L’últim gran viatge d’Albert Casals: 25 persones viatjant amb un pressupost de 0 euros

Estaven perfectament coordinats i sabien com aconseguir subministraments sense gastar ni un ral. Havien desxifrat el codi del capitalisme i en sabien tots els trucs, ben bé com si fos un videojoc. “Tinc uns ideals morals i polítics una mica inusuals, però força clars”, avisa Albert Casals.

En una secció com la de “Viatgers sense límits“, no hi podia faltar aquest aventurer que, vertaderament, no coneix cap límit més que els establerts per les lleis de la física, les úniques que considera irrompibles. “No m’importa gens trencar les lleis”, m’explica al teulat de la casa ocupada on m’ha fet pujar. “Allò que importa és si causo patiment a les persones o no. No m’agradaria agafar gasolina del cotxe d’una persona, per exemple, però a una gran corporació que construeix per tots els Estats Units em sembla perfectament genial robar-li’n.”

Així era com, majoritàriament, omplien el dipòsit del cotxe atrotinat que havien aconseguit dins les fronteres de la macropotència americana. Entraven en les instal·lacions d’alguna obra amb un sifó i el feien servir per xuclar el combustible de les màquines pesades. Feien un gran viatge que els havia de portar , una proesa que no era cap novetat per a l’Albert.

Fa disset anys que aquest jove de trenta-dos d’Esparreguera viatja amb aquest modus operandi. Ha passat per pràcticament tots els països del món, tret d’un grapat que té intenció de visitar ben aviat. I ha viatjat sempre amb les butxaques buides. Bé, de fet no tan sols es desplaça per tots set continents sense diners, sinó que té una vida completament desvinculada de l’economia com l’entenem. “No vull necessitar diners mai, perquè no em fa feliç necessitar-ne. Sempre estic 100% tranquil perquè si s’acabés una font de diners, podria aconseguir tot allò que volgués igualment.”

Quan no és a l’estranger, viu a Cerdanyola del Vallès, en una comunitat que s’organitza per aconseguir aliments i subsistir. I d’ençà de fa nou anys, també viatja en comunitat. “Una cosa que m’apassiona molt, a part de viatjar, és la vida en comunitat, trencar amb l’individualisme occidental”, relata. “La gent viu molt aïllada i molt separada. Viure molt més comunitàriament és el que em fa més feliç.”

En aquest darrer gran viatge, sense anar més lluny, han conviscut vint-i-cinc persones que, sobretot, s’han mogut en autostop. Un grup nombrós i colorit format, a banda d’un noi en cadira de rodes com l’Albert, per un nadó de divuit mesos i dues dones embarassades. El seu objectiu final era arribar a l’Amàzones per conviure amb tribus de caçadors-recol·lectors, aprendre els seus costums i ajudar-los en els seus projectes i lluites.

El pas pels Estats Units va ser marcat per l’abundància de les seves recol·lectes. A més de reciclar aliments que els supermercats i restaurants ja no volien, van enginyar una manera d’aconseguir tot allò que volguessin de grans superfícies, com ara Walmart, gràcies a una fissura en el seu sistema de retorn de productes. Com ja va explicar a VilaWeb en una entrevista, Casals opina que cal aprofitar-se del capitalisme “fins a rebentar-lo”. “Era tan fàcil saquejar el sistema, el capitalisme, a l’etapa pels Estats Units”, comenta. “Era molt divertit. Realment érem entre cotons, hi havia una abundància extrema i menjar deliciós tota l’estona. Érem com una banda criminal organitzada. Allò que obteníem, ho compartíem amb indigents i jonquis i els vèiem contents de sentir celebració i joia. És una mena de bellesa fosca, però em toca el cor.”

Quan van arribar a Mèxic, l’exuberància en els aliments i el combustible es va acabar, de manera que van decidir d’estavellar el cotxe que els havia acompanyat fins aleshores en un penya-segat. Si fins ara havien hagut de fer autostop en parelles, a partir d’ací van provar-ho en grups més nombrosos. Per sorpresa seva, van veure que cada vegada podien crear agrupacions més grans, fins que finalment van dividir-se en dos i prou. Els seus grans aliats eren els camions amb plataformes àmplies darrere. Hi cabien catorze persones sense dificultats.

L’Albert calcula que ha recorregut més de mig milió de quilòmetres fent autostop. Però va ser en aquest viatge quan va comprovar que a l’Amèrica Llatina s’estenia una tendència un pèl diferent, que era la de saltar al remolc d’un camió sense ni tan sols demanar-ho al conductor. “Hi ha tanta gent que ho fa, que ja no hi ha control”, diu. Aprofitaven les parades en semàfors i els peatges per córrer i enfilar-s’hi, gairebé com Jack Kerouac explicava que feia amb els trens de mercaderies.

La gran diferència és que l’autor nord-americà no deixava l’empremta per allà on passava, com sí que la deixava aquesta tropa. De fet, Casals els defineix com un “circ ambulant”, perquè la majoria sabia fer malabars o tocar algun instrument. Per allà per on passaven, deixaven un rastre de música i somriures.

Quan travessaven les jungles espesses de l’estat de Chiapas i s’acostaven a Guatemala, es van topar amb poblats zapatistes. Hi van romandre uns dies i van rebre l’hospitalitat dels guerrillers en forma d’arròs i fesols. Ells es van comprometre a organitzar un espectacle, que va acabar convertint-se en un dia sencer de cabaret, amb acrobàcies i música en directe. Segons l’Albert, allò va ser l’esdeveniment de la dècada. Hi va anar gent de les comunitats del voltant per gaudir d’aquella novetat. “Va ser un èxit rotund.”

Tot i l’impacte que tenien per les regions per on passaven, per Casals la part més bonica del viatge va ser la petjada que els va deixar la Bérika, la nena de tan sols un any i mig que va formar part indestriable del grup. “Crec que viatjar i viure de manera nòmada és una cosa que encaixa molt bé neuronalment i físicament amb la psicologia d’un nen. Està molt programat per a això, passa que no ho veiem perquè els tanquem en cases i en escoles”, analitza. “És una nena molt particular, perquè ha viscut en unes circumstàncies molt diferents. Sempre està molt atenta a reciclar, als arbres fruitals… és una recol·lectora. I allò que més li agrada és compartir. No ha viscut mai la propietat privada.”

Com és de preveure, després d’un viatge de deu mesos en aquestes condicions, van sorgir alguns moments de discrepàncies entre els membres de la comunitat. Diferents interpretacions sobre la implicació de cadascú en les tasques que s’havien de fer o sobre la manera d’entendre el viatge van ocasionar certes situacions de tensió i debat, a més d’unes quantes disputes en l’esfera romàntica. Però cap d’aquests enrenous no es va convertir mai en una gran discussió ni va posar en perill l’expedició. Segons l’Albert, la clau és la comunicació i la flexibilitat.

Finalment, van arribar a l’Equador, on van conèixer la tribu dels huaorani, indígena de l’Amàzones. Ells encara formaven part de les poques cultures del món que són considerades caçadores-recol·lectores. Per Casals, és de vital importància obtenir informació sobre com s’estructuren aquestes comunitats. “La seva cosmovisió del món és radicalment diferent de la nostra, hi ha moltes coses fonamentals de la nostra vida que són totalment oposades o diferents”, detalla. “Sento que és extremadament valuós per a les persones i la humanitat. És la riquesa més gran! Són unes altres maneres de pensar, d’estructurar les relacions humanes i el lloc dels humans al món. Té molt a veure amb saber com trobes camins per a ser més feliç que no ho ets ara.”

Amb ells, es van trobar un poble molt ben organitzat políticament, capaç de lluitar per evitar la pèrdua de les seves terres a l’Amàzones, la desforestació o la integritat de la seva cultura. Es van topar també amb una manera de fer molt més comunitària, segons que considera el viatger. “Els nens dormien tots junts sempre en alguna casa, menjaven de qualsevol llar indistintament, les eines eren totes comunes… La propietat era una mena de cosa arcaica.”

Això no obstant, una cosa que fa esgarrifar l’Albert és com aquestes cultures s’homogeneïtzen ràpidament arran de la globalització. Quan ells hi van ser, se’ls van trobar plantant llavors per primera vegada a la història. Encetaven una nova etapa, l’agrícola, en certa manera posant en perill la seva història com a caçadors-recol·lectors. Però això és una cosa que l’Albert ja ha comprovat amb unes altres cultures, com els kuna, al Panamà, que va visitar ara fa catorze anys i els va conèixer aïllats completament de l’occidentalització. “Ara tots tenen roba, hi ha electricitat, tenen plaques solars, esglésies… I fins i tot un banc. Un banc!”, exclama. “Sempre tinc aquesta nostàlgia quan parlo d’això. Em sembla increïble que desaparegui tan de pressa. Hi ha tribus amb les quals vaig estar-me fa cinc anys i em pregunto si ara encara existeixen o viuen així. Recordo, a Borneo, fa sis anys, d’anar-me’n amb els nens dayak de tres o quatre anys a recol·lectar llangardaixos i peixos amb unes trampes que posaven. I cada dia menjàvem allò.”

El seu viatge es va acabar a l’Equador una mica abans que no hauria volgut l’Albert, que volia romandre un temps amb els indígenes fent activisme i aprenent. Però una de les companyes era a punt de donar llum, i van voler que parís a casa. Tot i això, no se’n va anar de l’Amàzones amb les mans buides. “L’aprenentatge més valuós dels huaorani, per mi, és que hi ha vint persones aïllades durant quaranta anys i no es maten, i no s’odien. Això clarament és una habilitat que els occidentals no tenim”, comenta somrient, com ha somrigut tota l’estona que fa que som a la teulada. “Clarament, la manera com concebem la intimitat, l’espai, el control, la privacitat, la propietat i les relacions interpersonals no són gens òptimes per a fer una tribu a la selva. No pots pretendre que la teva manera de fer les coses funcioni. La manera que funciona és la seva. Ho fan i tenen fills, es relacionen entre ells sexualment, no tenen ningú més i, així i tot, estan bé. És funcional. I això té un valor incalculable.”