Arqueologia del Valle de los Caídos, el franquisme soterrat

Es publica l'informe de l'excavació arqueològica del CSIC efectuada en els espais de vida dels presos i els seus familiars

VilaWeb
Una bala i un botó amb l'àliga franquista (fotografia: Álvaro Minguito).
Xavier Montanyà
09.03.2022 - 16:09

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Amb el patrocini de la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica, i sota la direcció d’Alfredo González-Ruibal, un equip de deu arqueòlegs del CSIC i més institucions, van començar excavacions arqueològiques a les muntanyes i pedreres del Valle de los Caídos la primavera passada. Ara se’n publica la memòria i conclusions.

Del 1940 al 1959, a Cuelgamuros, a la serra del Guadarrama (San Lorenzo de El Escorial, Madrid), milers de persones, entre presos polítics i les seves famílies –homes, dones i nens–, van viure en condicions extremes construint la gran obra de Franco, el Valle de los Caídos, la basílica nacionalcatòlica i fossa comuna més gran de l’estat espanyol, en què hi ha entre trenta mil cadàvers i quaranta mil.

Avui, enlloc del recinte i la basílica no hi ha ni una simple placa que recordi els milers de presos i les seves famílies. La seva història ha estat esborrada. L’espai on van malviure en xaboles i barracons va ser arrasat i derruït els anys cinquanta i seixanta per tal d’esborrar tot indici d’un passat que no convenia a la propaganda del règim en aquells moments, en vida de Franco i, com bé sabem, per a l’eternitat.

Una xabola amb un banc de pedra.

Han hagut de passar més de quaranta anys de la mort del dictador perquè la democràcia s’atrevís a intervenir en el gran mausoleu-fossa comuna-abadia. Sens dubte, aquesta és una de les grans covardies de la transició. Finalment, se n’ha traslladat el cadàver de Franco i es pensa a “resignificar”, com diuen els polítics, aquell espai.

Mentrestant, la feina dels arqueòlegs ens aporta noves informacions i bones sobre aquell infame capítol de la història de l’estat espanyol. És una feina necessària per a destapar els tabús sinistres del franquisme, que s’afegeix a les investigacions fetes en plena dictadura, molts anys enrere –i això és molt significatiu–, per Daniel Sueiro, publicades en el llibre La verdadera historia del Valle de los Caídos (Sedmay, 1976), i més publicacions.

Memòria d’una excavació

L’enderrocament cosmètic de les barraques, encara que sembli paradoxal, va contribuir a preservar-ne millor les restes dels tres destacaments de construcció que va haver-hi. Una de les aportacions importants de l’estudi arqueològic desmunta el mite de la “utopia penitenciària” que franquistes i neofranquistes han volgut imposar. La propaganda hi insistia molt: els presos i els seus familiars vivien en unes condicions, en plena naturalesa, que ja haurien volgut aleshores moltes famílies espanyoles. Es permetia als presos de construir “cases” per als seus familiars. En dono fe perquè així m’ho va transmetre amb il·luminada vehemència un dels monjos del monestir benedictí cap a l’any 1990, quan vaig visitar el Valle per fer un reportatge pel Temps.

Ara, gràcies a l’informe dels arqueòlegs, sabem com eren aquests “cases”: xaboles semienterrades, sense finestres, amb sostre de branques, on no es podia estar dret del tot. L’espai habitable feia entre quatre metres quadrats i nou. Eren més petites que les barraques de les barriades improvisades de Barcelona i Madrid. Avui, l’espai habitable mínim és de vint-i-cinc metres quadrats. Per descomptat, no tenien aigua ni llum i la calefacció era una petita foguera en un racó. Les condicions higièniques eren pitjors que no en els barracons dels presos, en què almenys hi havia latrines col·lectives. A les barraques, no hi havia res.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Els arqueòlegs descobreixen la vida soterrada del Valle de los Caídos (fotografia: Álvaro Minguito).
Primers dies d'excavació al Valle de los Caídos (fotografia: Álvaro Minguito).
Els arqueòlegs mesuren els terrenys en què hi ha les barraques sota terra (fotografia: Álvaro Minguito).

Segons el cens que es conserva a El Escorial, hi vivien famílies entre dos membres i set. L’espai per persona oscil·lava entre un metre quadrat i dos. Una dada interessant que aporta Alfredo González-Ruibal, el director de l’informe, per contextualitzar és que els soldats presos als barracons alemanys de la Primera Guerra Mundial en els pitjors moments disposaven, pel cap baix, de dos metres quadrats per individu.

De l’anàlisi de les restes trobades es dedueix que l’accés al món material d’utensilis i objectes necessaris d’ús quotidià era molt difícil, la qual cosa feia que els presos reciclessin i reparessin tot el que tenien a mà. Les llaunes de conserves es transformaven en tota mena d’estris útils, com ara coladors, brasers, olles, gerres, làmpades o joguines. El calçat era molt primari i inadequat per a treballar en una pedrera en ple hivern. Consistia en espardenyes de roba amb sola de neumàtic reutilitzada.

Gairebé no es van trobar ossos d’animals domèstics. Només al voltant de la casa d’un treballador. Això indica que la dieta dels habitants era molt baixa en proteïnes animals. Per compensar-ho, la gent se les enginyava com podia per caçar. S’hi han descobert paranys per a ocells i conills. També podien conrear quatre vegetals prop de la barraca. Entre les escombraries, s’hi han descobert envasos de medicaments per a la malnutrició infantil populars a la postguerra, com ara Ceregumil i Glefina. I moltes ampolles de laxants, cosa que fa pensar que molta gent tenia restrenyiment crònic.

En fi, la memòria de l’excavació és fonamental per a reconstruir com era la vida miserable dels presos i els seus familiars. És una bona metàfora del règim del general Franco. A més de les penalitats, també es dedueix una vida de solidaritat i resistència que contrasta enormement amb el relat èpic i grandiloqüent que eternament hem sentit del Valle de los Caídos. Potser alguna cosa de veritat comença a aflorar als voltants, o sota terra, del monument més monstruós i fals de la història recent d’Espanya.

Un monstre que els polítics diuen que volen “resignificar” i encara no se sap ben bé com. Quin sentit té? Que deixin estudiar-ho a fons als científics i als investigadors per elaborar la veritable història del Valle. El fals monument a la “reconciliació nacional” beneït pel Vaticà i l’església nacionalcatòlica espanyola. I que l’obra de la mare naturalesa amb el temps acabi esborrant del paisatge, a còpia de ventades, tempestes i gelades, allò que el feixisme va edificar esprement les vides dels presos rojos esclavitzats, fins vint anys després de la fi de la guerra. Podeu llegir-ne l’informe.

Objectes de la vida quotidiana.

Cuelgamuros mostra que, en gran manera, el franquisme va triomfar

Xurxo Ayán Vila (Lugo, 1976) és doctor en arqueologia per la Universitat de Sant Jaume de Galícia i investigador principal de l’Institut d’Història Contemporània de la Universitat Nova de Lisboa. Ha participat en projectes d’excavació arqueològica internacionals a Croàcia, Xile, Etiòpia i Guinea Equatorial. Entre els seus treballs recents destaca la direcció dels projectes del castre de San Lourenzo, Adegas da Memoria i Arqueologia de l’Estado Novo.

L’any 2020 va publicar a Edicions Positivas l’esplèndid llibre Onde as rúas non teñen nome, del qual vam parlar en aquesta secció, la crònica d’una missió científica a Etiòpia en què reflexionava sobre el passat, la memòria i la identitat d’ells i nosaltres.

Ayán ha format part de l’equip que ha fet l’estudi arqueològic al Valle de los Caídos. M’interesso per saber les seves impressions i reflexions personals. M’imagino que excavar a Culegamuros, i al lloc on van viure els presos republicans sotmesos a treballs forçats, deu ser com penetrar en un lloc mitificat, en certa manera prohibit, travessar els límits d’allò permès, per convertir-lo en història del passat i del present.

Xurxo Ayán Vila, a l’excavació del Valle de los Caídos (fotografia: Olmo Calvo).

Què és per vós la cosa més significativa d’això que heu descobert?
—Les dues estructures en què he intervingut directament al costat de més companys. En primer lloc, un abocador associat a l’habitatge d’un dels guàrdies del Valle de los Caídos, al poblat central. Les escombraries es van llençar en una cabana en runes, prop de la casa, i en el seu moment li van arribar a calar foc. Aquest abocador mostra clarament una cultura material que no tenia res a veure amb les duríssimes condicions de vida dels presos. Podem accedir fins i tot a la indumentària del guàrdia: hem trobat un botó amb l’àguila franquista, un fragment dels vidres fumats de les ulleres de sol, una funda d’arma blanca…

I sobre el caràcter i la vida dels seus habitants, què n’heu esbrinat?
—Vam poder constatar el creixement d’una nena, possiblement la seva filla, a partir de les soles de calçat infantil. La família del guàrdia tenia una vaixella de qualitat, fins i tot prenia xocolata (hi ha restes de xocolateres), un luxe en el context de Cuelgamuros. El registre exhumat en aquest dipòsit és totalment coherent amb allò que trobem a l’habitatge. Una casa de bona factura, amb l’espai segmentat, una xemeneia en condicions, planxada de ciment, que va estar activa almenys al començament dels anys cinquanta. En destaco el contrast brutal entre aquest espai domèstic d’un guàrdia del règim franquista i les barraques dels familiars dels presos.

Com vivien les famílies dels presos?
—En destacaria la barraca que em va tocar d’excavar als voltants del campament Banús –la cabanya és la BA02. Un autèntic recer rupestre que es recolza en afloraments granítics, un espai ínfim en què es va reciclar i amortitzar material d’allò més variat per millorar les condicions de vida. Hi ha un esforç notable de dignificació, la intenció de crear una llar. Quan comença a haver-hi una mica de diners, se substitueix el sòl de terra batuda per un de ciment, es condiciona un llit –que ocupa gairebé la meitat de l’estança– i s’improvisa una xemeneia raconera de maons. El fet més espectacular és el caràcter pompeià de l’estructura. És a dir, després d’haver-la tancada als anys cinquanta –farcint-la de pedres–, hem pogut viatjar en el temps i registrar el sòl d’ocupació tal com va quedar: les ampolles encara dempeus al rebost de l’entrada, el parell de soles de sabates al costat de la porta, etc. Aquesta sensació tan viva és difícil d’experimentar en l’arqueologia convencional.

Sola de sabata d’una criatura.

Què us ha aportat personalment aquest treball en comparació amb molts més que heu fet?
—Tinc experiència en l’excavació de camps de concentració i en l’exhumació de fosses comunes, per la qual cosa conec bé la violència sistemàtica i el terror instaurat pel règim franquista. No obstant això, Cuelgamuros mostra que, en gran manera, el franquisme va triomfar. L’escenografia arquitectònica continua essent impactant, imponent, i així compleix amb l’objectiu marcat pel dictador. Tot monument es construeix per veure i ser vist, per romandre en el temps i ser un marcador simbòlic de l’espai. I així continua essent, per això és tan difícil de resignificar el Valle de los Caídos.

També dieu a la memòria que l’excavació acaba amb el mite d’utopia penitenciària que defensen franquistes i neofranquistes.
—Sí, ha estat un espai despolititzat, pel qual hem passat generacions d’escolars de províncies en les excursions a Madrid de 8è d’EGB. Per tot això, el negacionisme, el revisionisme i el neofeixisme continuen fent allò que els rota, i molts compatriotes pensen que allò va ser un hostal de vacances. La nostra recerca arqueològica ha aconseguit de desviar la mirada del monument i centrar-nos en aquells i aquelles que no van tenir veu, accedir al trauma d’unes condicions de vida infames imposades per uns espanyols a uns altres espanyols.

Heu tingut l’oportunitat de parlar amb gent que hi va viure perquè hi tenien familiars condemnats a treballs forçats?
—Sí. Hi ha dos testimonis impactants que em van marcar. Un d’ells, un senyor que es va criar a Cuelgamuros i que ens va visitar al final de la campanya. Abans d’anar-se’n amb la seva família, per convèncer-se que mai més no tornaria, va soterrar les seves joguines. Aquest testimoni corroborava fil per randa allò que trobàvem en les excavacions.

A més de les explicacions sobre les condicions de vida que van patir, els testimonis quina reflexió aporten avui?
—El segon testimoni que m’impactà és el de la gallega Pilar Barros. El seu pare Manuel va estar-hi pres als anys quaranta. La mare de Pilar, esposa de Manuel, va aconseguir d’anar-hi i construir una barraca, prop de l’abadia. Allí, en aquella barraca, va parir tota sola la seva filla gran i tota sola va tallar-se el cordó umbilical. Aquesta família després va emigrar al Brasil i, als anys vuitanta, ja una altra volta a Galícia, van voler venir a Cuelgamuros i es van fer una fotografia a les runes de la barraca. D’això se’n diu resiliència, dignificar un passat traumàtic. Amb sarcasme (retranca, en gallec), Pilar ens va dir que a veure si excavàvem la barraca i hi trobàvem el cordó umbilical. Això es diu arqueopoètica. I, en gran manera, això hem fet a Cuelgamuros, estudiar materialment un lloc de memòria traumàtica el cordó umbilical de la qual ens connecta amb el present, amb el país que tenim.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes