Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Benvolgut Sergio,

necessito saber una cosa, però com que no et vull incomodar quan ens trobem, te la poso per escrit, així tindràs temps de rumiar-t’ho. Com que ets una persona atenta i educada, espero que m’ho explicaràs.

Perquè és que realment ho voldria saber. Per a mi és un misteri, tot i ser un comportament tan habitual. Va, vaig a la idea. Sergio, tens cap a trenta-cinc anys, ets nascut aquí, has estudiat aquí, vius aquí. Els teus pares són de fora, però viuen a Barcelona. Tu ja no, perquè en algun moment vas decidir traslladar-te a un poblet petit a mitja hora de la capital, un poble tradicionalment catalanoparlant. I tu, en canvi, no hi dius ni una paraula. Ja m’havia cridat l’atenció, eh?, no et pensis, perquè de tot l’equip es pot dir que ets pràcticament l’únic que no diu mai res en català; bé, tu i els dos estrangers, encara que la francesa, ara no sé com se diu, sento que de tant en tant mira de xampurrejar alguna cosa. Tu no. Tu res de res, ni gota, com si fos una promesa, o vés a saber què. Ara anava a dir que encara resulta més xocant en una colla de gent (com deu passar a la immensa majoria dels equips esportius, associacions i coses per l’estil) on el poti-poti és la norma, però ves per on m’adono que jo faig ben bé com tu però a l’inrevés. Representem els dos pols lingüístics exactes.

I això és el que tinc curiositat per saber. Jo sé per què no faig servir el castellà, tot i que el sé parlar i, arribat el cas (passa molt poques vegades), m’hi puc defensar. Però tu? Ets realment el meu pol oposat? Saps parlar català però no ho fas mai? O no en saps? Se suposa que sí, perquè a l’escola teòricament te’l van ensenyar. Però m’ensumo que no. M’ensumo que, simplement (les estadístiques ho confirmen: gairebé la meitat dels alumnes de llengua materna no catalana no l’usen mai o gairebé mai en acabar la secundària), no t’has decidit a dur mai a la pràctica allò que devies aprendre a l’aula (i que segurament ja has desaprès). T’ho dic perquè no conec ningú, i mira que per raons d’ofici m’hi trobo sovint, que renunciï a dir alguna cosa, a fer algun intent, per breu que sigui, quan les condicions ho afavoreixen. I ahir es donaven. Vam estar tots dos sols, xerrant una bona estona, perquè no teníem pressa, amb la cerveseta… i res. No vas aprofitar per posar-te a prova, per verificar si encara sabies dir alguna frase, per demostrar-te a tu mateix que n’ets capaç, per no semblar tan obtús (que són algunes de les raons per les quals a la gent li agrada practicar els idiomes que aprèn, i encara més el del lloc on viu, oi?). He vist mil vegades aquella lluentor de goig en els ulls de persones com tu en sentir-se a elles mateixes aventurant una frase, dues, mig diàleg, i pensant per dins ‘Que bé, per fi algú amb qui ho puc provar, jo aprofito, o ara o mai’, i s’hi tiren de cap, i en queden cofois, igual que quan anem a l’estranger i, amb més o menys esforç, aconseguim comunicar amb un indígena. Jo ja entenc que durant l’entrenament no és tan fàcil, perquè hi ha més gent, fa més vergonya, i segur que algú (el M., per exemple, que és molt de la broma) se te’n fotria (però de fet no n’estiguis tan segur, tampoc, perquè la N., que només fa un any que és aquí, ja s’hi ha llançat i li surt molt bé; sí, té un accent extremeny fortíssim, tu diràs, és principiant, però la paia progressa a ulls vista. No et fa enveja? I del P. ja ni en parlem, que si no fos per la mica de cantarella granadina que se li escapa ningú ho diria, que va venir després de la carrera). Però ahir érem només tu i jo, a la terrassa, més fàcil no ho podràs tenir. I re. No vas voler, o no en vas saber. Per quin motiu?

Vius en un poble petit, Sergio; la majoria dels teus veïns són autòctons. I treballes de cara al públic. Ja em faig pagues que ningú et devia dir, quan et van contractar, que tens l’obligació d’atendre el client en la seva llengua; però encara que no t’ho diguessin, tu, per iniciativa pròpia, no t’estimaries més fer-ho? Quan ets tu que vas a comprar, no et sents més còmode si t’atenen en la teva, perquè la interacció flueix millor? Amb tantes persones com deus despatxar, no t’ha vingut mai la pruïja de practicar una mica? De fet, ara que hi penso, és una situació encara més idònia: una conversa breu amb una persona a qui no tornaràs a veure. Estic segur, seguríssim (ho veig contínuament als establiments), que quan el client és de fora t’esforces a fer-te entendre en anglès, o en francès, o en italià, i ben content que ho deus fer, segur. Però en català no. És realment vergonya, Sergio? O és alguna altra cosa? Potser em diràs que el client local se t’adreça gairebé sempre en castellà, i tindràs raó; ho sé, és així. Però en part és així precisament perquè estan acostumats a trobar-se venedors que fan com tu, que ignoren rotundament (fins i tot amb el somriure encantador que gastes sempre) la seva llengua. Això no ajuda a espolsar-se complexos de sobre, saps? I els meus compatriotes estan molt i molt acomplexats.

Ja sé que no ho sabies, això, que ningú t’ho ha dit mai i que segurament en dubtes. En ambients com el que tu et devies criar, la versió que circula és que som una colla de burgesos i que ens sentim superiors. En Ginés mateix em deia que ell havia arribat a pensar que us parlem en castellà perquè som uns racistes i no volem que aprengueu la nostra llengua. Però tot això és fals, Sergio. Els catalans han rebut molt, i reben, per una cosa que a tu no et passarà mai: per parlar la seva llengua (i aquí faig un parèntesi per excusar-me si per casualitat la teva família és de parla gallega, o asturiana, o lleonesa, o aragonesa, que també n’eren moltes i també han estat marginades. Si és el cas, no em tinguis em compte l’última frase, per favor). Mira si ens han acovardit que molts dels meus compatriotes s’han empassat que cal parlar als de fora en castellà per educació. Tenen por que, si no s’adapten a la vostra, els considerareu uns maleducats. Però llavors, em pregunto: tu que no t’adaptes a mi, ni a l’equip, perquè la llengua del club és el català, també ets un maleducat? Sembla impossible, oi? Tu que ets la persona més agradable del món…

Llavors, per què ho fas? No em diguis que no tens facilitat pels idiomes, que no m’ho crec. Aviam, podria ser, no tothom hi té traça; però no estem parlant de coreà, Sergio, ni de wòlof. Parlem de la llengua del lloc on vius. De la llengua de la televisió pública, de la ràdio pública i moltes de privades, del parlament, de molts diaris… Ja em penso que tu de mitjans catalans no en deus gastar, però, tot i així, com es pot ser tan impermeable? No et sents una mica com si fossis de fora, com un mig estranger? No et fa estar incòmode, que et convidin a una festa, i, no sé, no puguis cantar ‘Baixant de la font del gat’ quan aneu tots torrats, o estrafer ‘El desembre congelat m’ha glaçat la fava…’? O quan et trobes algú a qui el castellà li costa, i s’hi ha d’esforçar, no et sents malament? No et veus una mica, tu sí, com el superior que imposa les condicions a l’altre? Tal vegada li has dit allò de ‘Puedes hablar en catalán, si quieres, eh?, que yo lo entiendo’, com si fos qui sap quina proesa, però no se t’ha acudit mai que algú pugui dir ‘No, jo el castellà l’entenc però no el parlo’, perquè el trobaries, no sé, pagerol, per no dir una mica curtet, oi? Entendre el castellà però no parlar-lo… En canvi, entendre el català però no parlar-lo ho trobeu perfectament normal, com si un s’apuntés a un curs d’anglès sense intenció de dur-lo mai a la pràctica.

I encara una altra cosa: igual que amb la N. i en P., una hora o altra (a la feina, segurament, o entre els amics dels teus amics) deus haver conegut algun nou immigrant que sí que parla català. Un xinès, una lituana, un africà, gent que prové de cultures i per tant d’idiomes molt allunyats. Això també m’agradaria saber-ho: què has sentit? Malícia? Frustració? O no t’ha fet ni fred ni calor?

Perquè el que no vull pensar, Sergio, és que la teva actitud sigui ideològica. Que t’hi oposis per principi. Perquè t’ho han ensenyat a casa, o els amics de l’institut, o tu mateix que has sortit així. Espanyolista, anticatalà. Que podria ser, eh? N’hi ha força, de gent d’aquesta; gent que exerceixen d’espanyols furibunds a Catalunya, i que com aquells emigrants que van fundar el Casal Català de Buenos Aires, o de Mèxic, cultiven el record d’una terra que ja no existeix, que ha canviat. I de vegades es radicalitzen. Catalunya n’és plena, sí, de gent que odia aquesta terra, i que ens combat amb tanta ràbia que penses ‘Però aquest per què no fot el camp, si aquí hi està tan malament?’

No cal que et digui que a mi no m’agradaria que fossis un d’aquests, i encara menys que marxessis. Tot al contrari. Voldria que ens poguéssim tractar com a veritables compatriotes, sense aquesta barrera pel mig que imposa el teu monolingüisme. Oi que em contestaràs, Sergio?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.