El crim de ‘apartheid’ d’Israel contra el poble palestí

La denúncia d'Amnistia Internacional i la censura del film 'The first 54 years. An abbreviated manual for military occupation', d'Avi Mograbi

VilaWeb
Detencions indiscriminades de palestins (seqüència d'arxiu).
Xavier Montanyà
13.02.2022 - 20:32
Actualització: 13.02.2022 - 21:32

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Israel no és un estat de tota la ciutadania, […] sinó l’estat nació del poble jueu i únicament seu.” Ho va dir l’ex-primer ministre israelià Benjamin Netanyahu l’any 2019. Aquesta cita encapçala l’ampli informe d’Amnistia Internacional (182 pàgines) que acusa Israel de fer un apartheid contra els palestins com a “cruel sistema de dominació i crim de lesa humanitat”. Amb aquest estudi, AI coincideix amb la reclamació que diversos grups pro-drets humans palestins i israelians fan d’ençà de fa dues dècades davant l’ONU.

Segons l’ONG, Israel hauria de retre comptes d’aquest crim que afecta milions de palestins que viuen en aquell país o en els territoris palestins ocupats (TPO) i, també, a la població refugiada en uns altres països. Per afirmar-ho es basa en la realitat quotidiana repressiva i administrativa a què són sotmesos. Les vulneracions de drets que reben per AI formen part d’un atac sistemàtic i generalitzat contra la població palestina. Els actes cruels i inhumans comesos en el context d’aquest atac tenen l’objectiu de mantenir aquest sistema i constitueixen un crim de lesa humanitat d’apartheid segons les definicions del dret internacional. Principalment, l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (CPI) i la Convenció contra l’Apartheid.

“Visquin a Gaza, Jerusalem Oriental, Hebron o a Israel mateix, els palestins són tractats com un grup racial inferior al qual es priva sistemàticament dels seus drets”, ha declarat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional. Les confiscacions en massa de terres i propietats, els homicidis il·legítims, les restriccions a la circulació, els trasllats forçats i la negació de la nacionalitat i la ciutadania a la població palestina, pràctiques habituals de l’estat jueu, són pròpies dels sistemes d’apartheid i crims de lesa humanitat.

D’ençà de fa més de setanta-tres anys, Israel ha enderrocat centenars de milers de cases de palestins i ha forçat comunitats senceres a desplaçar-se. Més de sis milions de palestins encara són refugiats i almenys uns altres cent cinquanta mil viuen sota l’amenaça real de perdre casa seva.

La repressió contra els nens a la Intifada (imatge d’arxiu del documentari).

L’informe documenta actes contraris a la Convenció contra l’Apartheid i l’Estatut de Roma de la CPI a totes les zones controlades per l’estat d’Israel, tot i que s’exerceixen més i amb més violència als territoris ocupats. Aquests actes per a mantenir el sistema d’opressió i dominació estan documentats en l’extens informe. Hi ha, per exemple, les restriccions a la circulació als TPO, la manca d’inversió i discriminació a les comunitats palestines o l’oposició al dret del retorn dels refugiats.

A més, l’estudi també documenta trasllats forçats, detencions administratives, tortures i homicidis il·legítims. L’any 2019, per exemple, les forces israelianes van matar dos-cents catorze civils, quaranta-sis dels quals eren menors d’edat. Per evitar-ho en el futur, AI demana al Consell de Seguretat de l’ONU l’embargament d’armes i l’aplicació de sancions.

Faig un parèntesi. Sobre la violència indiscriminada contra els menors d’edat, hi ha el curtmetratge Yalla, dirigit per Carlo d’Ursi, nominat als Premis Goya d’enguany. És basat en un fet real. El juliol del 2014 quatre nens entre nou anys i onze van ser assassinats pel projectil d’un dron militar. Jugaven a futbol. El fiscal general de l’exèrcit va concloure que havia estat un error d’identificació.

Els palestins, un grup racial inferior

Partint de dècades d’investigació documental, entre el 2017 i el 2021, l’equip d’AI ha estudiat sobre el terreny les violacions de drets humans i l’entramat jurídic, normatiu i militar israelià que les sosté i propicia. Ha demanat l’opinió d’especialistes, activistes i juristes d’allà i d’arreu del món. Ha consultat estudis acadèmics i d’organitzacions palestines i israelianes, d’observadors de base, experts i òrgans de drets humans de l’ONU, a més de molts materials publicats en els mitjans de comunicació.

AI reconeix tant el dret d’autodeterminació de la població jueva com el de la palestina. I no creu, i així ho fa constar, que pel fet de considerar-se estat jueu hi hagi la intenció d’oprimir i dominar. No obstant això, constata que per successius governs israelians els palestins han estat una amenaça demogràfica i han engegat mesures per a reduir i controlar la seva presència i accés a la terra, amb plans oficials per a “judaïtzar” zones d’Israel i Cisjordània, inclòs Jerusalem Oriental.

Avi Mograbi i el ‘Manual d’Ocupació’, en el film.

En definitiva, les autoritats israelianes, especialment els governs de dreta i ultranacionalistes d’aquests darrers vint anys, tracten la població palestina com un grup racial inferior. L’informe documenta que s’impedeix als palestins l’arrendament de sòl en el 80% de les terres estatals d’Israel per la política de confiscaments racistes de terres i una xarxa de lleis discriminatòries. A més, els palestins estan sotmesos a un intens control i restriccions a la mobilitat i a la lliure circulació. Les limitacions de viatjar a Israel o a l’estranger, i a la circulació als territoris palestins ocupats, els controls, talls de carretera i barreres, fan que, de fet, segons AI, tots els moviments de la població palestina estiguin sotmesos a l’aprovació de l’exèrcit israelià.

AI considera que la comunitat internacional té l’obligació d’actuar, demana a la Cort Penal Internacional que ho tingui en compte en la investigació que fa als TPO i insta a tots els estats que exerceixin la jurisdicció universal per a portar als tribunals els perpetradors de crims d’apartheid. “Els governs que continuen subministrant armes a Israel i que el protegeixen de retre comptes davant l’ONU donen suport al sistema d’apartheid, menystenen l’ordre jurídic internacional i contribueixen al patiment del poble palestí”, ha declarat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional.

Israel, estat censor

El govern d’Israel ha considerat l’informe “fals, manipulat i antisemita”, i acusa AI de posar en perill la seguretat de jueus arreu del món. Els seus diplomàtics han demanat que no es publiqui l’informe, però l’ONG no n’ha fet cas. El teniu ací.

El ministre d’exteriors israelià, Yair Lapid, ha dit que AI insistia en les mateixes mentides propagades per organitzacions terroristes. “Israel no és perfecte, però som una democràcia compromesa amb les lleis internacionals, oberta a la crítica, amb premsa lliure i un sistema judicial independent”, diu.

Però la realitat no sembla coincidir gaire amb les paraules del ministre. Especialment respecte de la censura i la llibertat d’expressió. Les veus i les obres crítiques són condemnades a l’ostracisme i els projectes no obtenen cap ajut estatal. L’ex-ministra de cultura Miri Regev en temps de Netanyahu va instituir una norma anomenada “legislació de la lleialtat”, que negava el finançament públic als projectes creatius que “fessin mal” a l’estat amb les seves crítiques.

Ex-soldat israelià entrevistat per al documentari.

Darrerament, hi ha hagut uns quants exemples de censura cinematogràfica. Després d’una llarga polèmica jurídica i professional, s’ha prohibit via judicial la difusió del documentari Jenin, Jenin (2002), de Mohammed Bakri, filmat al camp de refugiats del mateix nom, sobre una actuació militar que va causar desenes de morts i centenars de ferits, en la Segona Intifada.

I el director Nadav Lapid ha denunciat la censura cinematogràfica que han consolidat els darrers governs de dretes israelians al film Ahed’s knee (2021), que va obtenir el premi del Jurat (ex aequo) al darrer festival de Cannes. La seva obra més coneguda és Sinònims, guanyadora de l’ós d’or a la Berlinale 2019.

Els primers cinquanta-quatre anys. Un manual abreviat per a l’ocupació militar

Però l’exemple més important i recent és el del film The first 54 years. An abbreviated manual for military occupation, del cineasta Avi Mograbi. Un treball, produït per Les Films d’Ici i el Canal ARTE, que em sembla un bon complement gràfic de l’informe d’Amnistia Internacional sobre l’apartheid. Avi Mograbi (Tel-Aviv, 1956) és conegut per obres polèmiques com ara el documentari How I learned to overcome my fear and love Arik Sharon (1997).

Excepte algunes projeccions comptades a les filmoteques de Jerusalem i Tel-Aviv, a Israel ningú no l’ha volgut programar: ni sales comercials, ni televisions en obert, ni els canals de documentaris de plataformes per cable, ni els festivals de cinema locals. Afortunadament per a les veus crítiques censurades a Israel, el film té força èxit a festivals d’arreu del món. Es va exhibir a la Berlinale i el festival de Nova York, als EUA, Suïssa, Portugal, Alemanya, Àustria, el Japó, Austràlia, l’Índia, etc.

Avi Mograbi aborda cruament i documentadament què ha passat a Palestina en aquests cinquanta-quatre anys d’ocupació militar israeliana, una de les ocupacions més llargues de la història moderna. Què significa l’ocupació militar? Què amaga? A quina lògica respon i com ha evolucionat amb els anys? Quines n’han estat les conseqüències profundes? El documentari es basa en trenta-vuit testimonis d’ex-soldats israelians que havien participat en les operacions de control i repressió en els territoris palestins. La major part són membres actius de l’ONG antiocupació Breaking the Silence.

Els soldats i oficials, la major part dels quals parlen a càmera a cara descoberta, no s’estalvien detalls de les operacions brutals ni del contingut específic i precís de les ordres que rebien dels seus superiors. Més d’un mostra la impressió que li fan els seus records uns anys després dels fets. Aquests soldats eren una peça més del tauler de joc del colonialisme jueu. Estaven teledirigits, obeïen ordres i les aplicaven amb eficàcia i lleialtat, sense posar-les en dubte, evidentment.

Combinant els seus esfereïdors i sincers testimonis en primera persona amb imatges d’arxiu, l’autor traça l’evolució de la lògica interna de la maquinària colonitzadora i l’agreujament repressiu de l’ocupació militar. Les imatges d’arxiu, filmades per civils palestins o pels militars jueus, víctimes o perpetradors, respectivament, reforça i fa realitat el valor de les paraules i les experiències dels soldats. Hi ha seqüències de gran força testimonial i de denúncia, sense fer-ho explícit. Els testimonis dels perpetradors i les imatges documentals ho expliquen ben clar.

El fil conductor de la història el protagonitza el director mateix, que, amb el cinisme i la ironia pròpia de l’humor jueu, va contant a càmera les idees bàsiques d’un suposat manual d’ocupació militar d’èxit. N’explica els objectius i cronològicament les diferents etapes repressives que ha anat desenvolupant i posant en pràctica l’exèrcit jueu. És com resseguir pas a pas cinquanta-quatre anys d’història de repressió i abusos als drets humans amb la lògica de l’agressor.

Els militars enregistren les seves actuacions a Gaza i Cisjordània.

Al personatge maquiavèl·lic que interpreta Avi Mograbi no li importen els danys col·laterals als civils, ni les seves vides ni els seus mínims drets de ciutadans, l’única cosa que vol és perfeccionar el mètode per conquerir i controlar tot el territori, tot expulsant-ne els habitants. Aquesta manera d’exposar-ho en públic revela en tota la seva magnitud la maldat que hi ha darrere l’ocupació, potser, fins i tot, per a la gent crítica i ben informada.

En un debat al Lincoln Centre, en el darrer New York Film Festival, Avi Mograbi, explicava que Israel havia aconseguit que l’ocupació dels territoris palestins fos invisible pels ciutadans israelians mateixos. Ell ha volgut seguir la línia de visibilitzar-la que va començar l’organització Breaking the Silence l’any 2004, a l’època de la Segona Intifada. Va col·laborar amb l’organització editant testimonis que havien enregistrat, fins que es va adonar que allò tenia la dimensió d’un documentari. Va triar els comentaris sobre les accions, els fets, les ordres i els mecanismes de funcionament, i va deixar de banda les reflexions i els sentiments, cosa que va ser la base del naixement del Manual de l’ocupació, i la pel·lícula.

El film costa de trobar atès el placatge censor més o menys encobert que ha engegat l’estat israelià. L’equip de Mograbi l’ha pujat a Facebook al Pròxim Orient. A l’estat espanyol, es va estrenar el novembre passat al 59è Festival Internacional de Cine de Gijón. El podeu veure ací, en una versió en hebreu i anglès, subtitulada en italià:

https://www.youtube.com/watch?v=zRT1Lmr6_IM

En el debat de Nova York, referint-se al buit que li han fet a Israel, a televisions i festivals, Mograbi explicà, irònic, que li havia telefonat el director d’un festival de documentaris de Tel-Aviv, cosa insòlita, per dir-li que l’havien vist, que estava molt bé, però que havien decidit de no programar-lo. “I no és per culpa del contingut, eh?”, va voler remarcar. “És una pena que no enregistrés aquesta conversa”, digué el director, tot rient.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes