10.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 11.11.2025 - 14:09
Això que ha passat amb l’extrema dreta a Còrsega aquesta setmana paga la pena que ho seguim amb un interès especial a Catalunya. Nicolas Battini, un home que fa dotze anys es proclamava de l’esquerra revolucionària i posava bombes en nom de l’FLNC reclamant la independència de Còrsega, acaba d’anunciar que el seu partit, amb vista a les eleccions de l’any vinent, formarà candidatures conjuntes amb Marine Le Pen, l’arquetip més rotund del nacionalisme francès jacobí i centralista.
L’aliança electoral Unione di i Patriotti, que aplega l’extrema dreta corsa de Mossa Palatina i l’extrema dreta francesa del Rassemblement National, és molt més que una anomalia o un pacte circumstancial. És la demostració pràctica d’una mecànica política que cal entendre ni que siga per prevenir, ara que encara hi som a temps, una decepció més: quan l’obsessió contra la immigració i l’islam esdevé l’eix vertebrador d’un projecte polític, aquest acaba tractant la qüestió nacional com un mer accident prescindible. Difícil de creure? No crec que siga més difícil un trajecte com aquest en el cas català que en el duríssim i violent cas cors. Ni de bon tros.
La trajectòria de Battini ho explica tot. De llegir Marx i Sankara quan tenia disset anys, l’home ha passat a admirar Donald Trump i Israel i a recitar de memòria el discurs del gran reemplaçament. D’emocionar-se dins la presó quan li explicaven que a les parets de Còrsega hi havia pintades de “Llibertat per a Battini”, ha passat a presentar-se, amb jaqueta i corbata, al costat de Le Pen i a fer-se fotografies amb un logotip a l’esquena que suma el cap de moro cors –deu ser contradictori portar encara aquesta bandera…– amb la tricolor francesa. I què ha fet possible aquesta metamorfosi tan enorme? La resposta és simple i inquietant alhora: la preeminència del racisme sobre el projecte polític d’emancipació nacional.
Battini ho justifica amb una anècdota reveladora: explica que la nit dels atemptats del Bataclan, tancat en una cel·la de presó, va sentir-se “amenaçat, com a europeu”, envoltat com estava de “una majoria de detinguts arabomusulmans” –un impacte personal comparable al del descobriment que els autors del 17-A eren de Ripoll. Dins la presó –on va passar anys com a presoner polític cors–, Battini va convertir-se en un identitari europeu obsessionat amb el fet que la immigració magribina és una amenaça existencial per als corsos, una amenaça fins i tot més gran que el colonialisme francès. Un discurs que ja comencem a sentir també per ací.
I quan passa això –quan l’enemic principal deixa de ser l’estat que t’ocupa i passa a ser l’immigrant que arriba de l’Àfrica–, la qüestió nacional simplement deixa de tenir valor i es va empetitint de mica en mica. El nacionalisme, l’independentisme, val –i funciona– per a enganxar el nucli dur inicial del partit i per al màrqueting electoral i la propaganda a les xarxes socials. Però la rutina acaba obligant.
Si et poses a defensar que el problema dels trens no és Espanya sinó els immigrants, si t’encaparres a dir que el mal funcionament de la sanitat o l’escola no és d’Espanya sinó dels immigrants, si et creus que el problema de l’habitatge no té cap responsable local sinó els immigrants, si el gran reemplaçament passa a ser el substitut ideològic i de consigna de l’espoliació fiscal i la dependència, aleshores tot és qüestió de temps –com s’ha demostrat aquesta setmana clarament a Còrsega– que l’opressió nacional passe a un segon pla, darrere el perill major.
Però el cas cors no és únic. És tan sols l’aplicació local d’una dinàmica que ja funciona a tot Europa: l’extrema dreta que en diuen identitària té moltes variants nacionals i fins i tot ideològiques, però totes acaben convergint sempre en una mateixa agenda antiimmigració que les fa miraculosament compatibles. Marine Le Pen pot pactar amb Battini perquè tots dos coincideixen a creure que el perill són els musulmans magribins –per a França dirà l’una, per a Còrsega diu l’altre. I en el fons tant se val, ja, perquè davant aquest enemic comú les divergències sobre la nació es tornen secundàries, negociables, tàcticament superables si convé.
No faig futurologia. Solament destape la lògica interna d’aquestes formacions i de les situacions que es provoquen. Quan un partit construeix la identitat entorn de la immigració com a amenaça existencial, quan fa de la islamofòbia l’eix vertebrador, el projecte nacional que diu defensar es converteix en una variable dependent, utilitària i prou, mentre els fa servei. Si la nació no és el centre de la teua activitat política, sinó únicament una manera de guanyar espai polític, el màrqueting sobre el qual créixer, hi ha un dia que ja no la necessites i és aleshores quan pots pactar, basant-vos en les obsessions comunes, amb qui representa un projecte nacional completament antagònic, però –i és això que acaba pesant– una mateixa mirada sobre el món. Còrsega ho demostra clarament amb aquesta aliança ja electoral, i que el CEO ens explique que un 40% dels votants d’AC és gent que va contra la independència de Catalunya insinua ben clarament quin serà el seu futur.
La cobdícia ultra és així: vol créixer, vol poder per a imposar l’autoritarisme, i per això necessita aliances. I les aliances que troba són sempre amb unes altres extremes dretes que comparteixen la seua obsessió demogràfica, religiosa, de civilització. L’independentisme, en aquest esquema, acaba essent un tret diferencial de màrqueting local, perquè allò que els importa de debò és el “gran reemplaçament”, la “defensa d’Occident”, la “lluita contra la islamització”. I per a aquesta lluita pactar amb l’extrema dreta del país que t’oprimeix ja no és cap traïció: és –com han dit els corsos per justificar-se– coherència estratègica i urgència temporal.
La lliçó corsa és, per tant, un avís clar per als qui se senten temptats per la moda més recent: quan un moviment nacionalista fa de la identitat ètnica el seu nucli dur, la sobirania nacional acaba essent prescindible. I llavors és tan sols qüestió de temps –i d’oportunitat– que es tanquen les portes de l’emancipació i s’obrin les de la submissió a un projecte identitari europeu encara més gran, encara més reaccionari, encara més allunyat de qualsevol ideal progressista o simplement democràtic. Nicolas Battini ha trigat dotze anys a fer el trajecte de les bombes de l’FLNC als mítings de Le Pen. No és tant de temps com sembla. I el camí ja ha estat traçat.
PS1. Avui a VilaWeb estem especialment contents perquè el nostre cap d’estil, Jordi Badia, ha estat guardonat amb el premi Regió7 de Comunicació, que atorguen els nostres col·legues del diari amb seu a Manresa. Actualment, el cap d’estil de VilaWeb, a més d’encarregar-se de la correcció i la coordinació lingüística, fa una intensa tasca de divulgació del català en dues seccions d’aquest diari: Dubtes de Llengua i Ras i Curt, que també tenen una versió audiovisual per a Instagram i TikTok, i ha publicat diversos llibres de gran èxit. El lliurament del guardó –i dels altres guardons que atorga el diari– es farà avui, dimarts, al vespre, al Teatre Kursaal de Manresa.
PS2. José Antonio Zarzalejos és un dels periodistes espanyols més prominents. És un dels descodificadors més esmolats de la casa reial i de la dreta espanyoles. Ara acaba de publicar La huella de Sánchez, un assaig molt sever contra el president espanyol. N’ha parlat amb Ot Bou en aquesta entrevista: “Catalunya és la gran preocupació que té Espanya”.
PS3. D’ençà de fa mesos, la redacció d’À Punt ha vist com empitjorava l’ambient laboral. La intenció de l’empresa d’amortitzar places ocupades per treballadors i el viratge ideològic imposat per la redacció han deixat els treballadors en una situació complicada. Esperança Camps ha parlat de tot plegat amb Cèlia Cerezo: “A la redacció d’À Punt hem patit maltractaments verbals i males formes”.
PS4. Ahir va començar al Brasil la COP30, amb la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle com a eix central de la cimera d’enguany, que es fa a la ciutat de Belém. Des d’allí Olivia Rudgard i Laura Millan ens expliquen què hi ha en joc.
PS5. Tots aquests continguts, que trobareu tan sols a VilaWeb, i tants altres són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Gràcies a ells, tots podeu llegir, amb accés obert, el nostre treball, sense murs de pagament. Però en necessitem més dels que som per a garantir la supervivència del diari a llarg termini i per a encarar els nous projectes –com l’edició de llibres o l’augment significatiu de la producció de vídeos. Per això us demanem que penseu a fer-vos-en subscriptors o, si més no, a fer una donació única i sense cap més compromís.
