“Arriba un moment que dius: ‘Que no som perifèria!’ Estic farta de ser perifèria. Perifèria de què?”

S'acaba de publicar 'L’altre món rural' a l’editorial Tigre de Paper · Entrevistem els responsables del llibre, els geògrafs Rosa Cerarols i Joan Nogué

VilaWeb
Rosa Cerarols i Joan Nogué. Fotografia: Alba Danés.
Montserrat Serra
22.03.2022 - 09:38
Actualització: 22.03.2022 - 10:38

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Acaba d’arribar a les llibreries L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat catalana. És un volum coral, de contexts, converses i experiències, farcit de reflexions, pensat i coordinat pels geògrafs Rosa Cerarols i Joan Nogué, professors de la Universitat Pompeu Fabra i de la Universitat de Girona, respectivament. El llibre neix de la necessitat de fer visible la realitat d’un món rural que és molt allunyat dels tòpics i estereotips, on han nascut i s’han consolidat experiències realment d’avantguarda, però que alhora viu unes dificultats que també cal fer visibles i afrontar, com ara el relleu generacional, la gestió forestal i les macrogranges.

El llibre, editat per Tigre de Paper, també apunta que originarà debat i obrirà la perspectiva sobre el món rural. És estructurat en tres parts: una de reflexions individuals, una altra de diàlegs i també conté una tercera part on s’expliquen experiències de projectes nascuts al món rural. La quantitat i diversitat de veus que reflexionen en el volum és impressionant: Enric Mendizàbal, Bernat Lladó, Gemma Estany, Isabel Salamaña, Mireia Baylina, Federica Ravera, Vanesa Freixa, Ricard Espelt, Òscar Gussinyé, Erika Zarate, Oriol Porcel, Sergi Saladié, Jordi de San Eugenio, Oriol Serrà (Associació Micropobles), Laia Batalla (Escola de Pastors i Pastores de Catalunya), Emma Soy i Sergi Nuss (Ramats de Foc), Associació de Dones del Món Rural, Col·lectiu Eixarcolant, Ajuntament de Rupià, Ton Lloret (Repoblem), Marta Lloret (Caçadora de Masies), Leandre Romeu (La Conca 5.1), Cinta Farnós i Judit Monclús (Diàspora Ebrenca), Júlia Viejobueno, Roser Oduber i Joan Vendrell (CACiS), Col·lectiu Konvent, Enriqueta Font, Spideralex, Kozzak (Calafou), Saül Garreta (Reviure Solanell), Marina Garcés, Itziar Gonzàlez, Roser Vernet (Centre Quim Soler), Lluís Llobet (CAN), Antoni Luna, Isabel Banal i Sara Boldú.

Hem parlat amb els responsables del llibre, Rosa Cerarols (Calders, 1979), que a més d’acadèmica és membre fundadora del projecte multidisciplinari Konvent, de creació artística i foment del territori, al Berguedà, i Joan Nogué (els Hostalets d’en Bas, 1958), que a més d’acadèmic va ser el primer director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

Segurament, d’ençà de la revolució industrial, mai com ara el món rural no s’havia mirat tant en positiu. El món rural avui es veu com una alternativa a la decadència del món urbà. Però aquesta actitud arriba en un moment complex, per la situació de crisi climàtica, per la quantitat d’etiquetes i prejudicis acumulats del món rural mateix i de fora d’aquest món, per la dificultat del relleu generacional de la pagesia, pel mal que fa la indústria a la diversitat agrària i als petits productors…

Rosa Cererols [R. C.]: El món urbà no entra al llibre, no té cap paper en contraposició al món rural. A L’altre món rural tractem d’una manera diversa què passa al món rural. Ara se’n torna a parlar des de mirades romàntiques o idealitzades, especialment per la pandèmia, però que ja venien de lluny, i això dialoga amb l’estereotip que el món rural és un món estàtic, un món on bàsicament tothom es dedica al sector primari o a la pagesia, que no hi ha formació, que no hi ha teatre, que és extremadament estàtic. I, en realitat, no és pas així. Però l’estereotip hi és, tant en l’àmbit rural com en l’urbà. Si no, no existiria la infravalorització dels que “som de poble”. Per això, amb en Joan i amb més geògrafs vam pensar que era important de plantejar què passa en el món rural, posant el territori damunt la taula. Parlem del món rural en primera instància perquè s’ho mereix com a entitat, perquè és molt divers, perquè hi passen moltes coses que s’han d’explicar. Per això el llibre l’hem publicat en una editorial generalista, de divulgació, perquè arribi al nombre més gran possible de lectors.

Joan Nogué [J. N.]: Aquest no és un llibre antiurbà, perquè volíem evitar de caure en els mateixos tòpics ruralistes de la ciutat, o antiurbans d’una altra banda, des d’un essencialisme rural que es mira la ciutat com un espai negatiu, de degradació. Nosaltres no hi creiem, en aquesta distinció camp/ciutat, tot i que al món acadèmic en realitat encara és vigent i jo diria que a Catalunya també continua existint. Perquè durant més de vint anys hi va haver una distinció política molt clara entre els socialistes, que governaven les grans ciutats, i l’antiga CiU, que governava les comarques. Això va anar marcant una percepció del país fins i tot políticament parlant, que avui dia en bona part ja no s’aguanta, però que hi ha qui encara la defensa, qui creu que això encara és així. Volíem trencar aquest tòpic. També volíem trencar el dels estereotips, la idea que si busques innovació i creativitat has d’anar a la ciutat i el camp només és per passar-t’ho bé i per relaxar-te. A més, respecte de l’àmbit de la informació, sobretot el camp és notícia per aspectes negatius: incendis forestals, despoblament… o alguna excentricitat, alguna notícia rara.

El camp té reptes i obstacles propis.
—R. C.: Ens interessa posar la mirada aquí, a tots els reptes que tenim: el despoblament, la transició energètica, la mala gestió dels boscos i el seu creixement, que són un polvorí… Però el llibre és una mirada en positiu al món rural, una mirada esperançadora.

—J. N.: És militant, fins i tot.

—R. C.: Sí, som militants. Per això abordem totes les problemàtiques que hi ha.

Per exemple?
—J. N.: A la introducció ja diem ben clar que no defugim les problemàtiques del món rural, que són, en l’àmbit agrari i ramader: la concentració de la terra en poques mans, per tant, la dificultat d’accedir a la terra pels nous pagesos; la manca de relleu generacional; la concentració de les llavors en mans de tres multinacionals; el preu dels productes agraris, que ensorra la pagesia; els incendis forestals… Si no es resolen totes aquestes coses, el món rural no avançarà. Però tot seguit també diem que no ens podem quedar en això, a descriure la problemàtica i continuar amb els tòpics. Perquè hi ha gent, aquests darrers anys, molt abans de la covid, urbans i autòctons, que ja havien decidit d’optar per aquest món rural, perquè hi trobaven un seguit de potencialitats i valors que fins aleshores ningú no havia vist o ningú no havia explorat. I aquesta gent (una part anomenada neorural), fa anys que fa aquesta activitat en diferents àmbits (artístic, transició energètica, l’agroecologia…). I hem pensat que és el moment que els donem veu, hi posem el focus. Mostrar que la creativitat i la innovació no es limiten a la ciutat.

A vegades sembla que s’hagi de venir de fora per donar solucions al món rural. Però realment hi ha un gran potencial que sorgeix del món rural mateix.
—R. C.: A la part d’experiències es veu. És una barreja, perquè hi ha de tot. Per exemple, trobem el cas d’en Lluís Llobet, del Centre d’Art i Natura de Farrera, que és el neorural que arriba al Pirineu perquè vol un canvi de vida, perquè té uns valors molt lligats a la revolució del Maig del 68. Aquesta iniciativa ja fa molts anys que va començar i és molt consolidada, fins i tot té un premi Nacional de Cultura. Però, qui es podia esperar que a Farrera hi acabés havent un centre d’art i natura amb vincles internacionals? Una altra experiència que s’explica és la de Rupià, un municipi del Baix Empordà que és el primer en què, en el marc de la transició energètica, veïns i ajuntament han mancomunat les teulades per generar energia solar, que es distribueix per tot el municipi.

Curiosament, al costat de Rupià hi ha el poble de Foixà, que fa pocs mesos va tancar l’única botiga que tenia.
—J. N.: Conviuen iniciatives punteres amb problemàtiques greus. Una altra: al mateix moment que Sant Miquel de Campmajor perd l’escola, Mieres duplica i triplica el nombre de nens a la seva.

Per què heu impulsat aquest llibre, ara? No deu ser casual i deu depassar les causes de la pandèmia.
—R. C.: Fa temps que hi treballem, molt abans de la pandèmia. I conté una certa militància perquè té la voluntat de posar llum a la foscor. Hi ha la voluntat d’oferir una perspectiva geogràfica, perquè d’aquesta idea d’anar a viure al camp se n’ha parlat d’una manera molt sociològica, però pensem que calia territorialitzar el món rural i donar-li una mica de gruix. El primer capítol, per exemple, és un recorregut sobre qui ha explicat el món rural amb coneixement geogràfic. I a partir d’aquí, fem un mapa d’algunes experiències per mostrar que no som quatre qui ho diu, que això existeix. I ens hem quedat curts amb les experiències, perquè n’hi ha moltes més, és clar.

—J. N.: El llibre no surt per la pandèmia, tot i que potser la pandèmia l’ha accelerat. Però surt en bona part per la nostra l’experiència personal, la de la Rosa, en les comarques centrals i l’interior de Catalunya, i jo en el nord-est i gràcies a l’experiència de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, del coneixement de més territoris que no coneixia, com ara el Priorat, que em van permetre de detectar que hi passaven coses. Tota aquesta experiència et va calant i arriba un punt que d’una manera natural tenim la necessitat de posar tot això en ordre per explicar-ho.

Joan Nogué i Rosa Cerarols. Fotografia: Alba Danés.

Vós, Rosa, mitjançant el Konvent, un espai al Berguedà de creació contemporània impressionant.
—R. C.: És clar, però pensa que el Konvent neix als anys noranta. Com que hem hagut de picar tanta pedra i haver sentit a dreta i esquerra tantes vegades que érem perifèria… Arriba un moment que dius: “Que no som perifèria!” Estic farta de ser perifèria. Perifèria de què? I és un discurs que vius en primera persona…

—J. N.: I te l’acabes creient, de vegades.

—R. C.: Hem de canviar el relat, perquè no és així. L’hem de canviar amb la pràctica, en el meu cas, amb això que fem al Konvent i també a l’acadèmia. Hem d’explicar-ho d’una altra manera, hem d’obrir els ulls i la sensibilitat a les coses que passen. El Centre Quim Soler té deu anys! El CACIS (Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat), també! No són una flor de primavera. Però és clar, molta gent encara no els coneix. O l’Associació de Micropobles, que neix de les necessitats que tenen i comparteixen els municipis més petits del país i acaben creant una associació. Però també l’Associació de Dones del Món Rural, que aporten la visió de la perspectiva de gènere, que també és molt important; o el segell Ramats de Foc, una iniciativa que vol fer entendre que els ramats netegen el sotabosc: amb el sotabosc net, hi ha menys risc d’incendis, el bestiar que pastura farà un formatge que serà ecològic i a cada persona que compri aquest formatge li podrem explicar aquesta història.

Som en un moment en què el món rural és l’avantguarda en certs aspectes.
—J. N.: En certs aspectes, sí. En el llibre ho diem: en certes qüestions concretes, per exemple en l’àmbit de la transició energètica, marca part de l’avantguarda. També en aspectes vinculats al món de l’agroecologia, es pauta un discurs sostenible que es duu a la pràctica al món rural, però moltes vegades ni se sap ni es difon ni els practicants mateixos no es creuen que són avantguarda.

—R. C.: L’autoestima també és una altra qüestió. Aquí no la tractem gaire.

—J. N.: És una llosa que pesa de segles. No la tractem, però es dedueix.

—R. C.: En la conversa que jo condueixo sí que surt el tema, perquè parlo amb dues artistes que surten del món rural i fan una pràctica artística diferent quan arriben a la ciutat per estudiar, i es plantegen què és ser de poble o no, com una mena de sentiment d’inferioritat, perquè tradicionalment si venies de poble tenies el sentiment de ser poca cosa. Això ho hem viscut els que hem crescut a pagès, però també s’ha de viure com un valor.

També va canviant. Els joves hi són, al llibre? Perquè un dels grans inconvenients és el relleu generacional.
—R. C.: No hi ha un capítol específic, però hi surt. Per exemple, l’escola de pastors neix per aconseguir de tenir un relleu generacional. La transhumància és gairebé perduda, però la vida dels pastors i pastores potser no. Més qüestions: al Col·lectiu Eixarcolant tots són molt joves. La caçadora de masies també és jove. I en l’article “Mirar el Priorat”, la veu és d’una jove, Júlia Viejobueno, estudiant de filologia i literatura que va tornar al Priorat quan es va llicenciar i explica amb quina mirada i transformació ha tornat.

Quines conclusions n’heu tret, després d’haver fet el llibre?
—R. C.: La Catalunya rural és un territori petit però molt divers i des d’un punt de vista de gestió territorial i coneixement, el podem entendre d’una altra manera.

El transvasament de població de la ciutat al camp implica riscs? Riscs urbanístics, per exemple.
—J. N.: Aquest risc fa anys que hi és. En el rerepaís, abans de la bombolla immobiliària, l’especulació urbanística s’havia traslladat territori endins, perquè el sòl era més barat. Això ja ha passat i pot tornar a passar. En algun moment surt aquesta qüestió en el llibre. Però demanaves conclusions? La qüestió és que tenim un rerepaís més enllà de l’àrea metropolitana, àrea urbana que representa solament el 10% de total, quatre milions de persones ocupen el 10% del territori. Això ja explica moltes coses. Un rerepaís que s’interpreta o bé amb tòpics i estereotips de tota la vida, alguns que van néixer durant la Renaixença, o bé queda oblidat. La massa boscosa actualment és oblidada, tant pels productors locals autòctons, com pel país en general, no se sap què fer-ne. Som un país de boscs i no se sap què fer-ne. I sota l’amenaça dels incendis forestals. El llibre diu: desperteu els qui hàgiu de despertar-vos, perquè això s’ha de gestionar d’una altra manera. Perquè tot aquest territori no és un erm. I no cal inventar-se gaire res, perquè ja hi ha gent que fa coses molt innovadores. Cal donar-los suport i llum. I canviar la mentalitat, perquè ens trobem en un altre paradigma cultural, que ja no és una qüestió de camp o ciutat, de Barcelona versus la resta. Prou de tot això. El llibre és militant, en aquest sentit.

—R. C.: I un dels objectius del llibre també és la voluntat de divulgar-ho. No té una voluntat acadèmica ni es publica en una editorial acadèmica. La voluntat és que la gent descobreixi el seu país, o aquest altre món rural, a partir de la feina que hem fet com a editors del llibre, la de “mapejar” i posar aquests afers damunt la taula. El llibre tampoc no és de conclusions.

—J. N.: No, és una finestra oberta.

—R. C.: La hipòtesi és que l’estereotip ja s’ha superat. L’única cosa és que molta gent encara ha de fer el “clec”. I com que ja és superat, entenem que el llibre és una molt bona base per a entrar-hi.

Coberta del llibre ‘L’altre món rural’ (Tigre de Paper).

Vosaltres proveniu del món acadèmic, de dues universitats diferents, i representeu dues generacions diferents. I teniu en comú que sou acadèmics que heu volgut depassar, i depasseu, l’acadèmia.
—J. N.: Això explica moltes coses.

—R. C.: Si no fos així, ja no hauríem fet el llibre, perquè aquest treball dins el món acadèmic no serveix de res. I porta una feinada!

En aquest sentit, hi ha un posicionament crític, també.
—R. C.: Absolutament.

—J. N.: És una manera de dir: “Ja n’hi ha prou.” Es poden fer treballs rigorosos, amb un aire divulgatiu, encara que acadèmicament no compti.

—R. C.: Cal trencar amb la idea que solament la universitat genera coneixement. En aquest cas, el coneixement no ve de l’acadèmia, ve de la gent que és al territori.

Què ens manca, com a societat, amb relació al món rural?
—R. C.: Ens manca de ser més observadors del nostre territori. Cal que ens mirem més els territoris des de múltiples vessants, perquè passen moltes coses. Per exemple: en les noves generacions dels pobles, en les quals ja hi han nascut i crescut els fills d’una immigració d’origen extracomunitari, sociològicament també sorgeix un nou ciutadà català, que hem de veure com dialoga amb el territori. I què passa amb les macrogranges i les petites explotacions. I què passa amb les dones quan ens apoderem una mica més, perquè en el món rural la dona sovint ha quedat darrere de tot i, en canvi, ha estat la gran treballadora. Tot això ho hem d’anar seguint, ho hem d’anar explicant. I es pot explicar mitjançant la literatura, l’assaig, investigacions científiques…, però no ho podem deixar enrere. I la gestió del territori també s’ha de replantejar, perquè la gestió del territori, així com moltes polítiques més, es decideix des d’un despatx de Barcelona. I hi ha coses que no funcionen. Tu no pots aplicar les mateixes polítiques de confinament a Barcelona que al meu poble, que té menys de mil habitants. Hem de desconstruir aquesta mena de mirada urbanocèntrica per atendre més les diversitats. I esperem que el llibre sigui el pretext perquè passin coses, per crear debat.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes