Aamer Anwar relata com el racisme i la brutalitat policíaca li van canviar la vida

Aamer Anwar és conegut al nostre país com a advocat de Clara Ponsatí en la causa per la seva euroordre, però a Escòcia és un reconegut especialista en casos de violacions de drets humans, especialment de racisme, una discriminació de què ell mateix ha estat víctima. Anwar, de família d’origen paquistanès, va créixer a Liverpool, però es va traslladar a Glasgow per estudiar enginyeria mecànica. En aquella ciutat, una agressió racista en mans de la policia el va impulsar a ser advocat. Ara, arran de les protestes racials per l’assassinat per la policia del ciutadà afroamericà George Floyd, Anwar ha explicat a The National la seva història.

Explica que l’any 1991, enmig d’una campanya per denunciar discriminació racista a l’hospital universitari de Glasgow, va ser enxampat per dos agents de policia mentre enganxava cartells i el van fer caure. ‘La meva cara va xocar dos cops contra terra –vaig perdre una dent i em van arrossegar inconscient pel carrer. Quan vaig recuperar la consciència, amb la boca plena de sang, em va passar la vida per davant i vaig pensar que seria un d’aquells nois negres que es moren en una furgoneta de policia’, explica. Plorant, Anwar relata que va preguntar-los per què ho feien: ‘Abans que m’omplissin de puntades de peu vaig tenir la meva resposta: “Això és que els passa als nois negres amb boques grosses”.’ Afortunadament, una professora d’alemany en pràctiques va cridar que demanaria ajuda i els policies el van portar a l’hospital.

A diferència d’algunes altres agressions racistes en què la impunitat s’imposa, Anwar va aconseguir fer seure els policies al banc dels acusats quatre anys després d’haver estat atonyinat. ‘Durant aquells anys em vaig convertir en un activista d’extrema esquerra. Em van detenir unes vint vegades, em van dur a judici unes quantes més i vaig ser assetjat pels més selectes de Glasgow (em van dir que fotés el camp de la ciutat). Vaig decidir de romandre-hi i vaig guanyar el judici.’ Aquesta victòria judicial, diu Anwar, va fer història perquè ell fou el primer de guanyar un cas contra la policia per un atac racista. ‘Però sabeu què? Encara sóc l’únic, vint-i-vuit anys més tard’, diu. A més, als agents de policia no els va passar res.

Aquesta victòria legal el va estimular a fer-se advocat. El seu primer cas va ser per l’assassinat de Surjit Singh Chhokar, un cambrer sikh. Van haver de passar disset anys i tres judicis i la negació que es tractés d’un assassinat racista abans no hi hagués una condemna per l’homicidi. Anwar recorda a l’article unes paraules que va pronunciar en el segon judici; ‘En aquest país tenim dos sistemes de justícia: un per als blancs i un altre de molt diferent per als negres i els pobres. La fiscalia és un club de cavallers blancs i colonials coberts per la vanitat de les seves perruques i togues que ha canviat ben poc en quatre-cents anys.’

Per tot això Anwar ho veu clar: ‘No podem ser neutrals davant de la injustícia.’ I afegeix: ‘Les lluites contra la injustícia racial duren anys, i a vegades tota una vida, però no ens rendirem. Havent-me manifestat durant els últims trenta anys, he de dir que estem cansats de plorar al costat de tombes. Ha d’arribar l’hora que les vides dels nostres germans i germanes siguin celebrades per les vides que són, no com a vides perdudes per la violència racial.’

I encara: ‘Estic cansat de viure espantat de dir alguna cosa quan el racisme m’afecta personalment, de veure que els benpensants creuen que poden rentar la seva consciència amb una etiqueta i una autofotografia i tornar a les seves vides privilegiades’, escriu. Amb tot, deixa clar que no creu que tots els blancs siguin ‘privilegiats’ i manifesta la necessitat de trobar aliats contra el racisme. ‘Em fa tenir esperança de veure blancs i negres junts dècades després del moviment pels drets civils prenent els carrers per a resistir contra un règim racista’, afegeix.

‘Estic cansat de viure preocupat perquè els meus fills hauran de caminar pel mateix camí que jo. Cansat de veure com un sistema criminalitza, estereotipa i fins i tot nega la vida de gent com Sheku Bayoh [un home negre escocès assassinat el 2015 a mans de la policia]; en què les paraules de la policia es creuen com si fos l’evangeli. Els morts no poden plorar demanant justícia, però els vius tenim el deure de fer-ho.’