23.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 24.11.2025 - 00:58
Hi ha moments en què un diari ha de recordar qui és. No pas per vanitat ni per obstinació, sinó per honestedat intel·lectual i per reafirmar en públic el compromís ètic contret amb els seus lectors i subscriptors.
Ho vam fer, per exemple, el dia dels atemptats de Madrid del 2004, quan VilaWeb –enmig d’un ambient de pressió i amenaces que no havíem vist mai– va ser el primer de denunciar que era mentida tot allò que feia córrer el govern espanyol. O el Primer d’Octubre de 2017, quan vàrem publicar l’anunci de la campanya del referèndum d’autodeterminació, tot i tenir la Guàrdia Civil espanyola dins la nostra redacció amenaçant-nos amb documents judicials que ens ho prohibien. Ho vam fer publicant aquest editorial d’urgència el 2019, tan bon punt va començar la batalla d’Urquinaona, cosa que contrariava els partits independentistes i el govern. Ho vam fer poc després de començar la pandèmia, marcant una línia clara entre ciència i superstició que vam mantenir a peu i a cavall. VilaWeb, del 1995 ençà, ha construït la seua credibilitat sobre un principi inalterable: el periodisme independent serveix la veritat, no les pressions. I la veritat té un límit infranquejable, que són els drets humans.
Després de tres dècades llargues de trajectòria d’aquest diari, ara hi ha qui voldria que fóssem una cosa que no som. Gent que vol redefinir la nostra línia editorial a còpia de suscitar insistentment debats tramposos. Debats que es presenten en nom d’una “pluralitat” que ells, emperò, tan sols conceben com una submissió als seus postulats, i que únicament es podria mesurar, per tant, amb l’acceptació incondicional de les seues exigències. Gent que malda per sembrar en la societat catalana la confusió –gravíssima– entre la diversitat d’opinions i l’equidistància moral envers allò que és inadmissible.
Nosaltres, per la nostra feina, tenim cada dia l’obligació de fer una tria entre el relativisme còmode i la defensa dels principis fonamentals. I sempre ens hem decantat, sempre ens decantem i sempre ens decantarem pels principis. I això no és sectarisme, sinó coherència. Realment, impressiona de comprovar la gran eficàcia del verí del racisme, que fa que gent que durant anys ens ha aplaudit perquè manteníem sempre la mateixa posició avui ens insulte i ens agredesca perquè ho continuem fent. Però la seua incoherència no ens preocupa, perquè tan sols ens importa la nostra.
És gent que em pareix que no acaba de comprendre que un diari plural no és igual que un diari amorf. Perquè la pluralitat genuïna sols pot nàixer del debat rigorós i respectuós entre posicions legítimes, mai de la normalització –sota el pretext de la pluralitat– de discursos que atempten obertament contra la dignitat humana, com són els de l’extrema dreta, siga catalana, andorrana, espanyola, francesa o d’allà on siga. Confondre tolerància amb permissivitat i pluralitat amb complicitat és un error intel·lectual de primer ordre, gravíssim, que sembla increïble que alguns no arriben a capir, malgrat la seua formació, però que, siga com siga, nosaltres no cometrem mai.
L’extrema dreta, independentment de la bandera o de l’embolcall retòric que faça servir, és una amenaça contra els valors que fonamenten qualsevol societat democràtica i contra l’essència de Catalunya i Europa, contra allò que hem estat durant generacions. L’extrema dreta no és una opinió més en el mercat de les idees; és la negació mateixa del mercat. Com va escriure Karl Popper en la seua cèlebre paradoxa de la tolerància, una societat il·limitadament tolerant només pot tenir com a destí ser destruïda pels intolerants. I la visible agressivitat verbal i manca d’educació amb què aquests sectors pretenen imposar-nos a tots el seu ideari és també ben reveladora.
Contra això, nosaltres –que amb els anys hem après molt bé a distingir el soroll del so– continuarem fent la nostra feina amb la serenitat de saber on hem d’estar i sense caure mai en les seues provocacions. VilaWeb no es deixarà arrossegar cap a allò que alguns volen presentar com a hipotètics terrenys de debat, i que en realitat no són sinó paranys contra la democràcia i els drets humans. Nosaltres sabem perfectament en quina trinxera som.
Perquè som hereus d’una tradició periodística catalana que va saber mantenir-se dreta fins i tot en els moments de l’autoritarisme més dur. Perquè som part d’una xarxa global de mitjans conscients que informar no és solament transmetre dades o informacions, sinó construir consciència crítica i defensar les llibertats i la dignitat humanes. Però també perquè som un projecte que va nàixer irreductiblement lliure i que, en conseqüència, no té gens de por de morir lliure –si és que mai ha de morir, que no és el cas. No hem temut mai restar completament sols –si calgués– en la defensa dels nostres principis, del periodisme i de la llibertat, individual i nacional. I aquesta llibertat mental ens fa forts.
Per tot plegat, als lectors que, potser honestament, confonen la nostra fermesa deontològica i professional amb sectarisme, els convidem a la reflexió i al diàleg. I als subscriptors que ens acompanyen en aquest viatge –de tres dècades, ja– els diem que VilaWeb no canviarà. Perquè amb la integritat periodística i els valors fonamentals no s’hi negocia mai.
PS1. L’anomenat cas Pujol arriba avui a judici a Madrid, després de tants anys fent tombs pels passadissos judicials i de ser usat per l’espanyolisme a conveniència. Avui, a Madrid, Ot Bou seguirà l’arrancada del procés i l’anirà explicant, però de moment ja podeu llegir aquesta anàlisi prèvia, plena d’observacions interessants: “Cinc claus per a entendre el judici contra la família Pujol”.
PS2. El primer de gener, d’ací a poc més d’un mes, tots els cotxes de l’estat espanyol –vora trenta milions– hauran de portar obligatòriament una balisa V-16 que emet una llum groga intermitent i es col·loca al punt més alt del vehicle, en substitució dels triangles d’emergències. Però el cas és que l’adquisició d’aquesta balisa –que no existeix en cap més estat– generarà un negoci enorme que, sospitosament, beneficiarà dos guàrdies civils que han creat una empresa per a fabricar-la. De l’estranyesa d’aquesta operació, en parla Alexandre Solano en aquest article.
PS3. El preu de ser un paradís a la Mediterrània és que hi ha fortunes que es poden permetre de pagar-lo i privatitzar-lo. Aquest fenomen causa com més va més inquietud, en veient que un grapat de famílies de multimilionaris van comprant les Illes. Els March tenen prop d’un 2% de Mallorca; dos germans britànics han comprat més de vint quilòmetres de costa verge a la mateixa illa i tenen prop del 4% de la costa d’Eivissa; un 2% de Menorca ja és de Víctor Madera… Martí Gelabert ho ha investigat i ens ho explica amb tot de dades en aquest article: “Quines són les famílies que posseeixen les Illes?”.
PS4. Hi ha moltes maneres d’expressar el suport a VilaWeb, però la que per a nosaltres significa més és fer-se’n subscriptor. Perquè és la que ens fa més forts i ens dóna més marge per a planificar el creixement. Si no voleu ser-ho, també podeu limitar-vos a fer una donació única sense cap més compromís, o bé fer-vos subscriptors de la col·lecció de llibres que editem cada any.
