Ni boigs, ni monstres, ni desconeguts: tot allò que amaga l’estereotip sobre els agressors sexuals

Les enquestes i els estudis tant nacionals com internacionals ho assenyalen periòdicament: una gran part de les dones ha sofert alguna mena de violència sexual al llarg de la seva vida. Sovint s’acostuma a posar el focus sobre les víctimes, i no pas sobre els agressors, però unes xifres tan altes de violències impliquen, necessàriament, una quantitat alta de victimaris.

Les xifres relacionades amb els agressors no poden ser clares perquè els casos que s’arriben a denunciar i condemnar són tan sols la punta de l’iceberg de les violències sexuals, però experts i supervivents avisen que la imatge del violador com a persona monstruosa i estranya, malalta i fora de la societat, és molt lluny de la realitat: hi ha agressors sexuals en el nostre entorn i en la gran majoria de casos no responen a aquests estereotips.

El mite del violador com a monstre desconegut

Les creences socials sobre què és un agressor, què és una víctima i què és una violació sovint porten a visibilitzar només aquelles agressions sexuals més arquetípiques, com ara la que comet un desconegut pel carrer de manera violenta. Aquesta mena d’agressions són una minoria –dades dels darrers anys assenyalen que l’agressor era un desconegut només en el 34% dels casos–, i també són minoria els agressors que tenen algun tipus de malaltia mental, un altre tòpic freqüent. Un informe del grup d’investigació SEXVIOL concloïa que els agressors no responen pas a patrons antisocials o patològics, i una altra investigació de l’Institut de Salut Mental de Singapur assenyalava que és equivocat suposar un vincle causa-efecte entre un trastorn i una agressió sexual, a més de ser una creença que estigmatitza les persones amb trastorns mentals.

“Són molt pocs els que tenen una patologia, la majoria tenen claríssim què fan”, assegura la psicòloga especialitzada en violències masclistes Alba Alfageme. “La majoria són fills sans del patriarcat, homes socialitzats en la cultura de la violació, en la deshumanització de les dones, que han anat repetint comportaments fins que s’han sentit més impunes i forts.”

No obstant això, la percepció social no posa el focus en el masclisme estructural com a causa del problema, sinó que ho atribueix a excepcions causades per homes “no normals”, fora d’aquells que coneixem. Una enquesta del govern espanyol ho confirmava: gairebé el 60% dels enquestats veia més probable que una dona fos violada per un desconegut que no pas per un conegut, i segons la darrera enquesta del CIS, un 12,2% dels enquestats pensa que els problemes mentals causen les agressions –una de les raons més esgrimides–, mentre que només el 6,5% ho atribueix a la societat patriarcal i el 5,8% a la misogínia.

Quan l’agressor és algú del nostre entorn

Si només identifiquem com a tal aquell perfil d’agressor que és minoritari, aquesta distorsió pot acabar generant moltes complicitats amb la majoria. Per exemple, si ens assabentem que un home del nostre entorn –o fins i tot un famós que crèiem saber com era– és acusat d’agressió sexual, en molts casos la resposta és la negació o el menysteniment dels fets, i sovint també el qüestionament de la víctima.

Per una banda, hi ha un primer xoc psicològic comprensible. “No és fàcil assumir que algú que t’estimes, que és simpàtic, que t’ajuda, que és bon amic, bon company de feina, l’oncle enrotllat o el professor, t’ha agredit a tu o a una altra dona. Reconèixer això és molt dolorós”, explica Raquel Gómez, psicòloga especialitzada en violències masclistes al CJAS. Alfageme hi coincideix: “Això anul·la els mecanismes de seguretat del nostre món. És més fàcil pensar ‘això no pot ser’ que assimilar-ho. Ens queda una sensació de ‘no pot ser, perquè jo no havia vist res d’això’. Però la violència sexual no es manifesta de manera clara davant de tothom.”

A aquest primer xoc inicial cal afegir el gran pes dels estereotips esmentats. “No ens ensenyen que persones de l’entorn poden agredir sexualment, ni ens parlen de les agressions fora de l’estereotip. Si resulta que l’agressor és el veí simpàtic que t’aguanta la porta de l’ascensor, no et quadra res”, afegeix Gómez. “Com a societat és molt més fàcil de sostenir el fet de pensar que són desconeguts, no adaptats, amb problemes, boigs… I explicar-nos que només són al carrer, els agressors.” Així, d’alguna manera, s’identifica erròniament el perill en un lloc concret, l’espai públic: el carrer, la discoteca… Mentre que els espais privats, on sempre s’ha volgut relegar les dones, es presenten com a segurs: la família, la parella…

Les violències que es normalitzen

Les expertes assenyalen que no hi ha un perfil concret d’agressor sexual, perquè el masclisme és transversal. Pensar en les dones com a objectes sexuals o creure que tenen una sexualitat passiva, que ha d’estar sempre disponible per als homes, encara és una creença arrelada. Tot i que els avenços en igualtat de gènere han aconseguit que això no sempre es pugui transmetre ni reconèixer de manera explícita, rebem nombrosos inputs que ho assenyalen implícitament i que sovint acabem interioritzant sense adonar-nos-en. La publicitat sexista que hipersexualitza les dones i les redueix a objectes o la pornografia en què el consentiment o el desig de la dona ni hi apareix podrien ser dos exemples de molts. Però a vegades aquesta idea també es transmet de manera explícita: la darrera enquesta del CIS revelava que el 20% dels enquestats creu que obligar la parella a mantenir sexe no ha de ser delicte.

Per tant, les agressions sexuals més visibles són tan sols la punta de l’iceberg. “Si es donen les violències més reconeixibles és perquè en tolerem de moltes altres. La violència sexual s’ha d’entendre com un contínuum”, explica Gómez. “Hi ha infinitat de manifestacions que tenim normalitzades: els acudits sexistes, el no poder triar el mètode de protecció que volem en les relacions sexuals –per pressió, per xantatge, per l’amor i la confiança…–, el fet de tenir relacions sexuals sense desitjar-les o fer pràctiques sexuals que no volem…”

Alfageme recorda que aquest imaginari que sovint posa les dones per sota, especialment en el sexe, s’acostuma a reproduir molt entre els mateixos homes: “Socialitzen molt en aquesta mena de converses sexuals o sobre les dones. L’alerta no se’ns dispara, un fa el comentari i els altres riuen. Comentaris com ara ‘aquesta nit sortim, a veure si cacem, a veure què agafem, a veure a última hora què queda per allà’, ‘al sopar d’empresa intentaré anar a totes o ‘si la tia va borratxa, avui te la fas’. Quan acostumes a entendre les dones com a objectes sexuals, com que les deshumanitzes, t’importa poc si volen o no volen. No les veus com a iguals que tenen dret de no voler. Si un home aprofita que una dona va beguda per tenir-hi relacions, és una situació de violència sexual, però hi ha homes que no ho identifiquen així.” Les actituds d’aquesta mena, per tant, ja poden ser un senyal d’alerta, malgrat que aquell home que les té no respongui a l’estereotip d’agressor.

Parar els peus als amics

Sovint, aquestes dinàmiques es donen amb normalitat o bé perquè tothom interioritza que són legítimes o bé perquè els qui creuen que són conductes reprovables callen. És per això que les expertes parlen d’interpel·lar els homes. “Sovint entenen la violència com una cosa molt concreta, sense veure tota la dimensió del problema, i pensen que els agressors són els altres. Pensar ‘com que jo no exerceixo violència, això m’és indiferent’, no és responsabilitzar-se”, diu Gómez.

Alfageme parla de revisar quines conductes pròpies són masclistes o violentes o ho han estat : “Treballant amb pacients, quan preguntes a les dones si estan segures si en totes les relacions que han tingut l’home ho volia, totes diuen que sí. Quan ho preguntes als homes, tenen més dubtes, dubten si no han aprofitat determinades situacions: si ella anava molt beguda, si ell va insistir-hi molt, si ell tenia una posició jeràrquica per sobre seu… És important que s’ho preguntin.”

Després de mirar-se a un mateix, les expertes també parlen d’assenyalar aquelles violències de l’exterior, com poden ser conductes dels amics o comentaris: “Si els homes diuen als seus amics ‘no parleu així de les dones’ o ‘aquesta noia va molt beguda i te’n vols aprofitar’, segurament apareixerà la pressió de grup, aquests comentaris de ‘vas d’aliat o què?’. Molts homes prefereixen no ser tallafocs. Si et posiciones contra aquesta masculinitat violenta, però acceptada –no extremadament agressiva–, els fas de mirall. El gran repte és què s’adonin que aquesta mena de masculinitat és perjudicial també per a ells, els situa en un lloc en què sempre has de tenir ganes de sexe”, afegeix Alfageme.

Les conseqüències per a les víctimes

Tanmateix, a qui afecten principalment aquests mites sobre les relacions i la violència sexual és a les dones, i especialment les víctimes. En primer lloc, perquè, com passa amb la resta de l’entorn, els dificulten la identificació de la violència. “Penses que no has estat prou contundent dient-li que no, que hauries d’haver marxat abans…”, explica Gómez. Alfageme hi coincideix: “Pensem ‘no pot ser’ o ‘m’he equivocat’ perquè sempre ens han ensenyat a dubtar de nosaltres i no ens han educat en la cultura del desig: pensem que no hem estat prou clares, que ho hem malinterpretat…”.

A més, si l’entorn de la dona té interioritzada una idea de víctima perfecta, probablement l’acabarà posant en qüestió. “Si no estàs esguerrada, amb la roba rebentada i la cara plena de sang, es dubta de tu, i un dels principals motius pels quals les dones no denuncien és la por de no ser cregudes. Si jo rebento la teva credibilitat, l’altre no serà mai culpat, és una forma de protegir el sistema”, conclou Alfageme.

Gómez subratlla la importància d’allunyar-nos d’aquesta visió de víctima que ha de reaccionar d’una manera concreta. És la visió que s’ha reflectit en casos com el de la Manada, en què l’advocat de la defensa argumentava que la víctima no podia haver sofert una agressió perquè al cap del temps sortia amb les amigues. Aquesta idea que les víctimes només ho són si estan traumatitzades i indefenses no tan sols genera complicitats amb els agressors, sinó que també dificulta el procés de recuperació. “S’ha de deixar de dir que es queden marcades de per vida, brutes, traumatitzades… Es poden recuperar, ser felices i gaudir de la sexualitat.” En definitiva, és perfectament possible fer el pas de víctima a supervivent, i és més fàcil fer-ho si l’entorn i la societat acompanyen.