Quan l’altre dia Ximo Puig va eixir de parlar amb Rajoy, va voler transmetre la sensació que el president espanyol l’havia atès i s’havia interessat sincerament per les queixes que li havia fet arribar. ‘Per això del finançament no patiu, que en uns mesos ens hi posarem seriosament i repartirem millor els diners que us agafem’. Més o menys així és com vaig entendre que Puig resumia la trobada en públic. En privat no sé què en va dir. Ni si s’ho va creure.

La llarga experiència (que se’ns fa eterna), els llibres d’història i l’hemeroteca no ajuden gens a creure que ara hagen baixat del burro. Només cal recordar la burla insultant de fa pocs dies del ministre Montoro, i com Rajoy es va llevar l’espart de l’ala al cap de poques hores passant al PSOE el mort del canvi del model de finançament. Jo no sé si el Molt Honorable va fer el paperot –pels motius que siga–, però un servidor no s’ho pot creure. Encara més, diria que anirem a pitjor i que no trigarem a patir-ho. Més val que anem fent-nos a la idea.

Molt possiblement, l’aparent entesa cordial de la reunió no haja estat més que una manera de desfer-se –momentàniament– del que pot començar a ser el ‘problema valencià’ en uns moments en què l’estat espanyol es troba superat pels esdeveniments al Principat. En la seua irracionalitat, esperaven que titllar el projecte de referèndum d’‘il·legal’ i ‘impossible’ els faria la faena d’evitar-lo, i ara es troben sense escapatòria. En comptes de comboiar els catalans a quedar-se en una Espanya amable pels motius i les millores que haurien pogut esbombar, s’han dedicat a menystenir el veïnat amb l’actitud del milhòmens que es pensa atractiu perquè es creu fort. Però això ja no va així.

Faça què faça l’estat espanyol, el Principat ja no li pertany. I l’estat, l’estat l’espanyol, no passa de ser una confraria d’interessos pecuniaris que funciona des de dins les institucions per a garantir les bondats dels balanços econòmics de grans empreses i els guanys d’elits extractives, necessitades de parasitar economies productives –com la nostra– per a poder engreixar els resultats i enlairar els valors de les accions.

Sent així les coses, sense l’aportació catalana al botí, no només serà impossible que millore el finançament del País Valencià, sinó que necessitaran més ingressos. O siga, que amb una hipotètica modificació, el sistema de finançament autonòmic potser encara ens resultarà més onerós. Ja podem demanar un tracte just: mentre tinguen ells la caixa i la clau, estem venuts.

I doncs? Doncs diria que només ens queda un camí: ajudar en la mesura que puguem a fer que la nova república catalana s’afiance com més prompte millor i anar preparant la via perquè la nostra en siga germana.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]