Ser jove abans o després del 2017

Aquests dies d’efemèrides sentides, que el Primer d’Octubre no ens faci perdre la memòria de l’endemà de l’endemà. Fill de les circumstàncies, el 3-O es pot dir que es va fer sol, transversal tot ell, i el testimoni dels reculls fotogràfics és constant en un fet: el protagonisme del jovent i dels estudiants als carrers. Colles i colles de nanos sortint a protestar al centre de les ciutats amb les banderes –cadascú la seua– voleiant sobre motxilles i espatlles. Aquell nervi latent de la seua presència –el d’Urquinaona, però aleshores què sabíem– feia l’efecte d’una cosa gran que es podria definir com una esperança i que es contraposava a la confusió temorosa del moment.

Sis anys després, amb aquella promesa de futur matusserament escombrada dels carrers, els sondatges revelen la caiguda en picat del suport a la independència per part de les noves generacions. I és fàcil d’entendre, per poc que un hom hagi estat jove. Quan la història d’un mateix tot just comença, un sexenni endavant o enrere és una eternitat. Dit amb dibuixets: no és el mateix que aquest període crucial t’agafi als anys efervescents que van precedir el 2017, que posteriorment a les dates que rememorem aquests dies, amb actes de faristol des d’on ens expliquem i ens tornem a explicar que ens van pegar i ens van rebregar i que vam votar i nananà, amb tediosos parlaments atesos per una concentració de caps cada vegada més blancs.

No és el mateix que la consciència política se’t desperti a la Catalunya de les grans mobilitzacions, en una societat disposada a plantar cara a un estat despòtic i anquilosat, que desenvolupar-se com a català en una comunitat autònoma encongida i assimilada per aquest mateix estat. No és el mateix, i ja acabo, créixer coexistint amb un moviment d’emancipació nacional puixant i viu, que reivindica objectius coherents amb els de l’adult emergent que tens dins –autodeterminar-se, decidir el propi futur–, que ensopegar un país institucionalment arronsat, noquejat per un trauma que tu no has viscut, amb l’anorreament polític, lingüístic i cultural del present com a única realitat mai coneguda.

Des de l’independentisme, tendim a atribuir la pèrdua de la saba nova al fracàs del mètode “ni un paper a terra”, a la repressió i l’abandonament del jovent per part de les pròpies institucions, o a la condemna de la “gent de pau” a Urquinaona. Però si fos només això, rai. Perquè en aquesta història cal tenir en compte un factor gens menyspreable i que ho complica tot, que és la conjuntura tecnosocial del moment. Sis anys enrere o sis endavant són, tecnològicament parlant, una era sencera. Per això, l’autopercepció diguem-ne nacional d’un catalanet del 2023 pot arribar a ser molt diferent de la que podia desenvolupar el 2012 o el 2010, quan les xarxes tot just començaven a despuntar. Amb la disrupció tecnològica, la identitat cultural –la sensació de pertinença– dels adolescents d’ascendència catalana, com en general els de totes les nacions sense estat, està essent ràpidament arrossegada cap a la dissolució en les cultures dominants, articulades per les llengües hegemòniques. I en un poble que només pot sobreviure si li sobreviu la llengua, les faves són comptades.

En aquest context no és anecdòtic el desmantellament l’any 2012 del canal 3XL i els seus efectes catastròfics sobre un mínim d’una generació: la demolició del pont que enllaçava l’audiovisual infantil amb el juvenil va arribar en el pitjor moment possible i no la lamentarem mai prou. A partir d’aquí, pel que fa a la població escolaritzada a Catalunya, créixer amb una cosmovisió d’expressió castellana –ficció, música, videojocs, streamers, tiktokers, la roja, i la identificació amb tot allò que és amè, actual i capdavanter– no permet d’esperar un resultat gaire diferent del que l’estadística reflecteix: la desnacionalització i renacionalització en un temps rècord dels fills i néts de la població mobilitzada pel procés.

Sis i sis fan dotze: dotze són els anys que separen els qui seran majors d’edat el 2023 dels que ho van començar a ser l’any de les manifestacions contra la sentència de l’estatut: demoscòpicament, dotze anys de diferència entre els primers i els segons és molta diferència. Entremig, haver abandonat els nostres nanos primer als carrers, després als jutjats i ara a les pantalles esdevé una dificultat afegida per a l’independentisme que pretén tornar-ho a fer. Per això, cada vegada que veig joves i adolescents aguantant la xapa a les concentracions indepes de tabarra i faristol, nanos que malgrat naltros hi són, m’imagino aquells cervells multidisciplinaris barrinant sobre la necessitat de fer foc nou i desbancar aquest model trist i esgotat.

Per totes aquestes raons i les que em deixo, la base que cal que eixamplem no és la que ens han predicat, sinó la dels influenciadors i creadors de contingut combinada amb la dels ateneus i casals i colles de cultura popular; una fórmula mixta que ens permeti de lligar les generacions del futur amb la història d’on venim, que és l’única manera de poder reprendre el fil allà on l’havíem deixat. El 2017 ja no tornarà, ni metafòricament ni paranormal, per tant, per al viatge que tenim pendent, cada pas que l’independentisme no encamini a aquesta fórmula és un pas desencaminat.