El Botànic al divan: presències, absències i ponts

El Botànic no acaba de fer net i les tensions entre els socis es fan visibles en l'acte de celebració de l'estatut

Esperança Camps Barber
03.07.2022 - 21:40
Actualització: 03.07.2022 - 23:06
VilaWeb
Un moment del concert de dissabte amb Joan Sifre, Rosa Pérez Garijo, Rafael Climent, Mireia Mollà i Raquel Tamarit a la primera fila i Vicent Soler, Papi Robres i Vicent Marzà a la segona. Fotografia: Prats i Camps

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’atzar, sempre tan juganer, ha volgut que enguany confluesquen dues efemèrides antagòniques al País Valencià: el centenari del naixement de Joan Fuster i el quarantè aniversari de l’aprovació de l’estatut d’autonomia. Tots dos esdeveniments conviuen en un any ple de convulsions polítiques i econòmiques, tant locals com foranes, i tot just quan s’acaren els darrers mesos de la segona legislatura del govern del Botànic. Això vol dir peus de plom i càlcul electoral abans, durant i després de cada acció, de cada omissió, de cada compareixença. De cada absència.

De la sala de màquines de presidència de la Generalitat ixen diàriament tot de frases enginyoses i suggerents. Hi ha aquella de l’Espanya polifònica, la del país dels valencians… I, darrerament, “a la valenciana”. Se suposa que per contraposició a “a l’espanyola”, o, més concretament encara, “a la madrilenya”.

“A la valenciana” és, si fa no fa, no posar etiquetes, parlar de germanor, de diàleg, d’un territori que no pot ser més bonic i de comboi. Dir que som una terra que avança gràcies a la falta d’enfrontaments i verbalitzar tot de sinònims de la desideologització de l’acció de govern.

A la presidència de la Generalitat, Joan Fuster el celebren, però poc. I l’estatut el rellegeixen acríticament. Reclamen més bon finançament, és clar. Però fluixet per no enutjar gaire el govern de Pedro Sánchez. I sobre el dret civil valencià, bones paraules, però ni un bri d’influència perquè es canvie l’article de la constitució que ho ha de fer possible. Diuen país, però no País Valencià, sinó país dels valencians. Diuen cent anys de Joan Fuster, però tan sols per a cobrir l’expedient. Es queden amb la bromera dels dies i de les nits i fan que l’anècdota ocupe tant d’espai com siga possible perquè així coste més d’arribar al moll de l’os que, en el cas de Fuster, és un espill. Un espill que va començar a escriure fa seixanta anys, que va posar nom al país i a la llengua, i que encara mostra la realitat valenciana tan clara i llampant que als dirigents polítics els cal posar-hi cortines opaques per no veure-hi el seu rostre deformat.

A Fuster no li agradava l’estatut, i al PSOE no li agrada Fuster: empat tècnic i antagonia a l’arena de la plaça de bous.

L’aniversari de l’estatut enmig de les desavinences internes

La celebració dels quaranta anys de l’aprovació del text legal que convertia el País Valencià en una comunitat autònoma de segona, allò del cafè reescalfat per a tothom, ha tingut, fins ara, tres fites marcades en roig al calendari.

La primera va ser una festa, un dimecres, primer de juny, a l’antic edifici de correus, ara Palau de les Comunicacions. Allí tot el govern, la societat civil, representada per associacions cíviques i culturals, i les autoritats polítiques, militars i policíaques, van participar en un acte de lloa del text. Van actuar-hi Al Tall i el Diluvi. Joan Lerma va contar algunes batalletes i allò d’aquells dies de Setmana Santa tancats a l’hotel Azor de Benicàssim, i les maniobres de la UCD per a atiar la batalla de València i endarrerir l’aprovació de l’estatut tant com fos possible. A les renúncies s’hi va referir poc. El president Ximo Puig va parlar de concòrdia i de diàleg i de mirar cap al futur. Cap a uns altres quaranta anys plens de bondats que vindran gràcies a l’estatut i la fàbrica de bateries de Volkswagen a Sagunt (és el que posa com a exemple de bona gestió i de carta de presentació de la fiabilitat i estabilitat institucional al País Valencià).

Divendres proppassat, quan coincidia dia per dia amb l’aniversari de l’aprovació de l’estatut pel ple del congrés espanyol, el primer de juliol de 1982, el Consell es va reunir a Benicàssim. Una ofrena simbòlica al magnolier plantat per a evocar la fita i un altre discurs del president amb tot el govern present van tancar la celebració. Austera, va ser, en aquest cas. Tot feia preveure que es reservaven les forces per a la festa grossa de l’endemà: el gran concert anunciat amb bombo i platerets, que es va fer dissabte a la plaça de bous de València.

El cartell era ecumènic i equilibrat: músics actuals i de fa quaranta anys, representacions festives i culturals d’arreu del país, pocs discursos i molta música. Hi cabia tothom, encara que s’hi va trobar a faltar, per exemple, Carraixet, que ja cantava fa cinquanta anys i encara canta ara.

Absències clamoroses i inexplicades

Del govern tampoc no hi va anar tothom. El president Ximo Puig no hi era. Tampoc no hi havia cap membre socialista del Consell. Ningú. Sí que hi havia tots els membres de Compromís, excepte Aitana Mas, que acaba d’aterrar i es va excusar en el fet que encara resol problemes domèstics i de conciliació. També hi havia la consellera Rosa Pérez Garijo, d’Unides Podem i responsable dels actes de celebració. El vice-president segon, Héctor Illueca, havia excusat la presència. I amb els consellers presents, Joan Sifre, un antic sindicalista a qui el Consell va nomenar comissionat per a la commemoració dels quaranta anys. Hi havia més absències, com ara la del president de les Corts, Enric Morera, i la del batlle de València, Joan Ribó

Els ex-consellers Vicent Soler i Vicent Marzà no es van voler perdre l’espectacle. L’un, perquè va deixar molts pèls a la gatera en la lluita antifranquista. L’altre, perquè sent que durant set anys ha fet part d’un govern que és hereu de totes aquelles lluites i que ha de deixar un país millor a les generacions futures.

La contumàcia de Vicent Marzà a defensar el Botànic

Una altra casualitat va fer que dijous li tocara a Marzà fer una pregunta de control a qui fins encara no fa dos mesos va ser company de govern, Ximo Puig. Havia d’inquirir sobre la falta d’inversions de l’estat espanyol al País Valencià, i hi havia molta morbositat per veure quant de pebre empraria per fer-la. Marzà en va usar molt, de pebre, però en forma de càrrega de profunditat contra la bancada socialista de les Corts, contra els seus ex-companys de gabinet. Vicent Marzà va fer servir els cinc minuts reglamentaris per fer una oda entusiàstica al govern del Botànic, a la necessitat de governar de manera col·legiada tots tres partits que en fan part. “El Botànic és més necessari que mai, tenim una responsabilitat enorme davant la situació que viu el nostre poble”, i va recordar que l’única manera de governar és fer-ho en coalició.

I Marzà diu això perquè fins fa no res ha estat dins la cuina. Sap com s’elaboren els plats, sap qui és el xef. Sap, en definitiva, que a pesar de la façana, el govern del Botànic és, en realitat, el govern del PSOE amb alguns additius que el fan bonic, que permeten de posar algunes etiquetes imprescindibles actualment, com ara la sostenibilitat, el rescat de les persones, i tot això que aporten els dos partits que hi fan de guarnició.

I això, el PSOE, ho té molt interioritzat. És al seu ADN. Tan sols cal veure que quan un conseller socialista es refereix al govern de què fa part diu “el govern Ximo Puig”, en un atac de presidencialisme exacerbat. Quan en parla algú de Compromís o d’Unides Podem, es refereix al govern del Botànic.

Ximo Puig va fer allò que fan els presidents: destituir membres del govern

Vicent Marzà va emprar la primera oportunitat que va tenir a la trona de les Corts per recordar al PSOE, però sobretot a Compromís, que governar en coalició és pactar, sí, però, això no obstant, que potser no cal fer tantes renúncies. A les paraules de Marzà, entusiastes i sinceres, hi havia un deix de recança i de mal regust de boca per la darrera acció que va fer el president: destituir Mónica Oltra.

Ximo Puig no va fer res més que allò que li permet l’estatut que ara se celebra: nomenar i destituir els membres del govern. Aquesta prerrogativa resta, en part, anul·lada pel Pacte del Botànic. A pesar de les amenaces prèvies de Compromís, el 21 de juny Ximo Puig va destituir Mónica Oltra. I a Compromís ho saben. Havia començat a fer-ho uns quants dies, potser setmanes, abans. La frase del president: “No estic per a festes”, hauria pogut tenir un segon sintagma que digués: “I que semble un accident.” En aquest cas, “que semble una dimissió”. “La destituiré, però diré tot de coses bones de la vice-presidenta”…

La substituta de Mónica Oltra, Aitana Mas, ha dit en totes les intervencions públiques que ha fet fins ara que la seua tasca seria la de reconstruir ponts, refer tot allò que el desgast del dia a dia ha trencat dins el Botànic.

Un país no és una comunitat de veïns

Ha passat massa poc temps, encara, sembla. Dissabte, a la plaça de bous, no n’hi havia cap, de pont, i sí molts càlculs electorals. El president Ximo Puig no va anar al concert organitzat per la seua Conselleria de Participació, Transparència i Qualitat Democràtica per celebrar un estatut que ell considera que és el motor del futur del país dels valencians. Tampoc no va demanar a cap dels membres del seu partit que el representàs. Però sí que va fer que la Presidència aigualira el lema inicial: “40 anys fent país.” Puig es va doblegar a les crítiques de la dreta, de l’extrema dreta i també de Joan Lerma, i va imposar un afegitó: “40 anys fent país – Comunitat Valenciana 1982-2022.” La majoria dels cantants que van intervenir a la festa van recordar que la comunitat és la de veïns i que aquest territori és el País Valencià. També es van sentir molts crits de les grades que, ara i adés, ho remarcaven.

Coda final

No hi havia ponts a la plaça de bous de València, dissabte. Dijous i divendres, el mateix recinte va rebentar costures de tant de públic com hi havia per a celebrar la ronda de comiat de Joan Manuel Serrat. Dijous, entre el públic, hi havia Mónica Oltra, que va ser molt ovacionada. Divendres, hi havia Ximo Puig. A Twitter, el president va penjar una foto amb el cantant i va reproduir uns versos de la magnífica cançó “Lucia”: “No hay nada más bello que lo que nunca he tenido, nada más amado que lo que perdí.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes