La indignació és la reacció més primària i immediata que un té quan llegeix L’armadura del rei (Ara Llibres), escrit a sis mans pels periodistes Albert Calatrava, Ana Pardo de Vera Eider Hurtado. Però més enllà d’aquest efecte reactiu el llibre és un repàs exhaustiu i necessari a la trajectòria de Juan Carlos I, de com el monarca va construir una armadura mediàtica, econòmica i judicial per treure’n un rèdit personal. Una situació que es va allargar durant dècades gràcies a una mena de llei del silenci autoimposada. Però res no és per sempre i els presumptes delictes econòmics de Juan Carlos van començar a aflorar fins que es va veure obligat a abdicar. Aquí començava l’armadura de Felipe VI. En parlem amb Ana Pardo de Vera, directora corporativa del diari Público, que ha aconseguit parlar amb diferents fonts que fins ara havien participat en aquest silenci col·lectiu. 

El llibre comença amb un relat minuciós de la fugida de Juan Carlos amb jet privat des de l’aeroport de Vigo. Era el final d’un procés que sempre va comptar amb la complicitat del PSOE. Per què dieu al llibre que va ser un error de Sánchez el fet de no estar al corrent de com Felipe i Juan Carlos gestionaven la sortida?
—La fugida de Juan Carlos I era necessària, en el sentit que no hi havia cap altra opció i des de la Zarzuela creien que era la més convenient. La més convenient des de la perspectiva d’un rei, que mai no és la perspectiva de la resta dels mortals. Almenys per nosaltres hauria de ser tractat com un ciutadà normal, però per ells no. I l’opció més adient, que a nosaltres ens pot semblar decimonònica, era sortir del país. El PSOE és qui coneix més bé la monarquia i van decidir que l’opció més bona era sortir. Però Juan Carlos I hi va posar condicions, i aquí és on es va cometre l’error. Va dir que d’acord, que se n’anava, però als Emirats Àrabs Units.

Com una revenja.
—És clar, la decisió d’anar-se’n als Emirats Àrabs Units és molt pitjor que quedar-se, perquè la ciutadania no pot entendre aquesta lògica monàrquica; i ells no poden entendre que nosaltres no entenguem aquesta lògica monàrquica. Et diuen: “Però és que és un rei.” No, és un ciutadà, no és cap ésser sobrenatural. Ells s’ho creuen. D’alguna manera, és com si tornés al lloc del crim. Pablo Iglesias ho ha dit alguna vegada, i té raó. Precisament és allà, als Emirats Àrabs, on se’l vincula amb els presumptes delictes financers, amb les presumptes comissions… De manera que, al final, els ha sortit el tret per la culata. A més, ell se’n va anar amb tota la intenció de poder tornar, des del primer dia que va fugir, i així ho va traslladar a tots els seus amics. “Tornaré de seguida”, creient que algú defensaria que tornés… Però ja ho veieu, continua allà.

Expliqueu que aquesta col·laboració del PSOE amb la monarquia ve de lluny. De fet, fa l’efecte que ha estat el seu guardià més fidel, fins i tot més que el PP.
—Efectivament. És que si la monarquia encara existeix és pel PSOE, no pel PP. Vull dir, el PP, al final, té el passat que té, ve d’on ve i tots sabem que la dreta és monàrquica fins a un cert punt. I com més extrema, menys monàrquica és. S’entrecreuen factors molt conservadors que tenen a veure amb el “Déu, pàtria i rei” que caracteritza Vox. Però si Felipe González, que és el gran amic de Juan Carlos I, i que a més ho continua essent i és el seu gran valedor, hagués optat per un referèndum des del primer moment, ningú no li ho hauria retret. En primer lloc, perquè és un partit de base republicana. I en segon lloc, hauria fet allò que havia de fer de cara als seus electors. En canvi, van preferir d’enganyar-los, donant sentit a un “juancarlismo” relatiu a un rei al qual van arribar a qualificar de republicà, que és la gran paradoxa, i així van tenyir el terme monarquia de democràtic. És absurd, perquè una monarquia no s’escull a les urnes. Per tant, el gran responsable –i no dic culpable, perquè culpable ho és Juan Carlos I i qui hi hagi col·laborat en els presumptes delictes– que va iniciar la dinàmica de la monarquia va ser Felipe González.

Un fragment del llibre: “Amb Adolfo [Suárez], el rei se n’anava de putes; de Felipe [González] en continua essent molt amic, ningú no l’ha protegit com ell; Aznar no el suportava, i amb Zapatero i Rajoy hi va mantenir una relació cordial, però sense proximitat.” Quin resum!
—Sí. Suárez va ser el seu amic de l’ànima fins que va decidir que ja no li servia per a governar i se’l va treure de sobre amb una crisi tremenda a UCD que el va escombrar. Felipe González ha estat el seu principal valedor i protector, a qui consultava coses permanentment, com ara l’abdicació, amb Rubalcaba exercint de braç executor. Zapatero i Rajoy gairebé no van tenir-hi relació, perquè les relacions s’establien més entre gabinets. Amb l’únic amb qui no es va avenir és Aznar. És veritat que Aznar va intentar de regular les finances de la casa reial, però ho va fer per una qüestió de falta de química amb el rei, com demostrem amb fets al llibre. Tenien caràcters incompatibles.

Amb Carrillo sí que s’hi avenia molt, segons que expliqueu. El primer “juancarlista“, en dieu.
—Hi havia molta afinitat personal. Tota. Adolfo Suárez era partidari de legalitzar el PCE durant la transició, però la resta de partits, tret del PSOE, no ho era. I Suárez ho va fer, en canvi d’acceptar la monarquia parlamentària com a règim polític. Des del moment que Carrillo va cedir, havia de defensar aquesta opció. El rei Juan Carlos també va treballar molt perquè el PCE fos legalitzat. A més, és veritat que va anar a veure Ceausescu per tenir una reunió amb Carrillo. I es va aconseguir la legalització del PCE, malgrat les reticències de l’exèrcit. A partir de llavors, va néixer una bona relació personal. El rei va ser intel·ligent en guanyar-se els qui eren els seus adversaris naturals: el PCE i el PSOE. Però això al PCE li va costar la marginalitat, perquè les seves bases no ho van entendre, lògicament.

Moltes fonts que aporteu al llibre són anònimes. Per què creieu que molts parlen ara?
—La qüestió de les fonts ha estat molt complicada. Sobretot pel context de pandèmia i perquè algunes no volien complicar-se la vida. Però és cert que amb tots els esdeveniments que hi ha hagut i amb la càrrega negativa que es va posant del cantó de Juan Carlos I per salvar, en contraposició, Felipe VI, hi havia molta gent disposada a parlar. I la que va voler fer-ho amb anonimat, em va semblar que feien un exercici de catarsi. La majoria monàrquics, assumint responsabilitat col·lectiva. Jo crec que aporten més que no esperàvem, ho dic molt clar.

Quina és la informació que més us ha sorprès i que desconeixíeu?
—Em va sorprendre molt saber fins on havia arribat la relació amb la Corinna. Em va sorprendre molt que gairebé hagués arribat a ser reina d’Espanya. Per les implicacions que havia tingut, no tan sols per a la casa reial i la monarquia, sinó per l’estat mateix. I em va sorprendre especialment la informació de com Zapatero va avisar Rubalcaba i Félix Sanz [director del CNI] perquè exercissin d’intermediaris amb les principals empreses de l’IBEX-35 i no fessin cas de les operacions que el rei i la Corinna volien dur a terme, o si més no, les consultessin. És a dir, van arribar al punt que comprometien l’estat. Es va prioritzar l’interès de preservar la monarquia i l’estat abans d’apartar el rei, que era allò que haurien d’haver fet. En lloc de preservar l’interès general dels ciutadans, es van dedicar a protegir el rei amb advertiments a presidents de l’IBEX, que es van sentir molt pressionats tant pel rei com per Corinna Larsen.

Algun més?
—L’assumpte dels russos. Jo no sabia que Juan Carlos I tenia tant d’interès perquè el mercat rus entrés a Espanya, cosa que significava una geoestratègia pura que ens hauria compromès molt. Tenim una gran dependència dels recursos energètics i el mercat rus no és precisament el més transparent. Al final, sorprenen les misèries humanes, perquè t’ho deien així: aquest home estava obsessionat amb la Corinna i era el seu últim tren; estava disposat a abdicar, a fer-la reina, a divorciar-se; estava disposat a fer-ho tot. I aquestes misèries repercutien en l’interès general. I lluny d’apartar-lo, el van mantenir fins que l’opinió pública va pressionar perquè l’abdicació fos un fet.

I l’escena gairebé còmica de Rajoy demanant-li que deixés la Corinna.
—Puc imaginar-me Rajoy, que el conec, dient-li amb aquella seminaturalitat d’estar per casa que parteixi peres amb la Corinna perquè ja no es pot sostenir. I l’altre li va dir que no, que li demanés l’abdicació si volia, però que no deixaria la Corinna. Després va caure a Botswana i tot es va complicar.

Sempre va tenir la complicitat dels mitjans. És molt significatiu això que expliqueu sobre la revista Forbes: va publicar la fortuna de Juan Carlos el 2003, però aquest número de la revista no es va publicar mai a l’estat espanyol.
—Tan sols va sortir perquè alguns mitjans es van fer ressò de la notícia, que deia que Juan Carlos tenia una fortuna de 2.000 milions d’euros. Per descomptat, la casa reial no s’hi va pronunciar i si hi trucaves per preguntar si era cert, ho negaven radicalment. Investigant i estirant els fils hem vist que aquest número de la revista no va arribar mai a Espanya. Ara fent el llibre he al·lucinat perquè en aquella època vaig pensar que els mitjans que se n’havien fet ressò –molt pocs i la majoria catalans– era perquè ho havien vist. Però no, era perquè ho havien llegit en uns altres mitjans internacionals, és a dir, que hi havia un marc de protecció perquè la revista no entrés a Espanya.

Podríem dir que l’armadura del rei es comença a trencar amb la intervenció de la justícia suïssa?
—Sense cap dubte, més enllà que la societat espanyola ha anat evolucionant, i que les crisis econòmiques i financeres ens van marcar molt, i que la gent vol explicacions i la fi dels privilegis. Amb l’abdicació s’haurien aturat els escàndols, però la justícia suïssa comença a demanar explicacions aquí i obliga la fiscalia a obrir també una investigació, i llavors és quan tot cau. Ja no hi ha manera de sostenir la situació. Aquí és quan hi ha un pacte, com n’hi va haver el 23-F, i s’acorda que a Juan Carlos se’l pot tocar, però al fill no. I així és com es construeix l’armadura de Felipe VI per protegir la institució.

Creieu que Felipe VI podrà construir una armadura tan massissa com la que va construir Juan Carlos?
—Crec que no, perquè abans es venia d’una dictadura i, per tant, les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques eren diferents. A més, Felipe VI ha comès molts errors. Primer, quan va dir que no volia saber res de la fortuna del seu pare, sabíem que figurava com a beneficiari de dues fundacions en paradisos fiscals. Segon, li havien pagat una lluna de mel que no corresponia amb el sou de Juan Carlos, que a més va rebre un donatiu d’un amic seu. I tercer, molt important, s’ha demostrat que de la fortuna de Juan Carlos se n’han beneficiat tant la reina Sofia, com els néts i, probablement, les infantes… És molt difícil desvincular-te de tot això. A més, Felipe VI va cometre un error el 3 d’Octubre amb un discurs on va aprofundir més encara la divisió entre espanyols i es va situar d’un cantó, dels no independentistes. I això encara li passa factura. Catalunya és republicana de facto, el rei no existeix. Sempre dic que Catalunya és simptomàtica de què passarà després a la resta de l’estat espanyol.

Dieu que la intervenció de la fiscalia espanyola en la investigació, després de la suïssa, ha estat una voladura controlada. Per què?
—És una voladura controlada des del moment en què la fiscalia espanyola no actua fins que no té la premsa internacional i el fiscal suís al coll. Coneixien l’assumpte de les fundacions, l’afer amb la Corinna i tota la resta. Que provi un ciutadà normal a passar sense ser investigat després d’haver-se fet públic que apareix en dues fundacions amb comptes en paradisos fiscals… Ni la fiscalia del Suprem –de la investigació a hores d’ara no se’n sap res, per cert– ni l’Agència Tributària no s’han comportat en cap cas amb normalitat amb el rei emèrit, fins i tot quan ja no era inviolable. A més, haver obert una investigació “controlada” al Suprem, perquè Juan Carlos és aforat, els permet de controlar, al seu torn, els passos que va fent el fiscal suís. Un reconegut magistrat d’un alt tribunal espanyol que citem al llibre diu, precisament: “El millor per al rei és que tot acabi al Suprem, és com una via morta.” Juan Carlos ja ho va comprovar amb les demandes de paternitat, per exemple. I aquí el tenim.

Tornarà?
—Jo crec que sí, que tornarà. No sé quan. És cert que amb les regularitzacions fiscals ho va intentar. Féliz Sanz ja ho va dir, que hauria de fer gests i, d’alguna manera, reconèixer la seva culpa. La regularització forma part d’aquests gests i ell creia que amb això ja tindria carta blanca. Pot tornar, ningú no li ho impedeix. No està encausat i no sé si ho arribarà a estar, però Felipe de moment no vol saber-ne res, si més no, fins que les coses no s’estabilitzin.

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.