El mot albercoc ve de l’àrab al-barquq. Aquest al és l’article, de manera que, etimològicament, albercoc vol dir ‘l’albercoc’.

Però aquesta no és pas la forma que fan servir tots els catalanoparlants. Avui ens servirem de l’Atles lingüístic del domini català (ALDC) per repassar la varietat de maneres de dir albercoc que trobem de nord a sud i d’est a oest.

La forma normativa, albercoc, la fan servir a molts llocs, sobretot al País Valencià, en comarques com ara l’Alt Maestrat, la Plana Alta, el Camp de Túria, l’Horta Nord, la Ribera Baixa i la Costera. Però també més al nord; per exemple, al Garraf, les Garrigues i el Baix Aragó. 

Una forma també molt escampada és aubercoc. Se sent gairebé a tota l’illa de Mallorca, però també a Catalunya: al Moianès, el Baix Camp, la Ribera d’Ebre, el Baix Cinca i la Terra Alta. Una forma semblant, ubercoc, és pròpia d’alguns punts d’Eivissa i de Menorca.

Abercoc és com es diu al Montsià, al Baix Maestrat, la Plana Alta, la Ribera Alta, l’Alacantí, el Baix Vinalopó i al sud de tot, al Baix Segura.

Si anem cap al nord, trobem localitats on apareix una i. Per exemple, sentim abricoc en una franja ampla, que va d’est a oest: del Pla de l’Estany i l’Empordà fins a la Llitera, passant per la Baixa Cerdanya i el Pla d’Urgell. I bricoc en indrets del Rosselló, del Vallespir i l’Alt Empordà, però també a la Ribagorça. 

A la meva comarca, al Bages, solem dir obrecoc, com també en indrets del Berguedà i de l’Anoia. Una forma semblant, abrecoc, se sent al Solsonès, al Ripollès, a Osona i al Lluçanès. 

La forma bercoc és corrent en tota una franja litoral i pre-litoral de Catalunya: al Maresme, el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Barcelonès. Però també en comarques ben allunyades, com ara la Safor i la Marina.

A les àrees frontereres s’hi han difós formes compartides amb llengües dominants. Per exemple, a molts indrets del Rosselló i el Conflent es diu abricot, com en francès. I en algunes localitats de la Franja s’hi sent albaricoc o albaricoque, com en castellà. A l’Alguer, la forma pròpia és baracoc.

A banda aquestes formes, n’hi ha força més, com ara abrecroc, ambercot, amercoc, abircoc, bericoc, abricroc, benacroc…

Vegeu el mapa de l’Atles lingüístic del domini català:

I dos advertiments finals. Primer: la varietat és tan gran que en una mateixa comarca hi poden conviure dues formes o més. Segon: com hem dit, les dades procedeixen de l’ALDC, i això vol dir que retraten la situació dels anys 1960-1970.