Albert Jané branda l’espasa

"L’editor et proposa que rebaixis el to del text perquè 'els nens no ho entendran', sense adonar-se que rebaixant-lo sí que acabarà passant que els nens no entenguin un text com aquest, però passarà per culpa nostra"

Tina Vallès
Tina Vallès
20.01.2022 - 20:51
Actualització: 20.01.2022 - 12:35
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Una traductora de còmics es desfoga: “Accepto tota mena de crítiques a la meva traducció, però que em diguin que no faci servir un terme perquè ‘l’audiència és juvenil i no ho entendrà’ em sembla inconcebible. Que quin és el terme? ‘Brandar’. Context: ‘Brandar l’espasa’. El còmic és sobre espadatxins.” La llegeixo i recordo la infinitat de vegades en què m’he trobat en una situació semblant: l’editor que et proposa que rebaixis el to del text perquè “els nens no ho entendran”, sense adonar-se que rebaixant-lo sí que acabarà passant que els nens no entenguin un text com aquest, però passarà per culpa nostra. Aquesta mena de discussions solen acabar en empat, és a dir, s’acaba acordant trobar un terme mitjà entre el to “elevat” de l’autor o traductor i el to “baix” que demana l’editorial, i totes dues parts se’n tornen als seus caus mig decebudes i mig satisfetes. I no és una cosa que passi només amb els llibres per a nens, també passa amb els llibres per a joves i per a adults, tot i que en aquests últims, per sort, menys.

Sovint m’he vist entre l’espasa i la paret, en aquest sentit, o sigui: entre l’editor que demana rebaixar el to i el traductor que està convençut que el seu to és encertat (qui diu to, diu registre, etcètera, ja ens entenem). M’hi he vist al mig perquè jo era la correctora i editora de taula que havia de trobar la manera de posar d’acord totes dues parts. No sempre ha sigut fàcil, però fins ara he tingut la sort de treballar sempre amb persones enraonades que han sabut posar-se a la pell de l’altra i entendre-la. Ara, tot i que aquestes discussions sempre han arribat a bon port, també he de confessar que totes, absolutament totes, m’han deixat un petit pòsit de derrota que amb els anys ha anat agafant cada cop més gruix. És allò de la bugada i els llençols.

Pensant-hi, arran d’això del verb brandar, he recordat els vespres que m’animava a llegir faules a les filles abans d’anar a dormir. Agafava El llibre de les faules d’Albert Jané (Combel, 2010), l’obria per una pàgina a l’atzar o els demanava que em diguessin un número entre el 15 (pàgina de la primera faula) i el 156 (pàgina de l’última) i començava a llegir en veu alta. No arribàvem a la tercera frase sense que una de les nenes (eren ben petites, encara no sabien llegir) m’aturés i em preguntés “què vol dir?” i jo hagués d’explicar què volia dir la paraula que ens havia entrebancat. He de confessar que quan estava cansada anava adaptant el text mentre el llegia, perquè no tenia ganes d’entrebancs, i llavors era jo qui esmenava la pàgina ni més ni menys que al mestre Jané perquè volia anar per feina i que les filles agafessin el son sense maldecaps lingüístics.

Avui, per escriure aquest article, he recuperat el llibre de Jané i l’he començat a fullejar. Les filles ja són grans, llegeixen soles (van pel carrer soles!) i les faules ja no els interessen (o més aviat hauria de dir: de moment no els han tornat a interessar), i quan llegeixen, si ensopeguen amb alguna paraula que no entenen, de vegades m’ho diuen i de vegades no, perquè saben que si m’ho diuen tindrem un diàleg com ara aquest:

—Què vol dir blat?

—Aviam, llegeix la frase sencera.

—”Era un camp preciós, tot ple de blat”.

—Era un camp…, ¿què deu ser blat, doncs?

—Una… planta?

—Si és en un camp… potser és una planta comestible?

—Ah, és un camp sembrat, és clar.

—Sí, i el blat és un cereal.

(L’exemple és inventat, me l’he tret de la màniga i no té ni cap ni peus, ho aclareixo per si algú llegeix l’article molt en diagonal i se m’exalta.)

Tindrem un diàleg com aquest, deia, i un diàleg com aquest, a elles, a les meves filles, els fa mooolta mandra. Així que suposo que cada cop més es barallen elles soles amb el context per treure l’aigua clara i resoldre què vol dir aquella paraula que desconeixen. Jo d’això en dic llegir, sense adjectius ni filigranes, llegir és això, anar descobrint paraules i fer-les teves, i que un dia, aquella paraula, ja la diguis tu.

Deia que he recuperat el llibre de Jané, l’he obert per una pàgina a l’atzar, he començat a llegir una faula i no he sabut veure on es devien entrebancar les filles quan m’escoltaven de petites. Les he imaginades llegint-la ara, o escoltant-la, i a la faula “El lleó i el mosquit” no hi he trobat cap “entrebanc”. Comença així: “Una vegada, un mosquit de no res però carregat de fums i pretensions es va acostar a un lleó que tenia aspecte de ferotge, i que ho devia ser de debò…” Potser “carregat de fums i pretensions” ens hauria fet aturar, i els hauria hagut de posar un exemple perquè entenguessin com era aquell mosquit, i llavors elles n’haurien volgut pensar un altre, d’exemple, per comprovar que ho havien entès, i s’haurien engrescat a xerrar totes dues i se m’haurien desvetllat. I la mare que era jo a quarts de nou del vespre quan elles eren petites estava esgotadíssima i només volia que es relaxessin escoltant un conte llegit en veu alta i agafessin el son sense problemes.

Però vist amb el temps, pensant-hi ara, aquells entrebancs, aquelles pauses, aquells “problemes” són els que en part han ajudat perquè avui les filles puguin llegir totes soles i poques vegades demanin què vol dir una paraula perquè s’espavilen pel seu compte… i perquè ara són elles les que s’esgoten quan encetem un d’aquests diàlegs lingüístics!

Fullejo el llibre de Jané, hi vaig veient petites victòries lingüístiques, a cada pàgina, i acabo anant a parar al pròleg i somric satisfeta quan li llegeixo explicar com ha adaptat les faules: “Hem procurat fer-ho amb un llenguatge senzill i assequible, però que mantingués en tot moment un mínim de dignitat literària i que no deixés de ser un reflex de les característiques i de la riquesa expressiva de la nostra llengua”. Albert Jané branda l’espasa, penso, i encara bo.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies