Els grups independentistes s’han embolicat aquestes darreres hores en una controvèrsia sobre el formalisme d’aixecar o deixar d’aixecar la famosa DUI, la declaració d’independència proclamada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017. Com si aquest gest fos el nivell que hagués de marcar la diferència real entre ells. El debat és tan curiós com irreal.

Entenguem-nos: les declaracions com la del 27 d’octubre no s’aixequen mentre són vigents. I el parlament, que és l’única institució del món que amb la llei internacional a la mà la podria derogar, no l’ha derogada mai. De manera que té vigència. La declaració es va suspendre el 10 d’octubre i entre aquell dia i el 27 sí que hi va haver una situació que en reclamava un aixecament. I precisament haver-ho fet és una acció que tots hem de reconèixer i valorar als diputats de la legislatura anterior. Especialment, perquè ho van fer unes persones que havien decidit –crec que erròniament, però ara tant hi fa– que aquesta declaració no la podrien defensar i que se n’haurien d’anar a l’exili o a la presó per continuar intentant d’arribar a l’objectiu. Tot això que ha passat aquests tres anys i allò que cadascú ha fet d’aleshores ençà, ara ho podem interpretar com vulgueu, però no és correcte que oblidem ni el moment concret ni les condicions d’aleshores. Ni el preu que n’han pagat tots.

Siga com siga, ara ja no és qüestió d’aixecar cap DUI, sinó d’aplicar-la. I aquesta és la qüestió real que no s’hauria d’esquivar, que no hauríem de deixar que els partits independentistes esquivassen. Puc entendre que seria interessant i reconfortant que el nou parlament –si hi ha majoria independentista, si aquesta majoria es pot posar d’acord o si se supera el 50% dels vots, per exemple– emetés una declaració recordant la validesa de l’acte polític i jurídic que la cambra va fer el 2017. No dic que no. Però hi insistesc: el problema ja no és aquest. La qüestió és com es fa efectiva la república. Que tenen raó, sí, els qui diuen que no es pot fer d’avui per demà. Però cal que recorden que si no es fa el primer pas avui, simplement no hi haurà mai cap demà.

I ací jo sí que crec que hi ha accions, algunes calcades de les que hi ha hagut en diversos països europeus en sengles processos d’independència, que són molt més definitòries i aclaridores que no pas fer una altra declaració. Accions, gests, que tenen el potencial de marcar un canvi de to dels ciutadans, un tomb de debat i un nou marc d’expectatives d’una manera immediata. Que serien un revulsiu complet. De manera que n’explicaré algunes, de més senzilla a més complexa, per si escau que cap partit les considera interessants i les vol entomar.

1. Retirar els diputats de Madrid. És un gest senzill, de caràcter polític i prou, que no compromet legalment ningú, que no pot ser reprimit i que marcaria un abans i un després clarísisim. Per a tothom. Si els partits independentistes retiren els diputats a Madrid envien un missatge poderós al país, a Espanya i a la comunitat internacional. És com dir que estem decidits a fer el camí, sense recular i assumint el risc que calga, que la cosa que va de debò. Alhora, és un missatge que originaria una crisi monumental a escala espanyola i que seria interpretat com una deslegitimació total de les institucions espanyoles a escala europea.

2. Publicar la declaració del 27 d’octubre de 2017 al Diari Oficial de la Generalitat, cosa que no es va fer llavors i que encara resta pendent. I cosa que només es pot fer, òbviament, sobreposant-se a les amenaces i als boicots, com no s’ha fet en la legislatura que ara s’acaba. Encara més: seria molt convenient de publicar-la de manera simultània al Diari Oficial de la Generalitat i en un Diari Oficial que el Consell per la República, com a representació del govern a l’exili i que guarda i custodia la legitimitat del Primer d’Octubre, hauria de tenir ja fa temps. Insistesc en el detall: no es tracta de publicar una declaració recollint allò que s’hi va dir, sinó de publicar el document original. I deixant clar, en publicar-ho a tots dos llocs, que la institucionalització republicana ja és un fet que no té marxa enrere.

3. Sol·licitar oficialment i solemne a les institucions europees, pels canals oficials, la mediació entre Catalunya i Espanya, tot explicant la voluntat de negociar l’aplicació dels resultats del referèndum d’autodeterminació. La resposta pública, òbviament, serà que no en volen saber res, perquè és un problema intern. Però la resposta pública serà poc determinant si el govern i el parlament són contundents i si l’escalada del conflicte es fa visible, cosa que evidenciarien els dos gests anteriors, si es fessen simultàniament a la demanda de mediació.

4. Formar un govern independentista en què algunes de les funcions, molt particularment les de política exterior, recaiguessen directament en el Consell per la República o en un òrgan que fes de pont entre el Consell i el govern, o en les mateixes persones que hi haja a totes dues bandes i formen part, per tant, de l’àmbit de construcció de la institucionalització republicana.

5. Convocar i activar les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per la República tan ràpidament com siga possible i constituir aquest òrgan parlamentari de legitimitat republicana, de manera que les institucions autonòmiques li reconeguen el paper d’autoritat nacional que és destinat a tenir.

Són cinc accions que, evidentment, no signifiquen l’aplicació immediata de la DUI, però que és molt fàcil d’entendre que canviarien radicalment i completament la situació d’avui i obririen una nova etapa de confrontació amb l’estat espanyol. Amb la vista posada en el moment en què des del carrer es puguen dur a terme aquelles altres accions que conduesquen a l’acompliment del nou estat. Accions que, molt probablement, s’hauran de fer en una segona fase, quan es puga demostrar d’una manera continuada que Espanya és incapaç de controlar el territori i la població. I aquesta fase, amb tota probabilitat, cal vincular-la a l’anul·lació del judici del procés pels tribunals europeus. Amb aquesta decisió s’invocaria la raó del poble català en la defensa d’una causa justa, per la greu i demostrable discriminació de la minoria nacional catalana.

PS. Pot passar que, dins l’independentisme, uns partits ho vulguen i uns altres no? Pot passar. Com ha passat gairebé sempre aquests darrers anys. I no ha estat ni una vegada ni dues que l’actitud ferma dels uns ha forçat els altres a no restar enrere. És evident que el resultat, qui queda primer i qui queda segon, sobretot si hi ha distància, hi influirà molt, però cal dir que no ho serà tot. Ara ja no. Per això, l’independentisme, sobretot l’independentisme rupturista, plural al parlament i fora del parlament, té en aquestes eleccions una gran oportunitat de deixar enrere aquests decebedors tres anys. I aquesta és la raó que jo veig per a anar a votar, malgrat tot.