40+40 (i ja en tenim prou)

Vicent Partal
Vicent Partal
20.11.2015 - 01:16
Actualització: 20.11.2015 - 02:16
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Avui fa quaranta anys de la mort de Franco. Al llit. Recorde aquell dia i l’esperança de què ens parlaren en veu baixa alguns dels professors de l’institut de Montcada, on jo estudiava. Quaranta anys després, només puc dir que aquella esperança no s’ha concretat encara. I que hem viscut quaranta anys més de decepcions. Que no es poden comparar, és cert. Només cal haver escoltat les històries dels qui hagueren de resistir als anys quaranta per saber que no es pot comparar. Però que no es puguen comparar els terribles anys de després de la guerra amb aquests que ens ha tocat de viure només és una constatació de l’heroïcitat dels qui ens van precedir. Això a banda, avui encara hem de dir que no som ni de bon tros en la societat lliure que voldríem viure.

No únicament això. La pervivència de les institucions franquistes, començant per la monarquia, és visible i contrastable. Però encara ho és més la pervivència del franquisme sociològic, amb formes ben persistents. Des de l’abús del catolicisme a l’exaltació de l’imperi, des de l’anticatalanisme a l’anatematització de la diferència.

La transició democràtica fou un engany, un pacte tant de mínims que de fet va salvar més les estructures del vell estat franquista que no pas va bastir les d’un estat democràtic com qualsevol dels que ens envolten. Ara ho veiem en tots els detalls, per més petits que siguen. Érem tan innocents, per exemple, que vam creure que la llei d’amnistia era una victòria de l’oposició democràtica. Avui fins i tot l’ONU en demana la derogació, i l’equipara a les lleis de punt final que a l’Amèrica Llatina serviren sobretot per a protegir el futur dels còmplices de la dictadura.

Aquests últims vint anys, particularment, hem vist retornar les idees-força del franquisme, maquillades a l’entorn europeu del segle XXI però no pas adaptades a l’entorn de l’Europa democràtica. Quan veiem com reacciona la Gran Bretanya a l’envit escocès, com reacciona el Canadà a l’envit quebequès i com reacciona Espanya a l’envit català, la comparació és una lliçó pràctica de democràcia i de respecte, que Espanya simplement és incapaç de superar.

Als Països Catalans vivim ara, vuitanta anys després, temps d’esperances. Amb ritmes diferents i amb recuperacions d’abast diferent. Fa quaranta anys, durant uns quants mesos, va semblar que ho podíem aconseguir tot. Al País Valencià, sobretot, la reacció va ser brutal i la nit es va tornar molt fosca massa prompte. Però avui, arreu, la consciència que hi ha un fil conductor entre els quaranta anys de Franco i aquests quaranta anys de transició és molt important i a bastament assumida. I ens ha d’ajudar a criticar amb la duresa necessària aquesta societat on vivim i a no caure en les trampes on caiguérem als anys setanta. Maquillar el règim, a la llarga, val de ben poc i no anar a totes, confiant més en el pactisme que en la radicalitat, s’acaba pagant molt car. Massa.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies