Per començar: pressupost del 2010 de la UAB, en xifres rodones, 342 milions d’euros, dels quals 60 corresponen a taxes (el 17,5 %) i 237 a transferències corrents, essencialment provinents de la Generalitat (el 69,4%).

Pressupost del 2016, 301 milions, dels quals 98,8 de taxes (32,8%) i 173,5 de transferències corrents (57,5%).

Amb un nombre molt semblant d’estudiants, el pressupost total ha disminuït d’un 12% (41 milions), les taxes han pujat d’un 65% i la subvenció pública ha disminuït de 63,5 milions (un 27% menys). Percentatges a banda: 41 milions són una barbaritat de diners, i extrapoleu-ho al conjunt del sistema universitari públic català per calibrar quina ha estat la magnitud de la tragèdia a tot el país, resultat de les retallades pressupostàries del govern.

És fàcil de concloure que la política seguida aquests darrers anys pel govern ha consistit a fer recaure en les taxes que paguen els estudiants, si més no parcialment, la disminució de la subvenció pública.

A hores d’ara les taxes pagades pels estudiants universitaris catalans són, si no les més altes, de les més altes de la Unió Europea, amb l’excepció d’Anglaterra.

Al meu parer, aquest és un dels components de les protestes dels estudiants universitaris d’aquests dies, resumides en aquest ‘no al 3 + 2’ que els ha mobilitzat. La por d’un encariment dels estudis universitaris cal reconèixer que és justificada per la història recent.

Però parlant amb alguns estudiants, he tret la conclusió que hi ha una certa manca d’informació sobre què significa aquest 3+2 i del context europeu que l’explica.

La construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior, que té data de naixement el 1999 a Bolonya, va ser fruit sobretot d’una iniciativa universitària, tant de dirigents acadèmics com d’estudiants, acceptada a contracor per molts governs, per a millorar tant mètodes com organització dels estudis universitaris, que feien de l’educació superior europea un galimaties on la mobilitat i la transparència tenien –encara tenen– moltes dificultats.

El procés, que sovint s’anomenava ‘Bolondon’, recollia molts aspectes de les universitats britàniques. En concret, l’establiment en 2 cicles (3 si s’hi compta el doctorat) dels estudis universitaris, ‘bachelor’ i màster. La durada d’aquests cicles es deixava oberta, però la immensa majoria dels països adoptaren la de 3 anys per al ‘bachelor’ i 2 per al màster.

El cas de l’estat espanyol és digne del sainet que tan sovint ofereix. D’entrada, els dirigents universitaris espanyols mostraren un enorme desinterès pel moviment europeu, ignorant com ignoraven –igual que els dirigents polítics– cap altra llengua que la de l’immortal Cervantes. La decisió del govern de José Luis Rodríguez Zapatero d’establir una estructura de 4+1 va anar acompanyada d’arguments com ara que aquesta era l’estructura dels països iberoamericans (no era un espai europeu?) i d’acceptar les pressions de col·legis professionals, que volien mantenir el seu corralet, especialment en el sector dels ensenyaments tècnics.

Aquesta decisió encara ha fet créixer les dificultats de mobilitat dels estudiants i fa molt difícil de poder tenir titulacions compartides amb més universitats europees. A més, va significar la desaparició de les carreres amb més demanda per part dels estudiants, de 3 anys casualment, amb una bona orientació per a l’ocupació.

La República Catalana que m’imagino tindrà molts components que ara té, per exemple, Dinamarca. En particular, una educació superior gratuïta. Amb una petita part (al voltant d’un 3%) de l’espoliació actual, n’hi hauria prou per a tenir uns estudis superiors gratuïts i un sistema generós de beques salari. Res no m’agradaria més que entre els objectius dels nostres polítics hi constés aquest desig, i aquest compromís. Continuar fent recaure sobre els estudiants el pes de les retallades no és només socialment injust, sinó políticament erroni.

Per mi, doncs, el problema no és l’estructura del 3+2, sinó la política de preus públics que s’aplica a la universitat. Crec que el claustre de la Universitat de Girona ha estat ben encertat en exigir la gratuïtat de la universitat.

Encara sobre l’estructura dels estudis: es pot trobar fàcilment quina és l’actual estructura dels estudis universitaris a Europa. Països com França, Alemanya, Bèlgica, els Països Baixos, Àustria, Itàlia, Dinamarca i 25 estats més, han adoptat, o seguit,  ‘bachelors’ de 3 anys que poden donar pas a estudis de màster, en general de 2 anys. Els que, com el Regne d’Espanya, han adoptat el 4+1 són Bulgària, la República Txeca, Grècia, Xipre, Hongria i Turquia. A quina lliga volem jugar?

Jo m’inclino per Dinamarca, sovint posat de referent pels nostres polítics. Que no n’oblidin, però, més aspectes a imitar, com un mínim exèrcit (jo no en vull cap) o un 3% del PIB, aquí benèfic, que és el dedicat a recerca i desenvolupament (innovació a banda, no s’hi val a fer trampes).

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb