Anna N. Schlegel: “Som molt emprenedors, a Califòrnia la meitat dels carrers són de catalans”

  • Entrevista a l'alta directiva a Silicon Valley, experta en globalització i autora del llibre 'Veritablement global' (laBreu Edicions).

VilaWeb
Anna N. Schlegel, en una imatge d'arxiu.
Andreu Barnils
13.03.2023 - 21:40
Actualització: 14.03.2023 - 10:21

Anna N. Schlegel (1968) és una de les altes directives de Silicon Valley. Nascuda a Olot, Anna Navarro Descals (Schlegel és el nom de casada) és l’actual cap global de Procore Technolgies, empresa que proporciona la plataforma on les grans constructores (Ferrovial, Exxon, etc.) guarden i gestionen la documentació dels seus projectes, que poden ser d’anys: inversió, arquitectes, enginyers, finançament, calendari, baixes i absències laborals, etc. A més, ha passat per les grans empreses de Silicon Valley, com CiscoNetapp (2008-2021). Va ser Dona de l’Any a Silicon Valley (2018), Top Woman in Technology d’Analytics Insight (2020), Top Business Woman de CIO Look (2021) i Creu de Sant Jordi (2021). Ara ha publicat el llibre Veritablement global (laBreu Edicions). Aquest llibre, dedicat a empresaris i directius, explica concisament com aconseguir que les empreses venguin arreu del món i no pas a casa i prou. VilaWeb va entrevistar per videoconferència la senyora Schlegel, resident a Califòrnia.

Què hi expliqueu al llibre?
—Explico l’orquestra de portar una empresa a fora del teu país. Què has de fer? El ritme que has de seguir, quin equip necessitarà. En el llibre explico què s’ha de fer i dono idees als empresaris i als equips per a fer-ho diferent. Coses molt importants, com l’enginyeria del producte. A vegades anem molt de pressa i es fa malament.

De les empreses catalanes, quantes creieu que estan preparades per a globalitzar?
—N’hi ha moltes i amb molt d’èxit. Fluidra, Grífols, Hipra. I moltes d’estrangeres, amb sucursals a Catalunya, que tenen el mandat de globalitzar. Jo crec que els catalans, com que veiem tant els francesos i els espanyols, i tenim tanta gent de tot arreu, ho tenim més fàcil per a globalitzar. Els catalans venim dels fenicis i som gent molt emprenedora que sempre ha anat arreu del món. Ja es veu: sóc a Califòrnia i la meitat dels carrers són de catalans.

Existeix la carrera universitària de globalitzador?
—No. Una de les organitzacions que vaig formar, Women in Localitzation, fa certificats. Però normalment vénen d’enginyeria, i coses de producte.

Frase del llibre: “No posis en aquest càrrec el teu amic.” Una frase que m’ha sobtat la quantitat de vegades que surt al llibre. Per què tanta insistència?
—Perquè cal gent professional. I també perquè hi ha cultures que posen més els amics que unes altres. Aquí als Estats Units en els processos d’entrevistes a Amazon o Google, és superdifícil d’entrar-hi. Aquí no hi entra, un amic. A Procore, com Amazon, si no tothom diu que sí, i un o dos no ho veuen bé, la persona no entra.

M’ha xocat de llegir que és molt habitual que la seu central no demana a la seu local on es volen expandir, com ho veuen, què necessiten, què opinen.
—Una de les primeres coses que faig a les empreses és mirar qui parla amb qui. I qui ha de parlar amb qui. I quin càrrec té, quantes trucades ha de fer, quants cops, si presencials o en línia, on s’han de trobar. Jo em llevaré a la nit per parlar amb el Japó o ho han de fer ells? Són molts de detalls que no pregunten. Funciona en aquest mercat. I en aquell? Et pagaran en iens, en dòlars, en euros? Jo faig molta feina amb Europa. “Et faig un Bizum”, em diuen. Doncs no. No ho doneu per descomptat. “Ah, descarrega-t’ho.” No. No ho vull descarregar. Aleshores veuen que als Estats Units no funciona així. Tots aquests detalls s’han de mirar.

Si fas un servei informàtic que vols vendre a tot el món (una xarxa social, per exemple) el codi ha d’acceptar grafies àrabs, japoneses, o ciríl·liques. Quins altres exemples hi hauria en el món físic? Una cadira, unes vambes, s’han de dissenyar diferents si les vols vendre a tot el món?
—Jo treballo amb plataformes com Google. El producte sempre és programari. No he treballat mai amb un producte físic. No, un cop sí! A NetApp, que eren servidors. A NetApp eren importants els colors, les instruccions del producte del servidor, per exemple. Jo poso d’exemple els errors de Nike. Molta roba de les dones americanes o catalanes no les portarien les dones del Llevant. També es mira molt el disseny visual: els colors de la pàgina web, si són paraules curtes quan les tradueixes, si són fàcils d’entrar.

Colors?
—El color vermell vol dir coses diferents a la Xina i en altres països. S’ha de mirar molt.

Al llibre surten paraules tècniques, com “mapejar”. Què vol dir “mapejar”?
—Per exemple, decidir quins són els països del món nivell 1, 2 o 3. Perquè la gent no entén, i això ens passa molt als catalans, que hi ha països que et donaran el 80% dels ingressos que necessites. I són molt pocs: EUA, Japó, Austràlia, abans Anglaterra, ara Alemanya. I només hi ha quatre, cinc o sis països al món que et poden portar el 80% dels ingressos que necessites. Això s’ha d’entendre molt bé. Per això moltes empreses collen tant amb el xinès, l’espanyol, l’hindi, el japonès. Perquè són els països que portaran els ingressos.

Defenseu el model d’empresa centralitzada i no la descentralitzada. Per què?
—Hi ha dos grans models. Que hi hagi un equip molt ben coordinat, amb les idees molt clares sobre els països en què entrem i aquells en què no, les instruccions per als enginyers i per a tothom. I controlant l’empresa. Entrem aquí i en sabem les receptes. I això, diria, és el model majoritari. Centralitzats. Alguns altres, però, ho fan completament descentralitzats. Per exemple, Apple. I això és així perquè són molt reservats. Gairebé no parlen amb aquell qui tens assegut al costat. Estan molt ben organitzats, des de dins, però no saben què fa l’altre equip. I cada equip té un equip de globalització diferent, i no es volen arriscar que un treballadors deixi un paper en un restaurant o que les novetats de productes vagin de boca a orella. Van molt amb compte.

Hi haurà discriminació en el futur per tenir treballadors d’arreu del món (i no tan sols d’un sol país) per a globalitzar millor?
—Mira, aquest estudi el fem ara mateix, en el món dels globalitzadors. Qui és qui, estudis, sexe, gènere. El cap de globalització de Salesforce és una alemanya, la de NetApp és una polonesa, el d’Airbnb és un italià, el de Google un xinès, i de les que jo he portat, una catalana. Normalment, els caps de globalització del Silicon són immigrants, no americans. Són els immigrants que han vingut, que saben molt d’empatia, són molt diplomàtics, saben molt de portar dues cultures perquè ho hem hagut de fer. Jo m’he hagut d’adaptar. Jo parlo de diplomàcia. Has de convèncer els executius sobre com fer-ho anar. Saben què volen sortir a vendre. Però com no. I has de parlar amb la gent que parla amb l’executiu de finances, màrqueting, atenció client. I molt diplomàticament, perquè a la gent no li agrada que l’obliguin a fer coses.

Dieu que hi ha empreses que tenen equip de geopolítica?
—I tant. Nosaltres tenim un fòrum i els consultem, perquè els necessites. Les empreses que han sortit a borsa, saben que no poden entrar segons a quins països, perquè les Nacions Unides et donen la llista i cada equip executiu et diu on no entraràs.

Qui són els grans països globalitzadors? Els EUA?
—Ara per ara són els Estats Units i la Xina els grans globalitzadors.

La Xina. A banda de TikTok, productes xinesos que ens hagin entrat?
—Huawei, que teniu vosaltres. Nosaltres el teníem, però amb un incident molt fort de geopolítica al Canadà i als Estats Units va tancar totes les oficines que hi tenien.

Coses que pogués aprendre dels xinesos, quines hi hauria?
—Es pot aprendre com ho fan allà, però no crec que sigui possible a Occident. Allà hi ha un sol partit. Punt. A Catalunya quants en tenim? D’alguna manera, des de la part tecnològica, això és un avantatge brutal.

Per exemple?
—Per exemple, el partit avala les empreses i les empreses ajuden molt els universitaris. La triangulació –govern, empresa i universitari– va molt i molt ben coordinada. No necessiten tants fòrums i tantes associacions, i tants consells com hi ha a tot arreu. Especialment a Catalunya, no sé quantes fundacions hi ha. Em sembla que dues mil. Hi parlava fa poc. Allò que es pot aprendre d’ells és centralitzar més les coses. Menys associacions i més a l’una. Tenen els objectius molt i molt clars i no estan distrets. No parlen tot el dia de política. Estan supercentrats. Una cosa per a aprendre. No parlen, fan. I el govern té uns objectius que explica cada tres anys. I són pocs, cinc o set, que tothom entén. Transport, tecnologia, seguretat. La Xina funciona com si fos una empresa. Però evidentment hi ha vulnerabilitat: tenen molta gent en contra del govern. No hi ha llibertat d’expressió. I aquestes parts són molt qüestionables. Molt.

Treballeu per a empreses amb més pressupost que alguns països.
—Sí. De països petits. Pressupostos molt animals, els de Facebook, o Meta, o Microsoft. Per això han d’estar molt ben portades i tenir alta responsabilitat social. I diuen que tenen una part filantròpica molt forta. Perquè els treballadors, especialment el jovent, no volen treballar per a segons quines empreses. Hi ha molta gent que se n’ha anat de Google, i moltíssimes de Twitter després d’haver acomiadat els seus companys. I per raons ètiques. Jo també he fet coses per raons ètiques, com sortir d’equips.

A quantes llengües s’ha traduït el vostre llibre?
—Al català. I prou. És en angles i català. M’ho han demanat en italià, en xinès. Però no tinc temps de buscar editor i traductor, i no m’hi he posat. Al català hi és perquè me l’estimo molt, perquè la meva millor amiga porta l’editorial i perquè la traductora és una noia que conec de fa molts anys. I per què no hi és, en castellà, em deien aquests dies? No ho sé. Perquè no…

Hi afegiríeu res?
—Molta gent em pregunta: els catalans podem ser el Silicon Valley? I això és una pregunta per als catalans. Ho volem ser? Doncs fes. Sembla que hi ha molta por, falta de confiança, i em sembla que anem una mica despistats, a Catalunya. Tantes preguntes, tant de debat. Sí que es fan coses, però potser el missatge es perd en tant i tant de debat. I tant qüestionar i tant criticar. A mi m’agradaria una mica més de transmissió d’allò que es fa. I que les qüestions obertes no tardessin tants anys. Com l’aeroport. Tanta conversa i tantes opinions està molt bé. Però finalment, què es farà? Aquí no tardem tant. Si ens espaviléssim més i anéssim una mica més a l’una, estaria molt bé.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any