Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Enguany el Col·legi d’Economistes dedica la 25a Jornada dels Economistes als joves, amb el títol ‘Joves i futur: formació, ocupació i emancipació’. En el text de presentació fan servir un poema de Miquel Martí Pol:’ I sobretot no oblidis‘. Parlem amb Anton Gasol, degà del Col·legi d’Economistes, del temps que ens ha tocat viure, de com afecta els joves i de què quedarà quan passi aquesta crisi de la covid-19. Què serà salvable? Aquesta pregunta, que encara és poc al carrer, acaba essent  el nus de la conversa, potser perquè és un tema més important que no sembla, perquè segons l’actitud que s’adopti la balança del futur pot caure cap a un lloc o cap a un altre. Un tema gens banal.

El Col·legi dedica la jornada als joves, són els que ho tenen més malparat?
—Sí. Aquesta crisi sanitària ha passat en el moment que ells treuen el cap, en el moment de formar-se. Només cal veure com es va acabar el curs passat. La formació no es dóna amb les circumstàncies més idònies i és una rèmora. I això sempre recau d’una manera més accentuada sobre els més desvalguts. Del punt de vista de l’ensenyament, està molt bé el sistema de classes en línia. El MIT i altres institucions fan moltes coses interessants i això és boníssim, però no hauria de ser d’obligat compliment. S’hauria de poder combinar l’una cosa amb l’altra.

També els afecta perquè no poden fer estudis fora, ni viatjar, ni fer pràctiques… i encara els és més difícil de trobar la primera feina.
—El jovent d’ara és una generació de ciutadans europeus –si no ho són del món– i ara es troben que no poden viatjar. Aquesta pandèmia ha tocat el moll de l’os de la civilització occidental i posat en qüestió la seva supèrbia. Ens pensàvem que nosaltres estàvem per sobre del bé i del mal i que res no ens podia afectar d’una manera transcendent. I, no, resulta que una cosa microscòpica provoca un desgavell macroeconòmic, sanitari i social. Els països occidentals hauran de treure una lliçó d’humilitat d’aquesta pandèmia.

Aquesta supèrbia és també la que fa que occident sigui menys eficient a l’hora d’afrontar la pandèmia?
—Si em permets, una vulgar expressió, la pandèmia ens ha agafat amb els pixats al ventre, ens ha agafat desvalguts. Tenim precarietat d’instal·lacions sanitàries, equipaments… Tenim talent, però no hi ha el que hi hauria d’haver per a acompanyar-lo. Des de l’anterior crisi tot és precari. Fa poc vaig assistir a la presentació del llibre La malaltia de la sanitat catalana: finançament i governançaDoncs, el mal és l’infrafinançament. Les nostres condicions econòmiques requeririen unes prestacions alineades amb la nostra capacitat de producció de béns i serveis, però no és així. El sistema de finançament fa que no hi hagi correspondència entre allò que es genera i allò que després s’administra, fins al punt que en el PIB per capita estem situats relativament bé dins les regions europees. En canvi, en l’àmbit de progrés social baixem molt en el rànquing perquè tots aquests serveis no estan a l’altura.

L’etern problema…
—Hi ha un dèficit. I, més enllà de totes les consideracions que es fan quan es valora aquest dèficit, no he vist encara ningú que quan parli de finançament autonòmic tingui en compte la paritat del poder de compra. No és igual els serveis prestats a Catalunya que a Castella – la Manxa. Hi ha un seguit de coses que perjudiquen Catalunya en particular, d’una manera notabilíssima.

Amb la pandèmia es fa més visible el dèficit?
—Aquest desequilibri és clamorós i sostingut en el temps. Això perjudica, en principi, per tota la vida. Contràriament a aquesta situació, afortunadament hi ha la Unió Europea, que ha actuat a temps, puntualment, a l’aguait per a fer front a la situació. Ja ho va fer en el primer moment amb uns 54.000 milions, si no m’equivoco, en equipaments. Hi ha unes circumstàncies favorables, com que el 2020 s’acabava el pressupost de la Unió Europea i hi havia alguns excedents pressupostaris que es van poder reconduir. Això va anar bé per a fer front a la urgència de la covid. I aquesta circumstància també afavoreix que quan s’aprovi el nou pressupost de la UE, pels set anys vinents, com que se saben els estralls de la pandèmia, pot anar més ben reorientat. Amb el gran afegit –que crec que és una conquesta, ni que sigui per la via dolorosa de la pandèmia– de la mutualització del deute. Es pot dir que per primera vegada hi haurà ‘eurobons’; crec que es pot fer servir aquesta paraula per anomenar els 750.000 milions del Next Generation.

Mitjançant el GEREC fiscalitzareu que aquests fons arribin a bon port?
—El GEREC és un grup d’experts per a la recuperació econòmica de Catalunya, on el Col·legi fa tàndem amb la PIMEC. Evidentment, d’aquesta recuperació, com molt bé dius, en forma part d’una manera substancial el Next Generation. Hem començat parlant dels joves que ho tenen malament perquè pateixen en primera línia la pandèmia; doncs la UE va a favor dels joves. Pensa que aquest fons de la UE, a trenta anys, de 750.000 milions té les millors condicions i es diu Next Generation, un nom que indica clarament que l’eina donarà resiliència i perspectives als joves. Serà de gran utilitat.

L’estat distribuirà bé aquests fons o només en repartirà les engrunes?
—Aquest és un risc, però tinc l’esperança que arribin. Com he explicat, per part d’Europa hi ha, com mai, una gran quantitat de diners a favor de la recuperació econòmica, però sobretot per la transformació. La por que tinc és que no hi hagi prou transparència. El 15 d’octubre el govern espanyol va enviar les línies mestres de la distribució d’aquestes transferències en forma préstecs i subvencions. Les comunitats autònomes enviaran els projectes a la Moncloa –ho tenen allà com si fos un búnquer– i ells ho enviaran a la Comissió Europea. Aquí és on s’ha d’exigir transparència. Hi hauria d’haver una agència transversal, que fos de gent entesa, que valorés aquests projectes i tot es fes de manera transparent.

Ho serà, de transparent?
—A Catalunya ho veig bé, perquè com a president del Col·legi ja hem fet dues reunions amb el conseller d’Empresa i Coneixement perquè es puguin canalitzar iniciatives des del teixit professional i empresarial i des de les cambres a la conselleria. Això és una bona cosa. També ens hem reunit amb el Departament d’Economia, que també té eines per a avaluar projectes. A l’estat no ho veig encaminat. Els projectes s’haurien de registrar i saber quins són, què demanen, què ofereixen. I després veure quins s’envien a Brussel·les. Saber quin criteri s’ha seguit. A Brussel·les sí que ho tenen ben organitzat. Els projectes que s’enviïn han d’encaixar amb les grans línies que ells proposen: medi, resiliència, valors, mercat únic, innovació, digitalització, transició ecològica, inclusió social, digitalització…. Són projectes que han de tenir recorregut. Aquí no es tracta de salvar allò que no és salvable.

Com?
—Del que no és salvable, s’han de salvar les persones. La paraula clau d’això és transformació, per afegir valor al teixit productiu. Una transformació que poden fer tots els sectors. No solament una reindustrialització. En el sector automobilístic, és molt diferent SEAT que Nissan, SEAT no para d’innovar…..

Perdoneu, però m’inquieta la vostra afirmació. Si no hi hagués la covid, molts negocis continuarien funcionant com si res. Ara, amb aquestes pèrdues, potser no ho seran. Han de desaparèixer per sempre? No s’ha de fer res per salvar-los? Aquest principi del ‘salvable’ pot ser perillós si no es tenen en compte les circumstàncies i el valor d’allò que hi ha en joc. Hi ha d’haver ajudes…
—Per primera vegada es valora el sector públic. Ens podem imaginar com seria això sense sector públic. Les empreses, petites, mitjanes i grans tindrien la capacitat per aguantar? Tindria múscul el sector privat?

Perdoneu, l’administració pública fa prou perquè la crisi del coronavirus no s’emporti establiments i activitats essencials per a la cultura, per a la cohesió social, per a molts valors?
—Jo vull fer valer el sector públic perquè a vegades ens cansem de dir que la millor política industrial és que no n’hi hagi, i això és un tòpic. Es diu com menys el millor, però si no hi hagués l’estat ni Unió Europea seríem tots a sota el pont.

Justament hi ha gent amb negocis que li funcionaven fins ara i que són a punt d’anar a dormir sota un pont. L’administració pública, ara per ara, no hi ha ajudat gaire.
—Això d’ajudar depèn del múscul. Quanta musculatura té l’estat espanyol? Quanta en té la Generalitat de Catalunya? L’ajuda correspondrà a aquesta musculatura, és com aixecar pesos. Espanya, malauradament, té un nivell d’endeutament impressionant… La ciutat, l’estat, el món s’empobreixen per la pandèmia i aquest empobriment no és recuperable. Allò que has perdut ho has perdut. Si no hi ha ingressos, com s’ha d’ajudar? Per una altra banda, si hi ha un local llogat, el propietari també ha de participar en l’empobriment. Per tant, s’ha d’arribar a un acord una mica mutualista de veure com es pot fer. No ha de recaure tot en uns. Hem de mirar de redistribuir la càrrega entre privats i públics. Aquestes persones, mentre no puguin obrir l’activitat, haurien de tenir una aturada d’impostos, de pagament de serveis com l’aigua, la llum… Tot això s’hauria de paralitzar.

Però no ha passat. Fins i tot s’han augmentat les quotes dels autònoms.
—Dels que tenen ingressos.

Però ens trobem l’absurda circumstància que els que han aconseguit salvar uns mínims ingressos són penalitzats.
—Com us deia abans, sí que considero que algunes coses s’han d’aturar, però també la pèrdua s’ha de redistribuir. Quan hi va haver la crisi del 2007, quan a un l’acomiadaven amb el subsidi d’ocupació muntava un bar. I ara també s’ha de veure si la densitat que hi ha és sostenible, amb un nou canvi de paradigma. Jo sóc partidari que tot allò que tingui un projecte de viabilitat després de l’aturada vagi endavant, però si no en té que es protegeixin les persones i no el projecte, si és que no té possibilitat de futur.

Això pot ser devastador perquè la ferida a molts negocis és causada per una catàstrofe, totalment imprevista. Això s’hauria de poder protegir més enllà de les persones. Si no, es perdrà tot un teixit social molt gran.
—Quan dic això del ‘salvable’ vull dir que si parlem del sector hoteler, els desastres dels anys seixanta i setanta no es poden preservar per sempre, ni tampoc això del turisme de baix cost. Això no és sostenible.

Però jo no faig referència als errors…
—Mira, jo vinc de pagès. Quan un pagès perd la collita d’un any i resulta que ha adobat i sembrat i ho ha invertit tot, la perd. I al pagès no l’ajuda ningú.

Tornem al començament, a les jornades sobre els joves que organitza el Col·legi. A la presentació hi ha un poema de Martí Pol: ‘I, sobretot, no oblidis que el teu temps/ és aquest temps que t’ha tocat de viure/ no un altre, i no en desertis,/ orgullós o covard,/ quan et sentis cridat/ a prendre part/ com tothom, en la lluita,/ car el teu lloc només tu pots omplir-lo.’ Aquest poema reforça el significat de present?
—Sí, això és una idea de Jaume Menéndez, un dels codirectors de la Jornada dels Economistes. La veritat és que hem de saber gestionar el temps que ens toca de viure i saber tenir una mirada llarga. El futur s’ha de guanyar.

Abans d’acabar: quin consell donaríeu a un jove?
—La millor herència per a un jove és l’educació.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.