El Primer d’Octubre va fer evident que la voluntat de la ciutadania és imparable quan actua coordinadament en defensa d’un objectiu compartit. Volíem votar i vàrem votar. L’estat espanyol, amb tota la seva capacitat de coacció i violència policial, no va poder impedir que més de 2.300.000 dones i homes votéssim en unes 6.000 urnes repartides en prop de 2.000 col·legis electorals oberts arreu del país.

Del referèndum, se n’han escrit molts elogis, però entre tots sobresurt la capacitat de la societat de desobeir pacíficament una prohibició injusta i injustificada. El referèndum, com vàrem recordar als magistrats del Tribunal Suprem, va ser l’acte de desobediència civil més gran que Europa ha viscut mai; ‘el moment gandhià de Catalunya’, tal com descriu Ramin Jahanbegloo, director del Centre Mahatma Gandhi.

Davant la desobediència civil en massa, l’estat va optar per la violència i va rebutjar el diàleg i l’acord. Una violència que des de la tardor del 2017 no ha fet sinó créixer.

Violència van ser les porres de l’1-O i també la nostra presó provisional; són les acusacions de rebel·lió i sedició que han portat la majoria dels membres del govern legítim i la presidenta del parlament a la presó o l’exili, i per les quals ens demanen desenes d’anys de condemna; és l’existència de centenars de persones encausades com a càstig a l’1-O; són els intents desesperats de barrejar terrorisme i independentisme a les portes de la sentència del Tribunal Suprem, és la voluntat de construir noves causes judicials amb detencions espectaculars i filtracions interessades i falses per bastir un relat criminalitzador contra els detinguts i el moviment sobiranista en general.

Des de la presó, compartim la indignació per aquests fets, ho patim en primera persona i coneixem la creixent preocupació ciutadana pel joc brut que l’estat ens imposa. Us animem, però, a no resignar-vos, a continuar exigint el que considerem que és just i, sobretot, a mantenir ben viva la flama de totes les nostres legítimes aspiracions nacionals i democràtiques. No ens resignem ni renunciem a cap: continuem determinats a creure en el futur lluminós i possible que ens volen negar.

Us encoratgem, com tantes vegades havíem fet abans de ser empresonats, el 16 d’octubre de 2017, a tornar a sortir al carrer quan sigueu convocats per les nostres entitats i, sobretot, a no deixar-vos endur per la ràbia del moment. El present és dur i probablement les sentències i les pròximes decisions judicials i policials encara el faran més amarg. Però el futur només continuarà essent nostre si som capaços de mantenir viva la llavor de la no-violència.

Aprenguem les lliçons del primer i el 3 d’octubre per respondre als desafiaments vinents. Demostrem que nosaltres combatem la injustícia i la violència de l’estat només des de la no-violència. Només així esmicolarem el seu fals relat i podrem, novament, derrotar la seva violència, desemmascarar les seves mentides.

No tenim cap problema a denunciar una i mil vegades la violència i a defensar que l’únic camí per on el sobiranisme ha de continuar transitant és el de la no-violència. Però no acceptem lliçons dels qui emparen la violència des de l’estat, dels qui ens neguen a tots els independentistes el dret a la presumpció d’innocència i, encara menys, d’aquells que sense escrúpols ni moral manipulen imatges i víctimes del terrorisme de fa quasi trenta anys per fer-se un espai en la pugna electoral.

L’única violència que a Catalunya hem viscut des del 2017 és la que ha emparat i promogut l’estat. Cridar llibertat, manifestar-se en contra de decisions polítiques i judicials, exigir l’autodeterminació, desobeir lleis injustes i prohibicions arbitràries, denunciar els muntatges policials, defensar les urnes o votar en un referèndum no és violència. Que no ens confonguin.

L’1-O vàrem aprendre fins a quin punt és poderosa la pràctica de la no-violència. Gràcies a la no-violència vàrem doblegar la decisió de tot un estat de prohibir-nos de votar i sobretot vàrem fer inútils tots els esforços dels poders de l’estat i dels seus altaveus mediàtics per vincular la defensa del dret d’autodeterminació i el procés sobiranista a la violència.

La no-violència és la clau de volta que sosté la nostra causa, que no és sinó la causa de la llibertat i la democràcia. No és passivitat, renúncia ni inactivitat. No hi ha res que despulli més la violència de l’estat que el fet que la nostra sigui una actitud tan contundent, multitudinària i imaginativa com pacífica. La no-violència és la llavor d’un procés que, si el continuem fent junts, sense renúncies ni por, donarà tard o d’hora el fruit desitjat de la llibertat. Gràcies de ser-hi i no defallir.

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez
Presó dels Lledoners, primer d’octubre de 2019

715 dies a la presó

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb