11.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 11.01.2026 - 21:46
Hi ha una mena de pensament –que cada dia s’imposa més entre nosaltres– i que funciona per paquets. T’ofereixen un lot tancat: si condemnes la barbàrie israeliana contra Gaza, et volen fer signar també un xec en blanc per als aiatol·làs de Teheran. I a l’inrevés: si t’indigna que el règim iranià ataque les dones que no volen portar vel, et volen allistar automàticament en la defensa de Netanyahu. És una classe de pensament que no pensa: classifica. I classifica malament.
Perquè convé recordar una cosa elemental que sembla que hem oblidat: el sofriment humà no té passaport ni ideologia. Una criatura morta sota les bombes israelianes a Gaza no és menys morta perquè un grup totalitari com Hamàs governe la Franja. Ni una xicota apallissada a Teheran no és menys apallissada perquè el seu govern s’enfronte a Israel. El dolor és sempre el dolor, i la dignitat és sempre la dignitat.
El parany dels qui fan campanyes de tot això és vell. Consisteix a convertir la geopolítica en futbol: tria quin és el teu equip i aplaudeix-ne tots els gols, vinguen d’on vinguen i els facen com els facen. Però la solidaritat no és això. I la instrumentalització és un joc brut.
Especialment brut quan consisteix a fer servir el dolor dels uns per tapar el dolor dels altres. O, encara pitjor, a fer servir el dolor dels altres per guanyar batalletes domèstiques. Aquests dies veiem que hi ha qui vol convertir la tragèdia iraniana en una arma llancívola. La maniobra és tan grollera que insulta la intel·ligència, però, sobretot, insulta els iranians que pateixen de debò i que no mereixen que ningú els faça servir de projectil en disputes que no són les seues.
Per això és important de no deixar-se arrossegar pels brams. A Gaza hi ha una matança. I a l’Iran també, encara que evidentment, ara com ara, siga d’un volum inferior. Totes dues coses són certes alhora i dir-ne una no esborra l’altra. La solidaritat, per a ser sincera, ho ha de ser amb tots els qui pateixen, no solament amb els qui ens convé que patesquen.
Algú pot respondre dient que això és ingenu. Que el món és complex, que hi ha aliances, que hi ha interessos, que hi ha un retrat superior. Tot això és cert. Però també és cert que hi ha un moment en què cal dir les coses pel seu nom. I el nom d’una persona innocent morta i d’una altra i d’una altra és tragèdia, governe qui governe. Com el nom d’una dona torturada és injustícia i terror, el cometa qui el cometa.
Amb Palestina, doncs. I amb l’Iran també. Amb els qui pateixen, no amb els qui fan patir. I en contra de tots els qui –ací, entre nosaltres– volen fer-nos callar utilitzant el dolor de tercers com a arma. Perquè aquesta és la cosa més vil de totes: robar el sofriment dels innocents als qui el pateixen per convertir-lo en propaganda descarada milers de quilòmetres enllà.
PS1. Odei A.-Etxearte ha analitzat les coses que sabem, poques, sobre l’acord de finançament que han anunciat el PSOE i Esquerra Republicana. Llegir-lo és un antídot contra el triomfalisme incomprensible –o massa comprensible– que hem hagut d’aguantar aquestes últimes hores: “La singularitat: la trampa d’una paraula en la reforma del finançament”.
PS2. El judici contra la família Pujol Ferrusola es reprèn avui, dilluns, a l’Audiència espanyola i s’endinsarà definitivament en les entranyes de les operacions més tèrboles que ha dut mai a terme l’estat espanyol. Ot Bou, en aquest article, ens detalla què en podem esperar aquests dies que vindran.
PS3. Avui fa deu anys, el 12 de gener de 2016, Carles Puigdemont va prendre possessió com a president de la Generalitat de Catalunya i començà una etapa política que culminà un any i deu mesos després amb el referèndum del Primer d’Octubre i la declaració d’independència. Deu anys més tard, Puigdemont roman a l’exili, a Waterloo, mentre sembla més imminent que mai la possibilitat que torne, sense haver-se de lliurar a les autoritats espanyoles. Ens ho explica Josep Nualart Casulleras en aquest article: “S’acosta l’hora de la veritat per a la fi de l’exili de Puigdemont”.
