15.10.2025 - 21:41
Les llengües de l’Anaconda – 2, de David Valls Botet, és un llibre que ens fa més savis. L’acabes de llegir i tens la certesa que n’has après moltes coses. Per exemple, la diferència entre una llengua aglutinant i una llengua aïllant, o entre una llengua criolla i un pidgin. Però, sobretot, serveix per a entendre que al món hi ha una immensa diversitat de llengües. N’hi ha que són mantingudes amb respiració assistida, n’hi ha que tenen tan pocs parlants que aviat desapareixeran i n’hi ha que en tenen milions, però no les hem sentides anomenar mai.
Les llengües de l’Anaconda – 2 no és pas –o no és pas solament– un llibre de dades, sinó un llibre que explica amb rigor les característiques d’una quarantena de llengües. I Valls ha trobat la clau perquè tanta informació no ens afeixugui ni ens atabali: explicacions didàctiques i capítols breus.
De la ràdio al paper
Aquest és el segon llibre dedicat a les llengües que David Valls va comentar en el programa Els viatgers de la Gran Anaconda, emès a Catalunya Ràdio entre el 2014 i el 2024 i dirigit per Toni Arbonès.
Després d’un pròleg d’Arbonès, hi ha una introducció de l’autor, que complementa amb els codis QR de cinc plataformes on es pot escoltar la seva secció –“Les llengües de l’Anaconda”– dels deu anys del programa.
Abans de parlar-nos de llengües, Valls es presenta. Nat al barri de Gràcia de Barcelona el 1973, durant la infantesa i la joventut descobreix el conflicte de llengües. De ben menut, quan té cinc anys, demana a la mare per què el taxista no els parla en català. Més tard, a l’escola, s’entrebanca quan ha de pronunciar la C i la J castellanes. A l’institut s’adona que pot mantenir el català sempre i no passa res. En una estada a la Gran Bretanya tasta la catalanofòbia d’uns estudiants espanyols. Va a Califòrnia a estudiar cinema i televisió i es relaciona amb mexicans que, com ell, no pronuncien la C castellana. En tornant, regenta el negoci familiar i torna a topar amb l’escull de la llengua dominant. Mentrestant, a la Segarra descobreix un català diferent i, de mica en mica, se li desperta la passió per la lingüística, fins que en cursa els estudis, a trenta-sis anys.
Els trenta-sis capítols següents són dedicats a llengües de tot el món, ordenades alfabèticament, de l’ainu al zulú. La major part són llengües vives, però també n’hi ha de mortes (l’ibèric) i fins i tot d’artificials (esperanto i més). Per un seguit, són capítols breus, de quatre pàgines; els més llargs són transcripcions d’entrevistes fetes a lingüistes que van passar pel programa, com ara Mònica Barrieras (membre del GELA), que parla del saamaka, i Bernat Bardagil, que ens descobreix el panarà.
Deu curiositats
En aquestes 238 pàgines hi ha contingut tan interessant que es fa difícil de triar-ne deu peculiaritats. De segur que el lector hi trobarà aspectes que li cridaran més l’atenció que no pas els que direm tot seguit, agafats una mica a la babalà.
Una de les joies del llibre és el capítol dedicat a l’escriptura nüshu. Fa quatre-cents anys, les dones de la província xinesa de Hunan es van inventar una escriptura. Eren molt maltractades: no tan sols no podien anar a l’escola, sinó que havien de viure per obeir el pare, el marit i el fill. Com que no sabien de lletra, es van inventar un sistema d’escriptura que els homes no entenguessin, el nüshu, que vol dir ‘escriptura de les dones’. L’empraven per denunciar injustícies i comunicar-se entre elles i en van deixar testimoni en ventalls plegables, en brodats de mocadors i en trossos de paper. Sembla que el nüshu va néixer a Puwei, un poble de dos-cents habitants on fa uns quants anys encara hi havia tres persones que el sabien escriure. El govern xinès ha convertit Puwei en una atracció turística. Ah, i el 2003 es va publicar el primer diccionari nüshu, elaborat… per un home, Zhou Shouyi.
El chavacano és una de les cent cinquanta llengües parlades a les Filipines i té 500.000 parlants. És una llengua criolla, és a dir, mixta, originada per la combinació de més d’una llengua. En aquest cas, és de base castellana, però amb unes característiques morfosintàctiques diferents: el verb es col·loca abans que el subjecte i, a més, els verbs no es conjuguen. Com que es considerava una llengua vulgar, “parlar chavacano” va acabar significant parlar vulgar. D’aquí ve el significat de l’adjectiu “chabacano”.
Amb la història del papiament aprenem que de vegades una llengua criolla té l’origen en un pidgin, que és una parla diguem-ne de conveniència, és a dir, inventada a partir de dues llengües o més que estan en contacte per a usos determinats, sovint comercials. Quan un pidgin es transmet com a llengua materna i s’empra en tots els àmbits ja es considera una llengua criolla. El papiament es parla a tres illes caribenques: Curaçao, Aruba i Bonaire, i és oficial a les dues primeres. Té 223.000 parlants, s’ensenya a les escoles i es fa servir a la televisió, a la ràdio i en diaris. Té base portuguesa, però amb elements del castellà, de llengües natives, de llengües africanes i sobretot de neerlandès. Un exemple, en què de segur que hi trobareu mots coneguts:
—Kiko bo ta hasiendo? (‘Què fas?’)
—Mi ta lesando un buki (‘Llegeixo un llibre’).
Si pensem en llengües de molts parlants, potser no ens vindrà al cap l’amhàric, la llengua franca d’Etiòpia, un país on se’n parlen noranta, de llengües. Doncs el cas és que l’amhàric té trenta-dos milions de parlants de primera llengua i vint-i-cinc milions més de segona, és a dir, que també la saben.
És possible que una llengua “perdi” un gènere en una ciutat? Doncs sí: el noruec de Bergen no té tres gèneres (masculí, femení i neutre), com a la resta del país, sinó tan solament dos (el comú –que inclou masculí i femení– i el neutre). I sembla que és per influència del danès. Valls ho aprofita per fer aquesta observació: “Recordem que el gènere és un sistema de classificació de substantius i no de persones.”
L’udmurt és una llengua que s’encamina cap a la mort. Es parla a Udmúrtia, dins la Federació Russa. És una llengua complexa, de quinze declinacions, però el problema no és aquest. El problema gros és que perd parlants de manera galopant: el 2002 en tenia 430.000; el 2010, 324.000. I això té una causa: la croada del govern de Putin contra llengües altres que el rus, que les vol deixar morir. Ja no és obligatori d’emprar l’udmurt ni a les escoles ni als llocs públics, i el resultat és que la llengua ha caigut en un gran desprestigi i molta gent no la transmet perquè no vol que els fills siguin vexats. Fa sis anys, Albert Razin, doctor en filosofia, es va immolar davant el parlament udmurt amb una pancarta que deia: “Si la meva llengua es mor demà, estic preparat per a morir avui.”
A VilaWeb, Martí Crespo ja ens havia parlat del taïno. Aquest llibre ens confirma que és la primera llengua que van trobar els colonitzadors espanyols a Amèrica i que el castellà en va manllevar qui-sap-los mots: no tan sols barbacoa (escampat després a totes les llengües), sinó també canoa, hamaca, maíz, iguana, huracán i tiburón.
S’agraeix que algú ens aclareixi conceptes sobre l’indoeuropeu, una llengua parlada fa sis mil anys entre l’est d’Ucraïna, Rússia i el Caucas que es va escampar fins a la península ibèrica i fins a la Xina i l’Índia. Per demostrar que és la mare de les llengües de tota aquesta àrea, n’hi ha prou de comparar com es diu mare en llengües com ara el noruec antic (móðir), el llatí (mater), el grec (meter), el sànscrit (matr) i l’irlandès antic (mathir).
Si parlem del tailandès no és perquè aquesta llengua perilli: entre primers parlants i segons parlants en té uns seixanta milions. En parlem perquè té tretze (!) maneres de dir jo i nou maneres de dir tu. Per exemple, goo és ‘jo’ en contexts informals, de manera que si ho dius en un altre context –fins i tot dins la parella– es considera una ofensa a qui escolta; noo –que vol dir ‘ratolí’– l’usen les dones per a dir ‘jo’ quan parlen amb gent gran; gra-prom l’usen tan sols els homes quan parlen amb gent d’un estatus més alt. Leu és un ‘tu’ que fa servir únicament la gent d’origen xinès; meung (o ayng o gair) és ‘tu’ entre amics i és ofensiu en un altre context. I, encara, pee vol dir ‘germà’ o ‘germana gran’ i es fa servir com a ‘jo’ si es parla amb algú més jove o com a ‘tu’ si es parla amb algú més gran.
I acabem amb el cas del letó, que és –hauria d’ésser– un mirall per al català. Té solament 1,7 milions de parlants (el català en té, teòricament, nou milions); el text més antic que se’n conserva és del segle XVI (el del català, del segle XI). Però el fet és que és molt més dinàmic el letó, perquè els letons no l’han abandonat. Ah, i una curiositat: és una llengua que no té renecs, de manera que els letons els copien del rus o de l’anglès.
