22.07.2014 - 06:00
Mary Ann Newman (Nova York, 1951) és traductora, escriptora i promotora cultural. Defensa el terme ‘catalanista’ per a definir-se, en el sentit del diccionari (‘estudiós de la llengua i la cultura catalanes’). És membre de la junta de la North American Catalan Society, cosa que li permet de tenir una visió àmplia dels estudis catalans als Estats Units. Sense Mary Ann Newman no es podria entendre la primera Càtedra Barcelona – Nova York (1983-1986), impulsada per l’Ajuntament de Barcelona i la Universitat de Nova York, ni el Catalan Center (2007-2011), vinculat a l’Institut Ramon Llull i la Universitat de Nova York. En l’àmbit acadèmic i en el personal, Mary Ann Newman sempre ha estat compromesa en la construcció d’un pont de cultura entre Barcelona i Nova York, entre Catalunya i els Estats Units. La darrera iniciativa que ha emprès és el Farragut Fund for Catalan Culture in the U.S. (Fons Farragut), una entitat sense ànim de lucre per a potenciar el patrimoni dels Països Catalans als Estats Units, l’intercanvi cultural i els projectes interculturals, a partir de la tradició filantròpica de les empreses americanes i catalanes. És un projecte ple de virtuts, sobretot per a la cultura catalana, i que va a favor dels actius del país. Cal conèixer-lo.
—Avui que els nord-americans comencen a entendre Catalunya com un país, impulseu un projecte d’envergadura, que va més enllà de la cultura i de l’Acadèmia, i que implica l’empresa privada. En què consisteix el Farragut Fund?
—Com a bona nord-americana, filla d’un país on la filantropia és un veritable ‘tercer sector’, el que funciona més enllà del públic i del privat, des de feia temps tenia al cap que caldria anar més enllà de les aportacions institucionals del govern català i cercar diners privats per a l’intercanvi cultural entre els nostres països. D’aquí ha sorgit The Farragut Fund for Catalan Culture in the U.S. La visió, és a dir, la finalitat, és aconseguir una presència forta, visible i generosa de la cultura catalana als Estats Units. Som una organització sense ànim de lucre, que cerca diners per a assegurar la presència permanent de la cultura catalana en el mosaic de cultures americanes, i els vehicula cap a projectes que compleixen aquest fi. I això té un avantatge important: perquè és contribuir al desenvolupament d’una comunitat d’influència de la cultura catalana als Estats Units. Hi ha molts catalans il·lustres vivint als Estats Units que no tenen relació entre si. També hi ha molts nord-americans que coneixen i valoren Catalunya i que tampoc no tenen relació entre si. Si tot aquest col·lectiu es pot aglutinar entorn d’un projecte cultural de caire català es converteix en un lobby automàticament. I tot això pot fomentar l’esperit de filantropia que compartim tradicionalment catalans i nord-americans.
—Què enteneu per filantropia?
—La filantropia no és igual que el patrocini. La filantropia es fa amb l’esperit de retornar a la societat una part dels beneficis que s’han acumulat i d’incidir en el bé de la societat; té una finalitat transformadora, no caritativa, ni merament donativa. Aquest esperit de transformació de la societat civil als Estats Units és reconegut pel govern, atès que una empresa pot desgravar allò que dóna a beneficència fins al 10% dels guanys anuals. Per tant, volem implicar-hi les empreses catalanes establertes als Estats Units, de manera que també puguin aprofitar els avantatges fiscals i entrar en les xarxes filantròpiques, que apleguen vertaders titans de la societat i de l’estament empresarial. I també volem establir relacions amb les empreses nord-americanes establertes a Catalunya, de manera que també puguin demostrar una implicació amb la cultura catalana que les acull.
—Quins avantatges té això per a les empreses catalanes que hi ha als Estats Units?
—Si les filials americanes d’aquestes empreses donen diners per a projectes culturals vinculats amb Catalunya, això té un doble avantatge: visibilitat i xarxa als Estats Units i crèdit i prestigi a Catalunya pel fet de difondre la cultura catalana allà. La cultura catalana als Estats Units és cada vegada més coneguda i molt valorada. De manera que associar-s’hi és associar-se a un valor de qualitat; al mateix temps enforteix la marca Catalunya.
—Per què li heu posat Farragut?
—Es diu així, en primer lloc, per honorar els Farragut: Jordi Farragut i Mesquida, que el 1776 va emigrar de Menorca a Nova Orleans, via Barcelona, i va lluitar a la guerra de la Independència americana. Farragut consta com a heroi hispà i ningú no sap que eren d’origen català –menorquí. I encara menys ho saben del seu fill, David Farragut, el primer almirall de la marina nord-americana i heroi de la guerra civil americana. Als Estats Units hi ha patrimoni català desconegut, sovint perquè molts prohoms catalans porten l’etiqueta d’espanyols: Rafael Guastavino, que era valencià; Gaspar de Portolà, governador de Califòrnia, nascut a Balaguer; els miquelets que van anar a Califòrnia, etc., fins a Joan Miró, Salvador Dalí, etc. Per una altra banda, hi ha patrimoni català conceptual, com ara la dieta mediterrània.
—Què hi voleu fer, amb la dieta mediterrània?
—Hi ha la idea d’impulsar un Any de la Dieta Mediterrània als Estats Units i que l’amfitriona sigui Catalunya. Perquè el model català de dieta mediterrània és tan compacte i elegant que permet d’explicar, per exemple, per què en la ciutat mediterrània el mercat continua essent l’àncora del barri, i moltes més coses. I com a amfitriona, Catalunya pot convidar més països de la Mediterrània a unir-se a aquest projecte: podríem, per exemple, seguir la història del cigró per Egipte, Israel, Itàlia, Grècia, i observar com s’utilitza i es menja a cada país. O l’oliva i l’oli d’oliva. És una manera de mirar la cultura catalana en el context més ampli. Però el Farragut no organitza la cosa, només l’estimula: cerca els fons i els col·laboradors: entitats nord-americanes que ho puguin vehicular.
—Els objectius del Farragut Fund van més enllà de difondre el patrimoni català?
—Sí. Més enllà del patrimoni hi ha l’intercanvi per a desenvolupar projectes culturals. Que qui vulgui anar als Estats Units a fer un projecte, estar-s’hi tres mesos o sis per a desenvolupar una obra de teatre o un projecte artístic, sota l’aixopluc d’una entitat cultural d’allà, que tingui la possibilitat de fer-ho. I els nord-americans que vulguin venir a Catalunya a fer això mateix, que també en tinguin la possibilitat. Nosaltres no organitzem res, només lliguem, vinculem el projecte amb la institució que el pugui acollir.
—Sovint aquesta baula és la més difícil.
—Potser sí, però ja tenim una colla d’entitats interessades, i als Estats Units si la idea és bona, i els diners hi són, poques vegades diuen que no. El tercer objectiu, juntament amb el patrimoni i l’intercanvi, són els projectes interculturals de pes, com ara l’Any de l’Arquitectura Catalana aquest 2014 (que inclou una exposició sobre Guastavino i una altra sobre la Sagrada Família), o l’Any Enric Granados per a aquest 2016, amb motiu del centenari de la mort del músic. (Fa dos anys que una comissió nord-americana hi treballa.)
—Fa dos anys que vau començar a treballar en la Farragut Fund i l’any passat la vau constituir. Qui són els patrons que constitueixen el grupuscle d’aquesta entitat sense ànim de lucre?
—El consell el formen tres persones: Marcel Molins, Ferran Escayola, i John Casey, dos advocats de gran prestigi i un professor d’administració pública a Baruch College, especialitzat en la filantropia. Els membres del consell inicial han custodiat tot el procés de la personalitat jurídica i han donat llum al projecte. El pas següent serà ampliar-la amb personalitats del món empresarial, i constituir un consell assessor presidencial.
—I vós quin paper hi ocupeu?
—Sóc la directora executiva del Farragut Fund. I considero que un dels serveis més importants que oferim a Catalunya, que pot ajudar a construir aquest gruix d’influències, és que podem fer de plataforma per a les fundacions catalanes que vulguin tenir un peu als Estats Units sense haver de constituir-hi una fundació. Parlem de signar un acord amb la Fundació Abadia de Montserrat i la Fundació Victòria de los Àngeles. Ja hem signat un conveni amb la Fundació Mies van der Rohe, que està sota l’empara de l’Ajuntament de Barcelona. I arran d’aquesta relació s’ha organitzat la ‘Barcelona-New York City Urban Bridge 2014: A Year of Catalan Architecture in New York‘, amb socis americans com el Center for Architecture-AIANY, el Museum of the City of New York i la City College Spitzer School of Architecture.
—Aquest és el primer projecte que fa visible pròpiament el Farragut Fund?
—Sí. Això va sorgir perquè aquest 2014 al Museu de la Ciutat de Nova York s’inaugurava una exposició sobre l’obra de Guastavino als Estats Units. Nova York és la ciutat que concentra més obra d’aquests arquitectes (pare i fill): prop de 250 edificis o intervencions (i prop de 700 a tot el país). El Museu de la Ciutat de Nova York s’ha encarregat de reflectir aquest fet. Però s’esqueien unes altres circumstàncies, la més important que el 2014 el president de l’American Institute of Architects-New York és Lance Jay Brown, un admirador de Barcelona, de Catalunya i dels Països Catalans (l’any 1964 es va construir una casa a Formentera on avui viu encara la seva filla, i l’acaba de fer avi), i ha agafat el BCN-NYC Urban Bridge 2014 – Any de l’Arquitectura Catalana a Nova York com un dels elements centrals de la seva presidència.
—Com s’estructura, doncs, aquest Any de l’Arquitectura Catalana a Nova York?
—Els tres pilars són: l’exposició Guastavino, que durarà de març a setembre; l’exposició sobre la Sagrada Família a la CCNY Spitzer School of Architecture, que es farà a la tardor; i tot d’altres exposicions d’àmbit català que s’han fet al Center for Architecture-AIANY: ‘Polis: 7 lliçons sobre l’espai públic urbà’, del CCCB, que recull les idees provinents dels deu anys del premi europeu d’espai públic urbà, i la mostra ‘Barcelona Glòries. Diàleg i transformació’, que explica la transformació de la plaça de les Glòries. Aquesta setmana passada, al Center for Architecture hi ha hagut una trobada interessantíssima per a contrastar –en clau de noves visions per a l’espai públic– el projecte de les Glòries a Barcelona amb la transformació de Times Square i el projecte de les Hudson Yards. Les Hudson Yards eren les cotxeres dels trens, al costat del riu Hudson, i ara seran un nou focus urbà. El tinent batlle de Barcelona Antoni Vives i l’arquitecta Maria Sisternas dialogaven amb el nou comissionat per al Disseny i Construcció de Nova York, Feniosky Peña-Mora, un enginyer d’origen dominicà. Vaig piular tota la conversa, un intercanvi fascinant, en què tots (i això inclou tots els arquitectes i urbanistes del públic) van coincidir que les dues ciutats tenien coses importants a ensenyar i aprendre, l’una de l’altra.
—I més projectes?
—Dins d’aquest Any d’Arquitectura Catalana a Nova York es podria fer una exposició sobre el Born amb motiu del Tricentenari i contemplar la ciutat des d’aquest mirall històric. Però pretenem anar més enllà de l’arquitectura. Tot és possible! Qualsevol aspecte en què la cultura catalana es destaqui es pot tractar. Per exemple, les llengües i cultures menys conegudes. Això –‘llengua menys coneguda’– és una categoria real als Estats Units! La interculturalitat, important tant ací com allà, fa possible de contextualitzar la cultura catalana de la manera més àmplia. O més aspectes de l’àmbit mediterrani, de la poesia, de la dansa… La cultura catalana té moltes facetes a explorar, la cultura nord-americana les rebrà amb interès i respecte, i els vincles seran interessants. El Museu del Joguet segur que té aliats amagats a Nord-amèrica; el del Cinema, també; i el del Món Rural. Hi ha molt de camp per córrer.