L’enxandallament és un fenomen universal, imparable i tan aparatós que resulta quasi invisible; en són exemple paradigmàtic els tatuatges. Avui la pell que crida l’atenció és la virginal, la intacta, la que no ha estat, ehem, embellida amb gargots de tota mena. L’anostrament, en canvi, és tot el contrari: particular, minoritari i, de tan excepcional, molt evident. Un fenomen d’elits, vaja.

Anostrar significa ‘fer nostre’ i també ‘traduir a la nostra llengua’, i és el principi que apliquen les llengües a l’hora de pronunciar noms i topònims de codis aliens, també conegut com a ‘efecte Platiní’. Platiní és la pronúncia francesa, aguda, del cognom italià Platini, que és paraula plana, igual que Martini i que tortellini. I mai ens ha fet riure perquè sempre l’hem sentit així, amb accent a l’última síl·laba, igual que tampoc ens fa riure sentir dir ‘Pérez’ pel mateix motiu, i en canvi sí que ens en faria si el sentíssim pronunciar ‘Pérets’, que més o menys és com ho fan els italians. Veieu per on vaig? En llengua el costum ho és tot, i el sentit del ridícul només el dicta l’hàbit, no pas cap autoritat que digui que les coses s’han de pronunciar d’aquesta manera o d’aquella altra.

L’anostrament fonètic és un mecanisme adaptatiu essencial, i té a veure tant amb fonemes aïllats (quan la llengua d’arribada no disposa d’un so de la llengua de partida tria entre el seu repertori el que s’hi acosta més) com amb la prosòdia (la distribució de síl·labes tòniques i àtones pròpia del codi): és el cas, tan cridaner a les nostres orelles, de la tendència del francès a fer mots aguts. Per això es practica a tot el planeta de manera natural, és a dir, per imitació, tal com incorporem els altres mecanismes lingüístics. Però quan una comunitat parlant el perd (generalment a causa de la submissió a una altra), costa molt de recuperar, pel fet que una llengua és un artefacte col·lectiu. Per això als parlants de llengües minoritzades, anostrar els requereix una certa fortalesa mental, que s’obté sobretot a través del coneixement. Saber empodera, per dir-ho amb un eslògan. En això l’anostrament també és als antípodes de l’enxandallament, que s’alimenta de la feblesa o la manca de conviccions. Ens enxandallem perquè el corrent dominant ens serveix de refugi i protecció: no destaques, ningú es fixa en tu, no t’assetjaran per ser diferent. Avui el jovent (en el sentit que té avui aquest mot, tant cronològic com mental) es fa tatus per la mateixa raó que el de fa dues generacions en fugia.

Ho tradueixo a un exemple real, que serà més entenedor. El dia que a la TdT vam explicar per què el cognom d’Òscar Mingueza s’havia de pronunciar /Minguès(s)a/, de seguida va saltar un minyó acomplexat que ens va escarnir perquè ho trobava ridícul. Sense voler-ho, estava pintant el seu retrat. La manca de fortalesa, la feblesa que posa la bena abans que la ferida: per evitar que es riguin de mi, m’avanço jo a enfotre’m d’aquests altres, no fos cas que resultés que el seu punt de vista fos més enraonat i jo quedés en evidència. És el mecanisme pervers que alimenta l’autoodi dels catalans i al qual segur que heu assistit mil vegades. Un cas molt fresc és el de Salvador Illa, el catalanet que, per fer-se perdonar la catalanor, s’escarrassa a pronunciar com si fos el més castís de la plaça de la Cibeles.

Però no cal anar tan lluny, perquè d’exemples en tenim contínuament; dintre nostre mateix. Cada cop que diem Porto amb les dues O tancades en comptes d’oberta i /u/, o Londres amb les dues vocals tancades, o  Roger Federer a la manera (suposadament) britànica i Elisabeth a la hispànica… Pràcticament cada topònim i cada patronímic forasters són una prova de submissió.

La intenció de l’anostrament no és convertir-te en la riota dels teus parents i amics suposadament poliglots. Tot al contrari. L’anostrament és empoderament perquè ajuda a superar el complex d’inferioritat lingüístic; si més de seixanta milions de francoparlants no s’avergonyeixen gota de dir Picassó o Magadonà, per què tu has de fer veure que saps tots els idiomes del món i pronunciar Txaikovski o Stòitxkov com (et penses que) ho deu pronunciar un nadiu? Quan hauràs interioritzat la pronunciació a la catalana (insisteixo: amb el repertori fonètic del català. Ja sabem que saps articular fonemes propis d’altres codis, però faràs bé de guardar-los per quan t’expressis en aquests altres codis, igual que quan jugues a handbol agafes la pilota amb les mans però a futbol no), a més, descobriràs el sorprenent efecte màgic d’aquest hàbit: et fa immune a la vergonya. Les possibles burles dels ciutadans del món, o (encara més paradoxal) dels monolingües ferotges, t’entren per aquí i et surten per allà; de fet, fins i tot et fan venir ganes d’anostrar encara més i més fort.

I un avantatge afegit: a diferència de la mera incorporació de termes a l’atzar, segons el capritx de l’actualitat, l’anostrament sí que dóna bons resultats, perquè és com instal·lar una app al cervell. Un estudi fet per la universitat d’Unservidor ha mostrat que nou de cada deu mots o expressions que el parlant de bona fe promet incorporar al seu idiolecte cauen en l’oblit abans d’una setmana; perquè el cervell no està preparat per funcionar d’aquesta manera, i com més avançada l’edat, pitjor. En canvi, anostrar la pronúncia no és un cas concret a recordar sinó una pràctica que, un cop estrenada, funciona de manera autònoma. Esdevé un automatisme.

La proposta núm. 57 de Molt a favor, que signa Rudolf Ortega, es titula “21 dies sense canviar de llengua”, i proposa aplicar el conegut mètode d’instaurar un hàbit en la nostra quotidianitat a partir de l’esforç conscient de rutinitzar-lo durant tres setmanes. Qui tingui dificultats per a escometre el repte de la lleialtat lingüística pot començar per aquest altre exercici, molt més senzill. Tres setmanes de dir ‘turisme lloucost“, per exemple, o cuvit, o guespatxu (ep, recordeu que parlo de llengua oral, no cal que ho escrigueu), i haureu començat a entrenar el cervell per a reptes més ambiciosos.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.