Amagant el paper de la violència espanyola, tot això que passa al parlament esdevé incomprensible

  • A mi no m'agraden les trampes i que es vulga fer passar bou per bèstia grossa

Vicent Partal
28.03.2021 - 21:50
Actualització: 29.03.2021 - 07:35
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi ha un text de T. S. Elliot en què l’escriptor proposa la idea del “provincianisme temporal”. Elliot, amb aquella cura amb què feia totes les coses, adapta així al marc del temps la definició més comuna de “provincianisme”, que sol referir-se, diguem-ne, a les fronteres terrestres –Quico Mira s’hi ha referit alguna volta. Si el provincianisme tradicional era pensar-se que tot allò que passava en el teu pam de terreny era el melic del món, el “provincianisme temporal” és pretendre que el melic del món és tot allò que et passa ara mateix a tu, en aquest minut precís, ignorant i deixant completament fora tot allò que ha passat abans o passarà després. Sense entendre aquesta idea, crec que no és fàcil de capir tot això que envolta la formació del govern a Catalunya ni la política catalana en general.

Sempre m’ha desorientat el canvi sobtat que van fer alguns d’avui per demà, hores després de la proclamació de la independència i l’entrada en vigor del 155. I, tot provant d’entendre com pot passar una cosa així, només la teoria d’Elliot m’ha donat alguna pista, alguna idea per a racionalitzar els fets i mirar d’explicar-los. Jo –ep!, com tanta altra gent– no m’he mogut, sóc on era. No sols on era l’octubre del 2017 sinó on era el 2006, on era el 1992, on era el 1979. On era, en definitiva, des que tinc memòria política. No tinc necessitat, per tant, de seccionar el temps, de compartimentar-lo. No em cal separar allò que era i que feia i que deia d’això que sóc i que faig i que dic.

Per contra, tot això que anomene “independentisme reformista” (i que disgusta i irrita uns quants contertulians) té el problema que no s’entén racionalment –perquè no es pot entendre– com es passa de dir que amb 68 diputats proclamaràs la independència a dir que amb 74 diputats i el 52% dels vots no n’hi ha prou. De manera que per a fer passar el clau per la cabota no hi ha cap més remei que inventar unes acrobàcies intel·lectuals espectaculars que se sostenen solament a còpia de molta voluntat, o molta pressió, i així i tot esperant que la gent es torne amnèsica i no furgue en les contradiccions i en els, diguem-ne, paranys.

Especialment en el parany principal, que consisteix a desviar la culpa de qui realment la té. Feu atenció en l’argument que diu que no som prou gent. L’argument emmascara el debat en una coordenada falsa –car és evident que per a Espanya no serem mai prou gent. Però sobretot pretén fer-nos ignorar la clau del conflicte català i, per tant, la clau de la solució. Perquè si avui la república no és una realitat no és perquè no fóssem prou gent l’octubre del 2017, quan ells mateixos deien que sí que érem prou gent i s’irritaven si algú ho negava, sinó per la violència exercida per Espanya. I tot es redueix a això i qualsevol explicació política que ho passe per alt és fer-se trampes al solitari o intentar la jugada del “provincianisme temporal”. La clau ja no és ni serà mai quants som nosaltres i si, en conseqüència, la via és o ha de ser més ampla o no tant. La clau és la violència espanyola. Com es contraresta. Com es derrota.

Per no voler encarar-ho obertament ens trobem que la política autonòmica catalana ha esdevingut un gran castell d’arena, molt difícil d’entendre, cansat de seguir i decebedor –una situació, doncs, completament allunyada d’aquells vibrants dies de setembre i octubre del 2017. Perquè seria lògic i legítim de defensar obertament que, en vista de la violència que està disposada a fer servir Espanya, l’objectiu de la independència no és desitjable, pel preu que té. O seria lògic i legítim de dir, ras i curt, que en vista de la violència que està disposada a fer servir Espanya l’objectiu de la independència és possible, però no ho és des del marc autonòmic, que en tot cas només ha de servir per a la poca cosa que pot servir. Però no té trellat inventar-se a hores d’ara conceptes grandiloqüents, o prometre avanços decisius o dramatitzar la importància de formar govern immediatament sense encarar alhora el fet central, que és com es derrota, o com es contraresta, la violència. Com s’hi planta cara, si més no. I per aquesta raó els polítics autonòmics –fins i tot la CUP, ja!– ara posen els avenços nacionals allà al final del text i a dos anys vista, cosa que desorienta i frustra uns votants que, en canvi, sí que senten la república com un fet immediat, de la manera que explicava Schmitt.

No m’agradaria, de tota manera, que tot això que dic s’interpretàs en termes morals, com molts alegres usuaris de Twitter acostumen a fer. No en tinc cap intenció i ja vaig aprendre fa temps la diferència entre la política de les conviccions i la política de la responsabilitat. I ja ho sé, que totes dues poden ser vàlides. Però a mi no m’agraden les trampes i que es vulga fer passar bou per bèstia grossa. Perquè em sembla intel·lectualment poc edificant, perquè crec que la gent que es va jugar la pell el Primer d’Octubre i després no es mereix l’espectacle, però sobretot, sobretot, perquè constate que ara la independència es juga en un terreny diferent, que és fàcil d’entendre si no fas provincianisme temporal i si no escapces el debat als límits exactes que et convenen i desfàs, així, tota la lògica d’aquest moviment que ja fa una dècada que dura.

La independència ara es juga, i exactament a conseqüència de tot allò que va desencadenar el Primer d’Octubre, en un terreny en què l’autonomia ja és tan sols una peça auxiliar i en què la gesticulació no serveix de res. Es juga en un camp rigorós, fet de poder real, on Espanya es complica cada dia més la vida, tancant-se més i més en el seu nacionalisme autoritari –l’entrevista de La Vanguardia a Manuel Castells, sempre interessant, és rara perquè té un títol que després no apareix en les respostes, però alerta sobre això mateix: “Si aquest govern col·lapsés, que no ho farà, Espanya es desintegraria.” Alça, sí que és ben a prop això, si resulta que la supervivència de la nació espanyola depèn únicament d’un canvi de govern… Es juga, amb èxit, en un sistema judicial europeu que no vol sinó consistència i rigor, fets i no paraules, gent que en sàpiga i no gent que aparente que en sap. I en un carrer, on molta gent ja ha perdut el respecte reverencial al poder, començant pel respecte a la policia, i entrenant-se així per a reclamar la causa justa que arribarà. Vist tot això, no em sembla estrany que a alguns, crec que no tan sols a mi, se’ns faça tan poc atractiu tot això que passa aquests dies al parlament, tanta i tanta impostació.

PS. I tot això no vol dir que ja no hi haja coses interessants que poden passar en la política autonòmica. I tant si n’hi ha, encara que ja no siguen decisives. Va ser molt interessant, per exemple, de veure com la nova mesa independentista trencava la dinàmica de l’anterior i permetia de votar a Lluís Puig. I és clar que ho és que el Consell de la República siga al mig del debat, perquè és on ha de ser, tenint en compte on es juga ara la independència. I és interessant de veure que es pot reaccionar bé, com va fer Pere Aragonès i van fer els diputats dels tres grups independentistes, a la presència de Vox a l’hemicicle. Però de decisiu, si els diputats no van al fons de l’afer, encara que ja no siguen imprescindibles, res que facen no ho serà pas.

PS2. Avui l’article de Joan Ramon Resina i el meu es complementen perfectament. Sobre la violència i Espanya. Llegiu-lo: “En quin món viuen?

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
28.03.2021  ·  22:18

Tot el camí cap a la independència, segurament des d’abans del 2010 i tot, ha tingut un efecte molt interessant. Fa uns anys, no massa, tot era un assumpte intern de l’estat espanyol. Ara ja no ho és. Ningú pot fer-ho creure. I, malgrat que cada dia s’anuncia la derrota final de l’independentisme, cada dia es veu més factible la independència. El que sí que ens cal a tots, jo el primer, és paciència. I perseverança, també. Però avancem. Només cal veure com la pròpia autonomia ja no es veu com el centre de tot. El partit es juga fora. I allà sí que anem guanyant.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
28.03.2021  ·  22:23

Els partits independentistes s’haurien de posar d’acord en marcar el full de ruta que ens ha de portar a la independència. Tota la resta és politiqueria ja que sense els recursos necessaris no es pot donar la resposta necessària a la ciutadania.

Joan Sánchez
Joan Sánchez
28.03.2021  ·  22:40

Com diu l’anterior comentari, que es deixin de politiquetes, que és el que es pot fer des de l’autonomia. Tots a una cap l’única cosa realment important: LA INDEPENDÈNCIA. Quan siguem un estat ja discutirem si dretes o esquerres, si polítiques socials o lliberals, quina cadira vol cadascú. Però ara mateix ja es veu clar des de fa temps que ERC no ho vol. Quin greu!!

Juan Francisco Lopez-Garcia
Juan Francisco Lopez-Garcia
28.03.2021  ·  23:01

L’eina de la Independència és el Consell de la República.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
28.03.2021  ·  23:11

Deia Elisa Beni al Nacional, “Catalunya ha caigut de l’escaleta perquè aquí en ple centre (Madrid), ningú no creu que existeixi un risc real (referint-se a una nova revolta a Catalunya) “. El temps m’ha ensenyat que la força de la raó no es suficient sense la raó de la força i això els espanyols prou que ho saben. El nostres polítics tenen desitjos, però també una immensa por, la banda de les punyetes els pot portar a la presó i arruïnar el seu patrimoni en qualsevol moment, no calen els picoletos, els nostres mossos ho fan amb molt de gust per encàrrec judicial i els nostres funcionaris de presó els mantindran perfectament reclosos. Els exemples de Sudàfrica i la Índia no serveixen per què en el nostre cas els espanyols són molts més que nosaltres. Sols els exemples de Irlanda o Finlàndia ens poden servir. Però cal voluntat, una perfecta planificació, temps i sobre tot un líder que arrossegui les voluntats. No veig cap líder carismàtic, és per això que crec que molts independentistes potencials pensen: “si no pots vèncer a l’enemic uneix-te amb ell. Salud i a esperar 300 anys més.

Joan Verdera
Joan Verdera
28.03.2021  ·  23:21

1. Qui va dir que amb 68 diputats declarava la independència, no els va aconseguir. Respectem els fets sr Partal, si us plau.
2. La independència es va declarar.
3. Cap independentista renuncia a la independència pel fet de proposar una estratègia per assolir-la que no sigui sortir al carrer a enfrontar-se amb la policia.
4. Una bona gestió dels recursos de tot tipus dels que disposa la Generalitat és construir nació i avançar cap a la independència.
5. Tindrem govern en breu, Junts hi serà i jo espere que la Cup també.

Jaume Riu
Jaume Riu
28.03.2021  ·  23:33

Trobo tan incomprensible que al Parlament s’amagui el paper de la violència espanyola com amagar també el paper de la independència de Catalunya.
Tot plegat és molt POC INNOCENT.
Catalunya serà independent o no serà, diu amb arguments determinants el cap del Programa d’Estudis Ibèrics de la Universitat de Stanford als Estats Units, Joan Ramon Resina, i em fa pensar en les divagacions dels que volen imaginar una alternativa impossible, i s’ho creuen, que encara és pitjor. Em refereixo als que manifesten amb orgull que ells NO són independentistes, i no s’adonen -o sí-, que estan dient en públic que Catalunya els fa nosa, i tenen la gosadia de dir amb impunitat que ens volen fer desaparèixer. Aquesta és la realitat molt poc innocent.

Xavier Massot
Xavier Massot
28.03.2021  ·  23:43

La oportunitat arribarà. No cal desesperar. Simplement, hem de tenir la paciència que els protagonistes institucionals del 10 d’octubre siguin uns altres, doncs tots (TOTS) els que van ser els protagonistes no van saber o no es van atrebir a rematar la feina. Paciència, doncs, que arribarà, tant se val si han de passar tres o quatre anys més. Un dels paranys que ens podem trobar és que els borbons acorralats ( tal com van no és descartable) decideixin anar a l’exili com Alfons XIII. Tornarem a caure al parany de sotmetre’ns a una república espanyola? Periodites de Vilaweb, podeu fer-nos el favor de preguntar als dirigents d’ERC què farien en aquest cas?

Ricard Rovira
Ricard Rovira
28.03.2021  ·  23:56

La República és lluny, tant per la via unilateral com per la del diàleg amb Espanya, i això ho sap tothom, perquè no hi ha control del territori, ni estructures d’estat, ni el mínim recolzament exterior. Si, a més, no hi ha confiança, complicitat ni il·lusió… Deixem-nos de baralles caïnites i prou d’escombrar cap a casa. A la República ens hen de sentir inclosos tots els que vivim a Catalunya (i els que vulguin viure-hi en el futur també), dreta, centre i esquerra. Entre la pandèmia, la crisi econòmica i la repressió sistemàtica, tenim el país trinxat i, francament, de vegades hom es pregunta en quin món viuen els nostres polítics. Per tant, us demanem que aprofiteu ara que els resultats han donat la tan buscada majoria per fer-la efectiva. Mentrestant, deixeu d’encolomar culpes als altres i analitzeu l’actuació pròpia, i la situació general, aviam què hi trobeu que hauríeu pogut fer millor. Perquè els del poble comencem a cansar-nos, que els resultats d’unes eleccions i els d’unes altres fa temps que us diuen que tots sou necessaris (allò del 2-2-1).
I és que, si no ho feu, si us penseu que els altres s’estan quiets i callats, veient els vostres numerets partidistes, us equivoqueu. Ens tenen on ens volen: reprimits, enrabiats i barallats. Sereu -serem- la riota de l’estat si no sabem fer un govern ara que hi ha majoria. Sigueu efectius. Feu un govern i feu els deures. Prepareu les estructures que encara no són a punt i són bàsiques. Repartiu-vos estratègicament les zones (geografia, sindicats, economia…) on l’independentisme no és majoritari i sigueu capaços d’entrar-hi. Nosaltres us seguirem, i hi tornarem, sabent que cap organització civil representa res més que els seus socis (dit d’una altra manera: si entre els seus socis no hi ha gent d’arreu). Tothom és necessari, tothom té un potencial a desenvolupar, però ningú és imprescindible si no és capaç de posar el projecte comú per sobre del propi, o del del seu grup.
Finalment, crec que el to d’alguns comentaris, no ajuda gens a mantenir el que hauria de ser un espai de debat constructiu.

Josep Gualló
Josep Gualló
29.03.2021  ·  00:07

QUATRE DETALLS, EL PRIMER DUO, IMPORTANT, EL SEGON DECISIU

En el primer duo tenim el canvi de la mesa del parlament (adéu als reformistes) i l’acceptació del vot de Lluis Puig (perquè els reformistes ja no pinten res). En dic duo perquè les dues coses van lligades i són molt més importants del que els reformistes i altres es pensen. Els espanyols de pota negra si que ho saben.

Les dues decisives són: El canvi de tendència de la justícia europea que comença a no admetre les burdes irregularitats espanyoles, pressionada per la critica i la mofa d’altres potències, començant per Rússia. Formant duo amb la feinada increïble del Consell per la República que cada vegada és vista per més països com el govern de Catalunya a l’exili. Aquest duo és enormement decisiu.

Els que som (des d’abans que inventessis l’expressió, Vicent) independentistes rupturistes, no podem admetre un acord de govern que accepti que la justícia espanyola segueixi fent el que vulgui. Ho hem de vigilar, tot i que ja ha passat a mans europees. Ni que els envejosos de l’assemblea enderroquin el Consell. Encara no en tenen prou amb el mal que han fet? Aquests no son reformistes, son contra reformistes. Haurien d’haver viscut en l’època de Martín Lutero o de Jean Cauvin

Si el senyor Aragonès no es vol posar a la raó, serà perquè no accepta la independència. En aquest cas cal correr el risc de repetir eleccions.

Núria Castells
Núria Castells
29.03.2021  ·  00:18

Hi ha força dies, Vicent, que pariu un editorial de referència. I avui, n’és un, encara que no heu escrit explícitament la paraula que aclareix aquesta veloç transformació de “l’independentisme reformista” després de l’octubre del 2017 que, a vós, i a mi, i a tants, ens va deixar incrèduls -de primer- i perplexos durant molt de temps.
I aquesta paraula és POR. Una paraula molt dura d’empassar, que porta a elaborar els més alambinats malabarismes retòrics per a no explicitar-la.
Esclar que “seria lògic i legítim de defensar obertament que, en vista de la violència que està disposada a fer servir Espanya, l’objectiu de la independència no és desitjable” – com dieu. Seria lògic i legítim… però molt “lleig”. Tenir por i voler, tot i això, portar la batuta d’un poble que ha tastat la llibertat és súmmament complicat. Potser se’n surt escaldat. Potser se’n surt llençat a la paperera de la història. Que amb el poble, no se sap mai…
I no dic pas que amb aquests bàrbars de la meseta no sigui lògic tenir por! El que és il·lògic és voler anar al capdavant tenint por.
És tan lògic tenir por que jo que em pensava que l’animadversió cap al CxR només era partidisme i esquírria personal cap a l’exili, ara començo a veure que, bàsicament, és MÉS POR. Perquè no oblidem que el CxR és l’instrument per anar preparant la confrontació -que és allò que fa por i que, per tant, “l’independentisme reformista” vol defugir.
A mi tampoc no m’agraden les trampes. Sobre tot perquè no permeten de veure la realitat tal com és i, per tant, impedeixen de resoldre els problemes que tenim plantejats.
I com que estem d’acord que la batalla no es juga en el Parlament autonòmic sinó a fora -al carrer i a l’estranger- doncs ja dic ara mateix que, si els reformistes -i els altres- no aconsegueixen de bastir un ens extern potent i dinàmic que prepari la inevitable confrontació -quan, inevitablement, fracassi la Taula dels Somnis- buscaré una altra opció política a qui confiar el meu vot i la meva esperança.
I que si encara no hi és, ja sortirà.
Segur. Perquè cada dia veig més gent que l’espera. I ja diu la fisiologia que la necessitat crea l’òrgan.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
29.03.2021  ·  00:32

Crec que el que pugui passar al Parlament, el que s’hi pugui decidir i el govern que en pugui sortir és importantíssim.

Que en Vicent Partal ja s’hagi cansat de les diferències entre “independentistes” no vol pas dir que els altres també ens n’hàgim cansat i deixem que al Parlament els polítics hi puguin fer el que vulguin.

En una situació de dominació, les poques llibertats que el règim deixa al poble s’han de defensar amb les dents.

Si no, és col·laborar amb el règim.

Berta Carulla
Berta Carulla
29.03.2021  ·  00:35

Un bou és una bèstia grossa i un parany és repetir que l’enemic és Espanya. I que nosaltres pibrets ja seriem lliures.
La llibertat s’ha de guanyar, sempre, amb Espanya o sense. La llibertat no és per als fluixos.
Espanya només és la manifestació del problema que tenim. Cal afrontar la realitat assumir-la, per poder superar els temps.

Espanya és insignificant en comparació amb el veritable conflicte entre nosaltres.

Jo no vull acord amb aquesta gent que s’agenolla davant dels represors indignes i corruptes, i el meu enemic són ells que acaben sent col.laboradors dels poders que ens ofeguen. Espanya és contingent.

Deixem d’explicar-nos contes de fantasia i madurem d’una punyetera vegada.

JOSE MANUEL PARRA
JOSE MANUEL PARRA
29.03.2021  ·  01:02

Un “NO crític” , amb al·lusió explícita al passat , hagués estat l’opció més coherent (encara que incomprensible a l’estranger i al votant independentista tip de les enutjoses picabaralles partidistes) per al vot de Junts el passat divendres. Amb elegància no corresposta Junts combinà l’abstenció amb la proposta de posposar una segona votació «humiliant» pel candidat en la qual ni tan sols s’obtindrà la majoria simple necessària (a menys que …..) . Ben pensat, però, encara serà més clar el missatge si el «NO crític», potser preparat en una proporció també crítica, es dona a la segona volta del dimarts. Perquè és indignant que els que es neguen a defensar i prosseguir la Revolució Catalana, amb totes les eines i forces al nostre abast que tants de sacrificis ens ha costat obtenir, ho facin bé en nom d’una Revolució Mundial o bé solidaritzant-se amb una intangible “Revolución Republicana Confederal de los Pueblos de España, liderada per Bildu, potser?” on ni hi són ni se’ls espera. Si més no per la seva inconsistència i incoherència ideològiques i per la seva ineficiència i/o traïdoria en la pràctica, totes elles sobradament demostrades.
Les darreres i nombroses pseudo-argumentacions usades en aquest “pressing Junts” – en el més pur estil preconitzat i tants cops practicat per en Tardà- són d’una manca d’honestedat i d’una misèria intel·lectual que, deixant de banda les homilies i diatribes de Sergi Sol i Roger Herèdia, respectivament, només esperàvem del espanyolisme cavernícola inquisitorial-imperial. Passar a l’oposició (fer un pas al costat) per dignitat dels maquiavèl.licament estigmatitzats com «purs, juntaires, ex o post-convergents, etc… ) no pot ser una opció per Junts perquè suposaria entronitzar la Inquisició a casa nostra. O un bon acord global o noves eleccions, amb la triple avantatge per l’independentisme “d’esquerres” que a Madrid ja hauran votat, que a més d’un i d’una, des del 14F, se’ls ha vist massa “el plumero”, i que Junts participaria amb els drets electorals que en justícia li corresponien . I, pel que fa a la «via ampla», seria ben digne de considerar si l’amnistia és promoguda, o fins i tot si els indults són aprovats, ni que sigui «A CONTRACOR» per part del «Gobierno más progresista y de izquierdas».

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
29.03.2021  ·  01:14
Miquel M.Matas
Miquel M.Matas
29.03.2021  ·  01:22

Qui no sabia que el problema era la violència espanyola.??..sí si la de l’ Estat espanyol, del Regne d’ Espanya.
Això ja se sabia d’ abans i després de l’ 1 doctubre i ja se sabia des d’ el 1640 , pel cap baix.
O no??

PERE SIO
PERE SIO
29.03.2021  ·  01:39

L’imposició del 155, amb la destitució del Govern i del Parlament, fa desaparèixer a ERC del mapa. Poc després, enganyada per alguns ministres amics de Madrid, veu decapitada la seva direcció. I quan torna a aparèixer els polítics que han quedat s’han reconvertit en submisos xaiets. Són polítics mediocres, de tercera categoria, que el destí ha fet que estiguin al capdavant, però volen seguir vivint de la política, única feina que la majoria han fet a la seva vida i no volen arriscar res, ni estan disposats a confrontar-se, perquè les cames els hi tremolen només de pensar que poden acabar empresonats o exiliats com els seus líders.
I en els darrers 3 anys ERC, per tapar el gir polític, s’ha dedicat a enganyar a la ciutadania i als seus fidels votants, fent-los creure que seguien sent, el que potser un dia van ser, però que ja no són. La gran victòria de l’1-O i desafiament a l’Estat els fa nosa i no quadra amb la política conservadora, i contradictòria que han decidit fer. No investeixen al candidat de JXCAT i boicotegen el Consell de la República amb qualsevol excusa, com la poca transversalitat, perquè el que realment volen és liquidar com sigui a la seva autèntica bestia negra, el MHP Puigdemont.
ERC ja fa temps que han llençat la tovallola, van totalment a la deriva, sense rumb i no saben que fer per guanyar temps. I per això tornen a plantejar un nou referèndum, perquè saben millor que ningú que Espanya no l’acceptarà mai, i com que volen seguir vivint de la política, amb la Gestoria de la Moncloa (Autonomia) ja es conformen. Per això no volen sentir parlar de vies unilaterals ni de confrontacions amb ningú de Madrid.
Per amagar les seves vergonyes i seguir enganyant a la ciutadania, ara diuen que cal ser més, que cal eixamplar una base imaginària i segueixen plantejant una taula de diàleg que saben totalment fracassada, perquè el PSOE ja no pot dir-ho més clar, ni més fort, que no la volen perquè no pensen cedir res i que seguiran reprimint el que no els agradi.
Han guanyat les eleccions, els toca decidir i es veuen atrapats en la seva pròpia teranyina de la mentida que han anant elaborant. Fracassat el pacte amb els espanyolistes dels Comuns, no es veuen amb coratge de reeditar el somiat tripartit amb els socialistes, perquè saben que seria el seu suïcidi polític. I ara fan creure a la ciutadania que les diferències amb JXCAT són mínimes, malgrat saber que són abismals. I ho són perquè ERC ja no és d’esquerres amb la política conservadora i covarda que fan, ni és independentista, perquè no faran res, excepte si l’Estat ens la regala. I veuen que s’han quedat sols. L’acord d’investidura amb la CUP saben que és paper mullat, perquè no entraran al Govern ni sortiran del confort de les seves trinxeres, i que aprofitaran qualsevol ocasió per carregar-se a qui es posi al davant, la gran especialitat dels Cupaires.
Tenen molta presa a tenir Govern, a tocar les cadires, i ara donen com a excusa la pandèmia, que és la culpable de tot. Un nou engany perquè saben que una Generalitat intervinguda, sense diners, ni competències, reprimida judicialment i amenaçada de forma permanent per l’Estat, és un Govern que no pot fer res. I per tant la presa és inexistent però la fan servir per culpar a JXCAT i per no canviar la seva política, ni agafar uns compromisos que no volen.
Si JXCAT no cau a la trampa, les properes setmanes podem veure coses interessants i sorprenents. La presa és mala consellera i fa fer algunes vegades grans bestieses.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
29.03.2021  ·  05:47

I, efectivament, el que em frustra és com alguns s’han proposat tornar a l’autonomisme quan la realitat demana superar-lo. A la vegada, cal un partit de centreesquerra independentista.

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
29.03.2021  ·  06:51

Personalment prego a JXCAT que es mantinguin ferms en el seu propòsit de mantenir els criteris sobre la eficàcia i utilitat de la unilateralitat, que aprofitin totes les accions que puguin servir per avergonyir políticament i jurídica aquests fatxendes dels Tops dels quals n’estem ben tips per la prepotència, la mentida. el menyspreu amb que utilitzen la llei quan convé als seus interessos i la obsessió de venjança impropia i delictiva en personatges que per la seva funció, OBLIGATÒRIAMENT han de ser neutrals i equànimes. És important, pens, que no es deixin manejar per aquesta colla de porugs, fariseus, mentiders i gens fiables companys d’encomana retornats al servilisme autonòmic que posen en perill la tasca dels ùltims 10 anys per alliberar Catalunya del jou (i també de les fletxes) de una destartalada Ñ, encara amb ìnfules imperials.
Crec que no està de més confirmar el suport dels que confiem en JxCAT en uns moments que poden ser d’atmòsfera molt carregada i de pressions molt fortes. Pitjor ho té ER, que hauría de donar explicacions àmplies i precises de les que no disposaría.

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
29.03.2021  ·  08:16

Un clam per a JUNTS; sigueu forts i constants. No us deixeu enganyar per els cants de sirena. Aguanteu fort i doneu- nos una alenada d’aire fresc, o ens marcirem en l’intent. Visca la República Catalana.!! Sense botiflers.!! Sense traïdors.!! Bon dia i bona hora .☮️

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
29.03.2021  ·  08:33

Resumint:
ERC poruga i covarda
JxCat impotent
CUP adolescent que juga a fer d’àrbitre pactant amb l’amic covard

El Consell per la República ha d’anar per lliure i seguir pel camí que ha empès. Ja veureu que el poble sap a qui s’ha de seguir.
I ja veureu els covards i els amiguets dels covards com aniran pujant sal del cavall guanyador.
Només espero que tinguin/tinguem tots memòria.
Torno a repetir: El Consell per la República NO ES TOCA

Victor Serra
Victor Serra
29.03.2021  ·  08:35

Jo entenc perfectament el que va passar el 2017. Tots plegat vàrem accelerar,ens varem posar una data i un cop dins, amb la il.lusió que hi havia era quasi impossible parar. Varem fer un embat sense estar prou preparats, sense tenir el control de coses fonamentals ni complicitat internacional. Possiblement molta gent de dins el Govern i els nostres politics principals ho sabien, però qui era el primer de sortir a dir-ho i frenar en aquelles circumstàncies ? Per això el 27-O es varen trobar amb un gran dilema. Intentaven sostenir el que sabien insostenible i enviaven moltíssima gent de bona fe a una resistència de resultat incert en tots els sentits, amb possibilitat d’encara més violència per part de l’Estat espanyol i una situació incontrolable, o bé feien el que varen fer.
Algú creu que si haguéssim tingut força suficient, control del territori, de les finances, recolzament internacional tots els polítics haguéssin desistit ?
Quan una cosa no surt bé, se n’ha d’aprendre i provar-ne una altra. Estem en aquest punt, i si prenem distància no estem tant malament. Tenim majoria, l’Estat espanyol es va degradant i en un futur no molt llunyà pot ser que hi governi el feixisme.
Paciència, feina ben feta i endavant.

Pep Agulló
Pep Agulló
29.03.2021  ·  08:36

COM COMBATREM LA SEVA VIOLÈNCIA? ALGÚ EN PARLA?

L’editorial ens ha de fer reflexionar. Les forces independentistes afronten el nou cicle autómic, un més, amb les propostes que coneixem però com si l’amenaça de la repressió no existis o pitjor encara, com si es donés per fet, i ja hi posarem l’altra galta… En aquest horitzó autonomista solipsista no hi pot haver pas la independència perquè l’embat, si li podem dir així, només tornarà a ser un pura reacció espontània a la violència de l’Estat i així, tenim les de perdre.

Per això la discussió de fons és el paper del CxR…

Josep Salart
Josep Salart
29.03.2021  ·  08:39

Tant parlar d’españa i a vegades faig un esforç i em situo allà per veure com són els catalans i què veig? gent submisa, sense esma, conformista, molt poca valenta i sempre esperant que els facin les coses. Els perd l’estética i de tot en fan un bluf, com un festa plena de globus fins que arriba el Llarena de torn i els rebenta. Després nois, tots amagats i alguns, els més dolents de nosaltres, pacten i s’ajonollen davant seu.

Llegiu el comentari de la Berta perquè jo no ho sé dir, ni tant be ni tant educadament.

Els polítics nostres són l’eina per alliberar-nos i nosaltres no podem donar copets a l’esquena a qui ens agrada, hem de tenir esmolat fins i tot el cervell. No volem polítics traÏdors, poltroneros, mentiders, falsos, professionals de la corbata ni espantaocells com alguna cosa de la CUP que els fa por unes noves eleccions.

Albert Miret
Albert Miret
29.03.2021  ·  09:05

El procés, que ER intenta -igualment que l’enemic- reduir-ne l’eficàcia i la importància, el procés està florint a marxes forçades a casa de l’enemic. No l’hem vençut encara, però sí que hem fet palesa el seu immens podriment intern i fer-los esclaus de la justificació forçada a base de campanyes caríssimes que fan encara més ridículament dramàtic el seu final. Tampoc podrà liquidar-lo un govern a Catalunya que pretén reinstaurar un poder amb pudoreta d’encens que faci igualar Catalunya amb el seu enemic i així fer-se “perdonar” de voler ser lliures. Quanta vergonya!

Joan Cuscó
Joan Cuscó
29.03.2021  ·  09:07

Ara més que mai Consell de (per) la República.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
29.03.2021  ·  09:09

Ànims de victòria companys/es, cada cop som més forts i ells es van desintegrant a marxes forçades. Junts -MHP Puigdemont-aguanteu l´empenta de Madrid i els seus súbdits catalans. El camí és irreversible, encara que ERC ens ho vulgui fer oblidar.

Núria Feliu
Núria Feliu
29.03.2021  ·  09:29

Estic d’acord amb la M. Angels Fita. EL CONSELL DE LA REPUBLICA NO ES TOCA!!

Sandra Gómez
Sandra Gómez
29.03.2021  ·  09:47

Ho penso des que ERC tingué la presidència del Parlament i es negà a la investidura telemàtica de Puigdemont: el canvi de capteniment dels republicans d’aleshores ençà és a causa de l’empresonament de Junqueres. I no hi haurà gir en la política d’aquest partit fins a l’alliberament de l’Oriol. És una rendició en tota regla. El drama personal de Junqueres ha esdevingut la causa estratègica d’ERC i, de retruc, l’empresonament de l’objectiu de la independència.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
29.03.2021  ·  10:04

Si es vol de veritat la independència, el Consell per la República no sols no es toca, com molt bé diu Núria Feliu, sinó que hauria de ser el marc transversal que aglutine totes les forces, fent desapareixer la sopa de lletres partidistes.

Albert Noguera
Albert Noguera
29.03.2021  ·  10:06

El tema és aquest:davant la segura violència que exercirà l’Estat el el següent embat, quina actitud prenem per fer-hi front i minimitzar-la…i per a això és FONAMENTAL el Consell per la República!!
No voler entrar en aquest tema, és no voler la independència!
Com que la única forma de minimitzar-la és que Europa reaccioni, és absurd no voler comptar amb l’exili, que esta fent el que pot i més per plantar cara a l’estat i fer veure a la població europea (…i als estats) què és Espanya!
Cal que des d’Europa, el CxR es trobin lobbies de pressió i favorables, s’organtizin grups de catalans i amics de catalans per ral de que quan arribi i hi hagi morts (que n’hi haurà) el cor d’Europa es mobilitzi i faci moure als estats europeus per tal de frenar la violència espanyola i obligui a l’estat a negociar.
Això, o acaba així, o no hi haurà independència.
I ja n’hi ha prou de fer volar coloms i de parlar d’un diàleg amb l’estat que no hi serà mai perquè Espanya ni en sap ni vol dialogar! Només sap reprimir i esclafar! I si algú es pensa que per la via de col·laborar en desfer del tot el procés Espanya reduirà la seva repressió, alliberarà presos i deixarà de voler liquidar-nos com a nació, és que no coneix Espanya i la seva història!!

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
29.03.2021  ·  10:07

Vicens, agafant les teves paraules per a emfatitzar com veig el 2017 i com veig la situació actual:

“…independentisme reformista….. té el problema que no s’entén racionalment –perquè no es pot entendre– com es passa de dir que amb 68 diputats proclamaràs la independència a dir que amb 74 diputats i el 52% dels vots no n’hi ha prou. …”
“…. L’argument emmascara el debat en una coordenada falsa –car és evident que per a Espanya no serem mai prou gent…. ”
“… una situació, doncs, completament allunyada d’aquells vibrants dies de setembre i octubre del 2017… ”
“…. Perquè si avui la república no és una realitat no és perquè no fóssem prou gent l’octubre del 2017, quan ells mateixos deien que sí que érem prou gent i s’irritaven si algú ho negava, sinó per la violència exercida per Espanya. I tot es redueix a això…. ”

Resumint al 2017 hi havia una energia i una il·lusió al poble que s’havia anat acumulant al llarg dels anys anteriors.
I va haver-hi una persona que és va implicar a fons i honestament en canalitzar aquesta energia, el MHP Carles Puigdemont, fins dur-nos al Referèndum del 1-O.
Referèndum o Referèndum responia el MHP Carles Puigdemont al naZionalista gobierno d’espanya d’en Rajoy i la Soraya que ho negaven.
El fallo va ser no llegir que al darrera tenia gent partidista, que havia pujat al tren de l’independentisme, sense creure en ell prou per a treballar pel mateix. Així va arribar el 1-O i el 3-O, i el responsable de fer les estructures d’estat no havia fet res, l’Oriol Junqueras d’ER. En Junqueras l’únic que volia, egoistament, era el poder autonòmic pujolista.

Ara des del 21-D, i després dels sabotatges del Roger Torrent d’ER (seguint les botifleres consignes d’en Junqueras) el 30-G, el juny de 2018, i posteriors minant pel darrere al MHP Quim Torra, no tenim ningú aquí que agafi i lideri el el desig de llibertat del poble català honestament i amb valentia.
L’únic que ha fet, i molt, però patint els pals a les rodes del botiflerisme egoista, ha estat des de l’exili el MHP Carles Puigdemont. I amb el Consell per la, República pot donar, dona, una visibilitat internacional que aixeca l’enveja de Junqueras. Per això aquest esmerça tots els esforços per a frenar i diluir el Consell per la República, qüestionant un lideratge amb un únic objectiu egoista, acabar amb el MHP.

Jo exvotant d’ER, no he entès com es que ara al 14-F encara hi ha tanta gent que se l’hagi cregut a l’Oriol Junqueras, llevat dels 3000 càrrecs polítics i familiars i llevat els convergents que han trobat en Junqueras el successor del pujolisme.
JxCat no ha guanyat degut al boicot del PSOE al vot exterior, i degut a la cessió dels drets d’imatge electoral al PdCAT. Cessió injustificada com han demostrat les urnes escombrant el PdCAT d’en Mas.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
29.03.2021  ·  10:18

Tot això que dius, Vicent, té un nom: processisme. El precessisme és un camí que no té fi, és un horitzó difuminat. És una manera de viure. És el viatge a Ítaca que no s’hi arriba mai, el que és important és el camí no l’arribada. Molts estan en aquest camí de puresa essent impurs, com l’anarquisme, el cristianisme o el comunisme. La violència de l’estat no fa res més que alimentar aquests vividors que caminen en cercle.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
29.03.2021  ·  10:26

Tenim uns polítics (i els seus partits) altíssimament professionalitzats (viuen d’això) i ningú vol perdre la feina. El seu comportament és molt més proper al d’una corporació o societat mercantil que a un model honest de representativitat de la societat en el si del govern de les institucions públiques.
Aquest model fa que els clientelismes i favors creuats, per no parlar d’una temptació sistèmica a la corrupció, siguin un motor més potent que el compliment d’un programa electoral parit exclusivament amb esperit publicitari per experts en màrqueting. Això és global a totes les democràcies i, com sempre, més escandalós quan més calor fa al país en qüestió. A l’àrea Mediterrània fa força caloreta… Ens conformem amb aquest model de falsa democràcia perquè la Història ens diu que les alternatives conegudes (o millor dit, ensenyades) són pitjors.

Així doncs, dels nostres polítics “indepes” (que si ho van ser, ja no són independentistes) ja no hauríem d’esperar un gran paper en condicions normals. Com, de fet, ens van demostrat moltes vegades abans del “Procés”.

Si a això li afegeixes el grau de clavegueram i podridura que l’estat espanyol hereta del franquisme amb un ADN purament colonial, al polític indepe ultra-professionalitzat (és a dir, amb una gran aversió al risc) se li fa el culet encara més petit.
Creieu que la Marta Rovira o l’Anna Gabriel van marxar de vacances a Suïssa a corre cuita perquè els vencia una promoció turística? L’estat espanyol deu haver amenaçat als polítics indepes amb coses molt bèsties perquè persones tan compromeses com l’Anna o la Marta desapareguin i s’amaguin com ho han fet.

Què podem esperar d’uns polítics super-professionals (amb tan poca capacitat de compromís amb els valors, anhels i objectius dels seus electors) si han estat tots ells amenaçats per l’estat? No poden plegar de la feina perquè, com la majoria de nosaltres (els electors), estan lligats a la feina per sobreviure. No poden apropar-se més a les peticions dels electors perquè saben el que els espera: càstig exemplar.

Per tant, no crec que puguem esperar gaire d’ells. Només desitjo que el govern de la Generalitat que surti d’aquesta comèdia de negociació no ens posi pals a les rodes. Que deixi d’enviar els mossos a atonyinar-nos. Que aturi les denúncies dictades per l’enemic. Que mostri passivitat, no ha de fer res, només quedar-se al marge i deixar fer als ciutadans i les institucions no governamentals.
Malauradament, crec que el govern que surti estarà totalment al servei de l’estat colonial i ens seguirà avergonyint i emprenyant una legislatura més.

L’independentisme no te cobertura política des d’Octubre de 2017 i dubto que la torni a tenir en molt de temps, si no és que neix (i no sé com) un partit transversal i alternatiu amb representants no professionals de la política.

Ismael Calvet
Ismael Calvet
29.03.2021  ·  10:28

Suposo que com a molts altres lectors, fa temps que llegint sobre l’actualitat política em saltaven a la memòria les imatges de 1984. Últimament em saltava tant al cap que em vaig decidir a rellegir-lo, al cap de tants anys, perquè em temia que la selecció que el cap acostuma a fer d’allò que li convé jugava a favor de tergiversar el record per adaptar-me’l al que jo volia recordar.

Doncs bé, el que més por m’ha fet és que no hi era; de fet, en més d’un moment vaig pensar que l’estaven fent servir de manual: nova parla, pensament doble… De veritat que fa por.

I pel que fa al doublethink, potser la coexistència de dues realitats lògicament excloents s’aguanta en física quàntica, però en organització social no. Si ens volen arrossegar per aquest pedregar (i dubto que després del que hem passat i de tant com n’hem après ens hi deixem dur) és simplement que ja no pensen en nosaltres com a persones, I aquest és el drama i el trencament que fa l’escletxa infinita entre qui ho pretén (els partits) i qui no es deixa entabanar (els que cada vegada els votem més carregats de dubtes i els que ja han decidit no mirar-se’ls).

Això genera un problema de representativitat evident que d’alguna manera haurem de resoldre. Fixem-nos que així va ser com van néixer i créixer l’ANC i Òmnium, i encara més a la base, els tant temuts -i amb una raó que no em sabut aprofitar prou- CDR.

La pregunta que toca és: on som ara i què (o com) cal fer.

Joan Royo
Joan Royo
29.03.2021  ·  10:39

Avui no puc fer res més que no siga aplaudir. Gràcies.

jordi Rovira
jordi Rovira
29.03.2021  ·  11:02

De nou una editorial clarificadora. Un text que dóna sentit a la tasca professional de pensar els fets, més enllà d’acompanyar reaccions.
És en aquest sentit que aclarim, per fi, el fenomen mare: la violència de l’estat espanyol. La violència en què l’espanyolisme vehicula les seves expectatives i necessitats per ser alguna cosa en aquests context temporal i conjuntural. El problema doncs, no és el procés. El problema i el subjecte és la violència del nacionalisme espanyol. A partir d’aquí, no en resta cap altra que entendre la perspectiva: aquest fenomen violent només pot ser derrotat. No hi ha cap altra via de solució que la derrota o l’autoderrota. Per tant, continu repetint que des d’aquest punt de vista, poc espai hi ha, en teoria, per abonar la idea d’un independentisme reformista.
I si això seria cert en teoria, és veritat que no ho és tant a la pràctica. Pràctica que està ocasionalment en la voluntat del poble. En una voluntat a voltes manifesta, il·lusionada, mobilitzada. Al mateix temps, pràctica que també està en la resiliència a la persecució colonial i a la repressió sistemàtica d’aquesta violència que ja és l’únic llegat històric de la tradició hispànica.
On rau l’espai que podem ocupar? On és el control efectiu del territori? Podria ser des del discurs d’una violència oposada. Podria ser des del discurs de desplegar la gestió real lloc a lloc i plaça a plaça. En tot cas, ben segur no serà res que ni emani, ni depengui només del poder autonòmic. Per això, i de nou, l’atenció especial que cal donar a la cura del provincialisme temporal. Sí senyor ens han esverat el galliner. I sí senyor, ens cau l’estrès de la lloca quan busca arreplegar el seu racó al galliner. Amb una diferència que ara ja tenim clara; el nostre no és un racó, sinó un immens passadís per on passa més del que volem imaginar. Per tant, hem d’imaginar a la força. Hem d’imaginar les realitats polítiques de la nostra resiliència. I les hem d’imaginar des de la cartografia d’un independentisme reformista, fins a la cartografia d’un independentisme rupturista. Imaginar no és pas fer-hi l’enroc. Mentrestant imaginem, que anem obrint camins. Els camins que fan el control del nostre territori.

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
29.03.2021  ·  11:05

D’acord amb Bert Carulla, amb Jaume Riu i amb Josep Salart.
¿Que es España?

Maria Villarroya
Maria Villarroya
29.03.2021  ·  11:10

I qui està més interessat a amagar aquesta violència? No sé qui va dir “estimo Espanya”
Avui el Sr. Colomines fa un article que m’ha aclarit força el garbuix que tinc al cap:
“Es veu que Puigdemont és un evadit de la justícia que no va acceptar les “155 monedes de plata” que haurien evitat el patiment de Junqueres, tancat per culpa de Junts i no pas per Espanya?
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/agusti-colomines-no-pere_596078_102.html
Sra. Berta: molt bé! Clar i català
Sr. Partal: un columnista de Vilaweb ha titulat el seu article “Albert BATUT”, lleig molt lleig. Jo com a subscriptora no tinc el privilegi de la difusió que té un article
Aquesta és la manera de guanyar subscriptors? Em sembla que no

David Mascarella
David Mascarella
29.03.2021  ·  11:12

Què diran alguns demà?

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
29.03.2021  ·  12:09

Amagant que fa tres segles som una terra OCUPADA MILITARMENT per Castella/Espanya…

AMAGANT EL GENOCIDI CULTURAL SISTEMATIC des del 1714…

AMAGANT L’EXPOLIACIÓ EXTRACTIVA d’Espanya…

AMAGANT que ens han bombardejat cruelment cada cinquanta anys….

Que ningú en tingui cap dubte, AMAGANT tot això per por de ser titllats de supremacistes_catalans..

Mai, MAI serem lliures ni independents ni Nació rica i plena.

MAI. Europa ens recolzarà.
MAI !!

Aleix Gaus
Aleix Gaus
29.03.2021  ·  12:38

El projecte de la marca ñ ja és completament caducat, per tant encara que sigui molt lentament nosaltres ja ens mirem espanya més de lluny. Ja anem desconectant lentament del nacionalisme opressor, ara és questio de una mica més de paciencia

jaume vall
jaume vall
29.03.2021  ·  12:39

Ens ha anat bé, aquest cap de setmana, per a descansar les neurones i començar amb idees clares la setmana decisiva per fer govern !!! Ho dic perquè el nivell de tot el que he llegit –l’esplèndid editorial, els esmolats comentaris- suposen un increment de la qualitat acostumada, ja de per si, molt bona.
Anem a pams.
curiós que dos comentaristes seguits escenifiquin dues mentalitats oposades, que crec tots hem visct, l’optimista, la hipercrítica. Per la primera, X.Massot : “ l’oportunitat arribarà. No cal desesperar. Simplement hem de tenir la paciència que els protagonistes institucionals siguin uns altres […] tant se val si han de passar tres o quatre anys més”
Quant a la segona, R.Rovira : La República és lluny, tant per la vida unilateral com per la del diàleg amb Espanya, i això ho sap tothom” I explica el conjunt de dèficits que tenim per reactivar-la.
El futur no està escrit. Pot ser que tingui la raó un, pot ser la tingui l’altre. En qualsevol cas, estaria bé no rendir-se, que la nova finestra d’oportunitat ens agafi amb la feina millor feta.
Núria Castells, molt d’acord, és un text de referència. Víctor Serra, Jordi Rovira, molt d’acord amb les vostres opinions. En general, magnífics comentaris per entendre i per entendre’ns.
1. Els lectors ja saben com he blasmat la falta de suport que ha tingut el MHP Torra, i que està tenint el MHP Puigdemont. Crec que les responsabilitats estan repartides, sí, però no amb el mateix grau. Els responsables d’Esquerra han prioritzat el partit al país. Amb fets. Per ambició política, per necessitat econòmica, per esperit revengista, per enveja d’impotents, no ho sé.
2. Dit això. No m’agradaria que Junts participés de la mateixa falta de lleialtat a la nació. Si realment volen ser estadistes, situar-se “au-dessus de la mélée”, tenir una autoritat moral, se l’han de guanyar, prioritzant el país al partit. Per molt que hi hagi la temptació de que unes noves eleccions, amb segell electoral propi, podria beneficiar-los, ara toca deixar governar a qui ha guanyat. Entenguem-ho, malgrat que potser no ens agradi, la ciutadania catalana és com és i ha preferit l’opció menys radical. I ha preferit també que aquesta necessiti l’empenta i el contrapès de l’opció més radical. Ha votat perquè hi hagi unió de l’estratègia. I si això és molt difícil, que no cobrin fins que sàpiguen fer la seva feina.
3. Junts té l’oportunitat de fer-se seva la “glasnost”, la transparència que hem d’exigir a unes formacions polítiques que no volem espanyolitzades, sinó europeïtzades. (De quan “europeïsme” significava un pòsit de virtuts d’honestedat i fiabilitat, enlloc d’especulació i burocràcia). Si només hi ha malentesos, prejudicis, veritats que es donen per dites, podem arribar a pensar que senzillament el que volen és un tall més gran del pastís, i que la seva resistència a deixar que Esquerra governi, només és falta de quota de poder.
4. Si ens tracten com a ciutadans adults, han d’explicar-nos que, malgrat que : a) discrepen d’algunes mesures econòmiques, b) discrepen de la manipulació a la CCMA, c) estan en contra del paper que es proposa pel CxR, d) han de fer renúncies en A,B,C,D….. seran lleials a la voluntat dels votants sobiranistes. És demanar massa? És ser més exigent amb Junts que amb Esquerra? Potser sí. Però, o ens comportem com un país millor, o no serem un país millor. Si ens tracten com a ciutadans adults, han de acceptar que seran recompensats quan toqui.
5. Si ens tracten com a súbdits captius, continuaran sense dir-nos la veritat del que han de renunciar, i senzillament ens haurem de creure que no convé investir Aragonés, que Esquerra és la culpable del poc avenç negociador amb Espanya, etc. Prou de política a la contra.
6. En el mentretant, mentre no som una república, aquests tres,quatre anys, que no siguin perduts del tot : a) nova llei electoral, b) política medio-ambiental, c) millor educació (Catalunya és líder en percentatge d’adolescents que només tenen el títol ESO. Si ens omplim la boca de que el capital humà és fins i tot més important que les infraestructures, a què estem esperant?) d) horari europeu, e) aliats internacionals (comencem en l’EFTA? ho apostem tot a la UE?, Israel? Xina,Rússia?) f) procés constituent fet pels ciutadans, no només per als ciutadans, sense participació real. Focalització constitutiva sobre on rau el poder republicà: no només en les institucions, sinó en el poble. I que es parli de drets i de deures.
7. Finalment, em va molestar molt un parell d’alusions del candidat a President. Una, quan va dir que posaria el seu esforç en garantir la felicitat dels catalans. Me l’he de garantir jo, la pròpia felicitat ! La felicitat és un subproducte del benestar material, del benestar psicològic. És conseqüència del comportament personal. El que ha de garantir el govern és el benestar material i la llibertat personal. Ja té prou feina amb això. Dues, quan va dir que garantiran drets i llibertats. Això sona molt bé. Però també ha de ser valent i garantir que tothom compleixi els deures. Si no és així, bonisme demagògic. Perquè no hi hagi xenòfobia, els immigrants acollits han de tenir obligacions que coplementin els drets que se’ls atorga. Fixeu-vos en Alemània, amb Suïssa, amb Dinamarca. Si no se’ls fa adaptar-se a la societat que els acull, la gent se sent agraviada i augmenta el vot a l’extrema dreta.
8. Aquesta setmana estàvem parlant amb un amic sobre la paciència que hem de tenir respecte dels nostres partits independentistes. Vam discrepar lleugerament. La seva opinió és que cal continuar votar el mal menor, sempre, votar els nostres encara que sigui amb el nas tapat. La meva, que ja ho hem fet moltes vegades, i que tot té un límit. Si sempre votem el mal menor, sense massa il·lusió pels nostres, només perquè no guanyin els altres, a la contra… què ens diferencia del vot captiu espanyol que tenen PP i PSOE? Facin el que facin, no deixeran de ser votats.
Si volem una societat més crítica, i uns polítics més responsables, alguna vegada haurem de dir prou a votar mediocritat, irresponsabilitat, de manera acrítica. No?

Josep Soler
Josep Soler
29.03.2021  ·  13:39

M’ha agradat molt l’editorial del Vicent Partal.
Pocs com ell entenen la realitat del que està passant, al meu entendre.
No es uns batalleta d’uns infants que juguen a papes i mames i que des de les nostres recomanacions els farem canviar.
Quan es dóna un gir tant radical, d’afirmar que amb 68 diputats faras la independència i quan en tens 74 i uns majoria dels votants i el que fas es “cagart-te a les calces” i respons amb maniobres de destrucció del teu company de viatge, es que saps que el teu fracàs polític és de tanta envergadura que la història no t’ho perdonarà.

Roser Caminals
Roser Caminals
29.03.2021  ·  16:10

Gràcies, Vicent.
Subscric al cent per cent el comentari de Núria Castells: la por és la clau de molts comportaments polítics i fins i tot civils. I la por genera discursos ambigus perquè mai es vol admetre.
Entre l’ampli espectre de comentaris, veig consens en el paper central que ha de tenir el CxR.

ramon Feixas
ramon Feixas
29.03.2021  ·  16:27

Encara que hem de dir, tristament , penso que a l’editorial hi ha per les paraules adequades. Per primera vegada des del pas al costat que fou una mena de tret de sortida, no em convencen per igual els tres partits independentistes. No puc entendre la no investidura, quan el candidat ha ofert d’adaptar-se al programa de Junts. Potser hi una explicació (no d’interessos de parit o de lideratge) que no em sé imaginar. Quan una cosa no s’entén prou, a manca d’arguments bo és el silenci.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
29.03.2021  ·  17:42

Això és el que ha escrit la Sra. Maria Àngels Fita:
Opino igual que ella en totel que hi diu. Gràcies pel seu resum.
L’he copiat exacte.
“Resumint:
ERC poruga i covarda
JxCat impotent
CUP adolescent que juga a fer d’àrbitre pactant amb l’amic covard

El Consell per la República ha d’anar per lliure i seguir pel camí que ha empès. Ja veureu que el poble sap a qui s’ha de seguir.
I ja veureu els covards i els amiguets dels covards com aniran pujant sal del cavall guanyador.
Només espero que tinguin/tinguem tots memòria.
Torno a repetir: El Consell per la República NO ES TOCA”

Carlos Madurga
Carlos Madurga
29.03.2021  ·  18:49

Excel·lent! Totalment d’acord!

Josep Maria Janué
Josep Maria Janué
29.03.2021  ·  19:54

No és tergiversant els fets que aconseguirem avançar, és clar que cal eixamplar el nombre d’independentistes i que és important formar un govern de la Generalitat cohesionat i disposat a treballar amb els recursos de que disposi per ajudar als conciutadants a superar la greu crisi econòmica que estem patint. Procurem evitar acusacions gratuites de covardia, traidoria, etc. que no porten enlloc. Es lícit defensar estrategies diferents per aconseguir un objectiu que tots hem de reconeixer difícil.

Joan Ortí
Joan Ortí
29.03.2021  ·  22:52

Després de la inhabilitació de Quim Torra, creia que les eleccions del 14 de febrer era un plebiscit, contra el règim del 78, contra l’Estat colonitzador.
Pel que veig, hi han partits i persones que no ho han entès, i encara pensen i actuen com si es tractessin d’unes eleccions de caire autonòmic.
AMNISTIA
REPÚBLICA
PAÏSOS CATALANS

Josep Vilà
Josep Vilà
30.03.2021  ·  01:49

Junts acabarà pactant, el Consell de la República serà desvirtuat, i tot plegat edulcorat a gust de tothom. Cap d’aquests partits provincians vol ni pot fer la independència, perquè la seva legitimitat prové del sistema constitucional espanyol, no de l’autodeterminació catalana. No serveixen i l’únic que fem aquí és pentinar gats i responsabilitzar aquests partits inútils de la nostra desgràcia. Cal allunyar-se de lideratges i partits presos.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes