de novembre del 2014 en un vistós però macabre “processet consultiu”. I, ja posats a arrossegar-nos, als famosos de torn se’ls acudí esbombar a la nit del 27 de setembre del 2015 que no podíem proclamar la DUI ja que no arribàvem al 50% dels vots. Increïble. Obviarem l’afirmació d’un exdiputat que l’estat espanyol no és “Blancanieves” i que, per tant, de referèndum unilateral oblidem-nos-en (prescindint i tot del dret internacional, i com si una societat subalternitzada hagués de demanar permís a l’estat opressor per fer-ne un!). De fet, m’estimo més no convocar aquí les declaracions del mateix exdiputat a Escòcia fa dues setmanes, perquè llavors la destrempada i la mala bava esdevindrien definitives. Aquesta confusió delirant, generalitzada, crònica ja fa temps, explica l’autohumiliació sagnant del 10 de gener amb cinc punts que semblaven redactats per Cambó, Pujol, Millet, Mas i Espadaler i no per militants de la CUP.

2. Res d’això seria preocupant amb una Esquerra Independentista fortament arrelada en carrers, barris i llocs de treball. Contràriament, el projecte interclassista, reformista i parlamentarista hi ha fet forat en determinats àmbits, i això ha impedit que la CUP fos mera eina de lluita institucional, provocant que l’activitat parlamentària ho xucli gairebé tot. La COS com a sindicat nacional combatiu dels Països Catalans i Arran com a organització juvenil creixen i penetren territorialment, per bé que sense l’acceleració i la intensitat massives que el present demana. Això ens situa en una disjuntiva que s’arrossega històricament i que no concerneix tan sols les dimensions estratègiques de la política nacional de la CUP –i dic nacional per distingir-la de l’esfera municipal, sabent que no hem articulat un projecte que enfili el conjunt dels Països Catalans–: hi ha un sector el projecte polític del qual el du a ser partidari de fronts patriòtics interclassistes. El seu futur raurà, per ventura, a ajuntar-se tard o d’hora amb ERC. Aquest sector aplega militància de base honesta, com a tot arreu, amb la qual debatem quotidianament. El problema consisteix en les direccions, la gent important, la parafernàlia espectral, els càrrecs professionalitzats que executen l’acció: gent d’ordre, comunitaristes enrotllats neosocialdemòcrates, sindicalistes professionals grocs capaços de rebentar vagues com la de l’educació del 2012, vedettes mediàtiques pendents de si mateixes i qui sap si admiradors secrets del bisbe Torras i Bages. D’aquest poti-poti en surt l’aplanar el camí amb una ampolla de vi negre de bon matí en dolça companyia de Jordi Turull (CDC), el servent de l’amo –Jordi Pujol i Soley–. A l’altra banda, un sector igualment heterogeni aplega en termes ideològics formals els partidaris d’una acció política decididament municipalista a nivell nacional, bàsicament assembleària i clarament anticapitalista, en risc sostingut de ser devorats pel reflex que ens retorna el mirall mediàtic. En aquesta banda estem fent autocrítica contínuament, i això és bo i per això un continua militant a la CUP –independentment de ser a la COS– amb gent que m’estimo. Potser si fóssim intel·ligents acordaríem amicalment distribuir locals, calerons, càrrecs professionals, etc., i ens retrobaríem en força bandes –demostraríem prou maduresa per superar el ritu d’iniciació que ens converteix d’infants a adults–. El que ha arribat a un punt de no retorn és haver de dirimir cada setmana en termes oposats un seguit d’afers que per a una pila són elementals.

Més enllà de l’heterogeneïtat dinàmica que nodreix la militància de les CUP –i de la diversitat d’universos socials als pobles i ciutats dels Països Catalans–, l’interrogant podria formular-se així: què hi fan dos projectes polítics sistemàticament enfrontats sota una mateixa teulada? Creix l’ingrés de diners, augmenta la bombolla de professionals alliberats i el grup parlamentari i el seu entorn acaben esdevenint direcció fàctica d’una organització en què un excés de gent amb càrrecs no manté gaire interès a enfangar-se al món sociolaboral i del sindicalisme combatiu (del menyspreu rotund de la simbolització de l’1 de Maig fins a l’abandonament dels vaguistes de l’escorxador d’Esfosa a Vic al març, passant per la manca d’implantació al 95% de lluites laborals). Les cúpules desfilen entre somriures i elogis sobre catifes vermelles i davant càmeres i focus periodístics. La nostra gent ha assumit la condició d’actors –d’actrius– del fulletó mòrbid del parlamentarisme burgès. Amb tot, entre entrevista i entrevista les condicions materials de supervivència d’amplis sectors de la societat catalana continuen sent deplorables: això sí, hem demostrat que cada cop que ens pregunten sobre política parlamentària responem en qualitat de bons minyons sobre política parlamentària, afegint-hi els mots sagrats independència, socialisme, feminisme, ecologisme i Països Catalans, que han acabat sent buidats de significació davant la misèria inapel·lable del pas dels dies. D’aquesta mamarratxada infinita n’hem dit Transició, ara sota la decoració processista. No puc culpar-ne els companys i companyes diputats, atrets per la bombolleta d’un poder que mai no tens, car és ell qui t’enxampa, sinó les dinàmiques col·lectives que ens han anat situant, cessió rere cessió, en aquest camí. Predicar discursets bonics és estèticament seductor, no acompanyar-los de transformacions reals és infame, i no explicar la impossibilitat del canvi –i fotre el camp–, és imperdonable.

3. A l’assemblea de diumenge a Esparreguera, al Teatre de la Passió, discutirem respectuosament, invocarem els pressupostos autonòmics de misèria de la gestoria de nyigui-nyogui –brillant imatge d’en Xavi Monge– anomenada Generalitat de Catalunya i confrontarem els collarets de colors d’uns pressupostos ultratjants mentre la nau interstel·lar de la societat catalana ni tan sols arriba a la fase d’ignició que l’enlairi, tot perdent l’oportunitat històrica de materialitzar la ruptura que el parlamentarisme català de la transició ens va furtar, amb el vist-i-plau majoritari.

Uns poders econòmics i polítics alienants mantenen una societat alienada: si no trenquem ja amb l’estat espanyol i aprofundim ja un repartiment racional del treball i la riquesa restem condemnats a més dècades de major sordidesa i patiment. Si no aprofitem les entrevistes per deixar de parlar del parlamentet del zoològic i, en canvi, les esmercem a explicar el perquè de la cultura política revolucionària que defensem i que portem dècades practicant en major o menor grau –associar-se, qüestionar-ho tot, aprendre a comprendre i a lluitar contra les injustícies, a construir xarxes populars, a organitzar seccions sindicals, a anar més enllà de les aparences, a preguntar-se per què les coses són com són i si podrien ser d’una altra manera–; si no martellegem la societat catalana amb la veritat (que els professionals del processisme ens estan prenent el pèl, que la lluita de classes no és un concepte sinó un procés social a tot o res i que el poder polític és a les nostres mans –la societat– i no al parlament regional), si no fem això llavors ho tenim extremament cru.

Cal infondre a la gent esperança i una il·lusió real i necessària: no hi ha res més poderós que una il·lusió col·lectiva. CDC i ERC han operat magistralment a encaminar la tremenda energia que el 2009 brollava –i que el 2012 esclatava a les llambordes– a fi de perpetuar-se en les còmodes butaques entapissades. Així, doncs, s’ha de reduir tot plegat a la discussió sobre els anyalment renovats pressupostos autonòmics de misèria? No. Per què? Perquè no hi ha res a negociar. Radiografiem sociològicament les vides del poble menut? Coneixes la situació, per exemple, a les universitats públiques catalanes amb milers de docents cobrant menys de 500 € mensuals? Cal aturar la martingala processista i redirigir radicalment si us plau per força les relacions polítiques, econòmiques i socials que ens permetin reorganitzar des de la justícia igualitarista treball i riquesa, remunicipalitzar, tocar el dos d’un IV Reich ocultat sota les disfresses de la Unió Europea, l’OTAN i l’FMI, encoratjar processos d’autoorganització popular i estendre’n els vincles de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i no defallir en la generació cultural d’una consciència política que qüestioni frontalment tota forma d’inferiorització social –de classe, de gènere, de lloc de naixement, de vincle de parentiu, de color de pell, de grup d’edat, de pràctiques sexoafectives i d’altres tipus–. La Unitat Popular és en si mateixa mitjà i garantia per a la ruptura, i objectiu polític.

4. Artur Mas sabia prou bé què feia en rebentar el referèndum unilateral del 9N. Qui vulgui abraçar l’ungit de Can Tuset –el mateix que fa quatre dies tisorava estatutets– que ho faci, però no en el nostre nom. Ara mateix el patiment de la classe treballadora catalana converteix aquesta societat en un escorxador. Hi ha res a negociar amb els representants polítics dels botxins, dels qui es neguen a informar-nos de quanta gent –i com– mor sota custòdia policíaca mentre elaboren fitxers il·legals (ho repeteixo: il·legals) de manifestants i militants polítics, sindicals i veïnals? Són els mateixos que llisquen eixerits damunt la gent empobrida amb full salarial, damunt homes i dones que cobren de les ETT menys de 5 € per hora treballada (l’infrasalari que s’aplica a les dones ja per si mateix invalidaria qualsevol debat pressupostari). De debò hi ha res a negociar?

Independència implica profundíssima transformació social, posar fi als privilegis de les minories benestants i construir la Icària de la llibertat i la justícia social. L’Esquerra Independentista ha d’assumir el paper històric que està cridada a realitzar junt amb els moviments populars perquè cristal·litzi la ruptura. La CUP en particular no esdevindrà sota cap concepte membre submís de fronts patriòtics liberals o socialdemòcrates. Posem fi a participacions grotesques als platós –des del Polònia (compartint canapès amb la postfeixistada) fins a El matí de Catalunya Ràdio (vora una directora filoconvergent que no parà d’insultar-nos a la tardor passada, sense que la CUP nacional tingués la dignitat d’exigir-ne la dimissió)–, esmorteïm importàncies personals i foragitem de les nostres ments la conservadora associació entre poder polític i estat-parlament-partits polítics.

Aspirem a nodrir i compartir, solidàriament i amb amor foll, una vida col·lectiva diferent per sempre. Si no combatem per això, per què ho fem? Volem el món i el volem ara, la lluita és l’únic camí.

Gerard Horta, antropòleg

 

També podeu llegir l’article de Lluc Salellas sobre els envits de la CUP: Assaltem el cel mentre ballem

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb