Abdulrazak Gurnah en una fotografia de Facundo Arrizabalaga

És l’any 1963 i Rashid, un jove procedent de l’illa de Zanzíbar, arriba a Londres, metròpolis colonial per excel·lència, mogut per un somni: estudiar en una universitat britànica que li permeti d’endinsar-se en les tortuositats d’una literatura, l’anglesa, forjada en uns fonaments imperialistes indestructibles. Té la intenció d’adquirir coneixement per a tornar a la seva terra i començar així una nova vida en un país nou: Zanzíbar ha aconseguit d’independitzar-se del Regne Unit.

Però els seus plans trontollen poc després d’haver trepitjat terra anglesa: després d’onze mesos d’independència, Zanzíbar entra en una de les revolucions més sagnants de la història recent de l’Àfrica, i Rashid, instigat pel seu pare, que intueix el futur dur de l’illa, pren la decisió terrible de romandre a Anglaterra.

I dic “terrible” perquè, en aquest instant, Rashid, tal com ell mateix percep, esdevé un exiliat. En una novel·la ancorada al segle XIX, contemplem el moment en què el protagonista “creix” emocionalment i racionalment. En unes altres paraules, el jove Rashid es transforma en adult. Però el llibre que dóna vida a Rashid no és una novel·la a la manera antiga, sinó que cal situar-la en les aigües turbulentes d’un món postcolonial que, com el títol mateix indica, Desertion (“Deserció”), és ple d’abandonaments, absències i traïcions.

Desertion, publicada l’any 2005, és un intent fallit de novel·la històrica, atès que la història que Rashid explica no té cabuda en els annals de l’imperi britànic. Des de l’experiència punyent de l’exili, Rashid revela el romanç prohibit entre Martin Pearce, un anglès, i Rehana; una història d’amor de final del segle XIX i que ataca contundentment la creença imperialista sobre la inexistència de relacions interracials “serioses”.

Premi Nobel de literatura 2021

Per què he començat aquest article sobre Abdulrazak Gurnah, flamant –i inesperat– guanyador del premi Nobel de literatura 2021, amb el protagonista d’una de les seves novel·les més elegants, més esplèndidament boniques?

Perquè crec fermament que hi ha molt de Gurnah en Rashid. Abdulrazak Gurnah va néixer a Zanzíbar l’any 1948 i va anar-se’n amb el seu germà quan tan sols tenia disset anys. També de la mateixa manera que Gurnah, professor retirat de la Universitat de Kent, Rashid acaba treballant de professor de literatura postcolonial en una universitat anglesa.

Sovint he especulat sobre el paral·lelisme dels seus personatges exiliats amb la seva vida, atès que cap altre autor que conegui ha aconseguit de captar amb tanta pulcritud afectiva allò que significa ser lluny dels teus i haver d’afrontar dia rere dia el menyspreu constant d’un món occidental que es creu superior.

L’exili en els seus personatges

Tal com confessa l’escriptor en una entrevista de l’any 2004, després d’anys d’haver viscut a Anglaterra, el seu aspecte físic encara avui causa rebuig i no pot evitar de sentir-se “estrany” davant les mirades insultants de vianants que no el coneixen de res. Aquest és, sens dubte, el sentiment que porta Latif Mahmud, un dels protagonistes de By the sea (“A la riba”), i per cert també professor universitari, a començar una llarga diatriba sobre el significat de grinning blackamoor (“moro somrient”), després d’haver estat insultat amb aquest terme al carrer.

Els exilis de Rashid i Latif Mahmud s’uneixen als de Saleh Omar, l’altre protagonista de By the sea (2001), Hassan a Memory of departure (1987), Daud a Pilgrim’s way (1988), Dottie Balfour en la novel·la que porta el seu nom, Dottie (1990), el narrador sense nom d’Admiring Silence (1996), Abbas a The last gift (2011) i Salim a Gravel heart (2017).

L’obra de Gurnah s’ha d’ubicar dins la geografia marcada pel contorn de l’oceà Índic. Definir Gurnah com un autor tanzà és reduir l’essència cosmopolita d’un litoral indoceànic que es distingeix precisament per la fluïdesa i l’animadversió a les fronteres nacionals. Seguint la ruta delineada per la llengua franca de l’Àfrica oriental, el suahili, els texts en anglès de Gurnah naveguen per la història d’aquesta zona i mostren un món fascinant que, embolicat en una narració apassionant, descobreix i denuncia la presència endèmica de l’esclavitud.

El món fictici de Gurnah

Aquesta és la història de Yusuf, que a dotze anys és venut pels seus pares a un ric mercader a qui anomena “oncle Aziz”. De la mà de l’oncle Aziz, Yusuf és introduït en el negoci de la venda d’humans. El viatge de la costa a l’interior que emprèn com a membre de l’expedició encapçalada per l’oncle Aziz ens ofereix un testimoni detallat i dolorós, a més de commovedor, de pura supervivència.

El “paradís” del títol de la novel·la que acull la història de Yusuf és un miratge ininterromput dels anhels d’un jove africà que vol ser lliure i feliç. La seva aventura s’acaba abruptament amb l’arribada de l’exèrcit alemany, que es prepara per a la Primera Guerra Mundial. Ací hem de recordar una cosa que la història freqüentment obvia i que la ficció de Gurnah insistentment subratlla: que l’Àfrica oriental va ser camp de batalla durant la Primera Guerra Mundial i que molts africans es van morir en una guerra que tenia molt poc a veure amb ells.

Paradise, publicada el 1994, va ser nominada aquell mateix any per al prestigiós premi Booker Prize, sens dubte el premi literari més representatiu del Regne Unit. Però el personatge no desapareix del món fictici de Gurnah, sinó que el recupera en la novel·la més recent, Afterlives, publicada el 2020, en què ens explica la vida de Yusuf, rebatejat com Hamza, després d’haver-se allistat a l’exèrcit alemany.

La presència dels mateixos personatges en novel·les diferents és un signe distintiu de Gurnah, cosa que contribueix a crear una xarxa literària que ens trasllada al món imaginari de Les mil i una nits, emblemàtic text indoceànic que és, a més, citat reiteradament en la seva obra.

Així doncs, imbuïda per l’esperit indoceànic que desprèn l’obra de Gurnah, així com Scherezade em disposo a concloure aquest article amb la convicció més absoluta que l’experiència vital de Gurnah, en la seva projecció més humanitària, preval en la seva obra i la dota d’una sensibilitat estètica que es mereix el premi literari més important del món.

és professora Serra Húnter en literatura postcolonial a la Universitat de Lleida. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation

The Conversation

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.