Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  20.02.2014  16:00

Autor/s: Contrastant

Trueba: per què en diuen amor quan volen dir sexe?

Men?ame
 

El 9 de febrer, a la gala dels premis de cinema Goya, el director espanyol David Trueba llançava una consigna als seus compatriotes: 'Visiteu Catalunya i digueu a tots [els catalans] com els estimeu i els estimem.' Dos dies després, en una entrevista al programa 'El món a RAC-1', va deixar clars els límits constitucionals del seu amor.

Davant la pregunta de si està en favor del dret de decidir, va contestar:

De les seves respostes es treu una conclusió clara: malgrat que Trueba digui que els catalans han de poder votar sobre la independència, nega aquesta possibilitat a la pràctica quan especifica el procediment, que segons ell passa per una reforma de la Constitució espanyola 'llarga' i 'legal'. I ho intenta argumentar amb alguns dels tòpics del nacionalisme espanyol:

1. Segurament confós per la pregunta de Jordi Basté ('Tu estàs a favor del dret de decidir, és a dir, del referèndum?'), la seva disquisició inicial sobre el dret de decidir oposant-lo a dret de votar sobre la independència no té sentit en la fase en què ens trobem, perquè si es compleix l’acord del 12 de desembre entre quatre forces polítiques representades al Parlament de Catalunya, al novembre es preveu de preguntar per la independència, no pas pel dret de decidir. De fet, l’acord pressuposa la sobirania del poble català.

Més endavant, Trueba afirma que creu que 'el dret de decidir està expressat tots les... els matins, amb totes les votacions, amb totes les eleccions que fan els catalans a la seva vida...', la qual cosa no és certa: els catalans (i els espanyols) no decideixen, no poden triar en aspectes fonamentals de la seva vida. A tot estirar ho fan els seus representants, molt sovint en contra del que han dit prèviament en campanya electoral i sotmesos a les pressions de sectors socials que sí que tenen capacitat d’influir. Per exemple, han decidit els catalans o els espanyols la reforma laboral o la contrareforma de l’avortament del PP? No, ho han decidit uns representants a qui no els ha votat cap majoria ‘clara’ [1], que tan sovint s’exigeix a l’independentisme. Tampoc no és veritat que els catalans decideixin a les votacions, perquè sempre són un subconjunt que depèn de la decisió d’un conjunt més gran (l’estat espanyol): els catalans van votar en contra de l’OTAN, però aquesta decisió no va tenir una traducció pràctica per la manca de sobirania. En resum, la relació amb l’estat espanyol és un aspecte del dret de decidir, no pas l’únic, perquè aquest dret va més enllà d’aquesta qüestió i enllaça amb la reivindicació que cal aprofundir en una democràcia deliberativa on la ciutadania pugui votar per decidir moltes més vegades que cada quatre anys.

2. Tot seguit, Trueba diu que reconeix que Catalunya sigui un subjecte de sobirania si hi ha una majoria 'àmplia i precisa'. Aquesta majoria 'àmplia' existeix al parlament, com s’ha demostrat en diversos acords i declaracions. De fet, és l’unionisme que hi té una minoria 'clara i precisa', però ja se sap que els seus vots valen per dos i no necessiten ser 'una majoria àmplia i precisa'.

3. Com certs sectors polítics d’Espanya i Catalunya, considera que l’augment de la consciència i el moviment independentista de Catalunya consisteix en una desafecció envers el govern espanyol del PP, un intent de desfer-se d’aquest govern:

Jo crec ara hi ha una manifesta desafecció pel govern central d'Espanya aquí a Catalunya i també això ho embolica tot. Jo crec que hi ha molta gent que pensa que, bé, ens lliurarem de Rajoy i els seus ministres perquè serem independents. I jo crec que això també és un sentiment que pot tenir una persona a Madrid... No?

En aquest sentit, la seva lectura de la realitat catalana és molt superficial, com la que fa Gonzalo Bernardos (amb el desgreuge que Trueba no viu a Catalunya), que atribueix l’augment de la consciència independentista a l’esclat de la bombolla immobiliària, perquè fins i tot analistes antiindependentistes admeten que la desafecció no és envers el govern espanyol de torn, sinó envers l’estat espanyol. De fet, qui va encunyar el terme 'desafecció' va ser José Montilla, quan governava el PSOE a l’estat espanyol.

4. Trueba afirma que no hi ha (que ell mateix no té) informació sobre les conseqüències de la independència. Amb el benentès que és impossible preveure una part significativa de les conseqüències de qualsevol decisió i que aquestes són sempre fruit d’un context amb forces oposades (que els ho expliquin a les persones atrapades en préstecs hipotecaris), és obvi que cal un debat sobre les conseqüències de la independència. Ara, prèviament a aquest debat, cal estar disposat a acceptar que els catalans decideixin sobre aquesta qüestió, dret que, per exemple, el PSOE i el PP neguen. Així doncs, els responsables que ara mateix no s’estigui debatent el que diu Trueba són els qui neguen la possibilitat que es voti sobre la independència.

Una vegada convocat el referèndum hi haurà el debat que demana Trueba, que no costaria gens que fos més profund que el que hi va haver fa vuit anys sobre la fallida Constitució europea o fa trenta-cinc anys sobre la Constitució espanyola, que segons ell està tan ben pensada.

5. El director de cinema espanyol es preocupa per què passarà l’endemà de la independència, entre més coses 'amb la gent que no és..., que no té la mateixa sensibilitat', però com tots els nacionalistes espanyols (incloent-hi els defensors de la tercera via), s’oblida de què passa ara amb els independentistes catalans, que també tenen una sensibilitat diferent i als quals se’ls impedeix de fer efectiu el seu projecte polític. Per a aquests nacionalistes espanyols els independentistes sempre són ciutadans de segona: necessiten majories 'clares' per dur a terme el seu objectiu polític (per romandre a l’estat espanyol no en calen, fins i tot si són minoria hem de romandre-hi [2]) i, per descomptat, cal preocupar-se de la seva 'sensibilitat'. Resumint: si els ciutadans de Catalunya decideixen independitzar-se en un referèndum, la minoria haurà d’acceptar el resultat, com han fet els independentistes fins ara. No hi pot haver regles del joc diferents per a projectes polítics diferents. Si no, n’hi ha que juguen amb les cartes marcades.

6. Trueba considera implícitament que si en els propers mesos es vota sobre la independència es tractarà d’una decisió momentània (per exemple, fruit d’una desafecció conjuntural a un govern espanyol), sentimental i emocional:

Però jo crec que la independència és una cosa molt més, molt més important, molt més amb una visió més llarga i que ha de ser una decisió que tingui un procés de temps que evite una decisió momentània, una decisió sentimental, emocional, eeh, imprevisible.

Es tracta d’un dels tòpics del discurs antiindependentista: atribuir racionalitat al manteniment de l’statu quo i l’ordenament legal que el manté i irracionalitat al fet de voler-lo canviar. En aquest cas l’argument s’amaga darrere un mecanisme procedimental: cal reformar la Constitució espanyola abans que es voti sobre la independència. Ja se sap que continuar dins l’estat espanyol és el súmmum de la racionalitat: per això, els seus defensors atien bàsicament el discurs de la por, que és un argumentació molt racional. A més, la Constitució espanyola es va votar en un clima sense que cap emoció (per exemple, la por) hi interferís?

L’argumentari de Trueba no difereix gaire del que s’ha utilitzat immemorialment contra les dones per negar-los els mateixos drets que els homes. D’una altra banda, caldria dir que aquesta oposició, d’arrel neoil·lustrada, entre racionalitat i emoció o sentiment, està superada avui, perquè oblida que en la majoria de les nostres decisions conviuen alhora racionalitat i emoció o que de fet es barregen de manera que no se sap on comença l’una i on acaba l’altra.

7. Afirma que el sistema constitucional espanyol està 'molt ben pensat, perquè protegeix de les decisions momentànies', que Trueba associa implícitament a la intenció de dur a terme un referèndum sobre la independència a la fi d’aquest any. La Constitució espanyola no protegeix de les ‘decisions momentànies’, sinó que impossibilita de fet qualsevol canvi de l'statu quo pel que fa al tema que ens ocupa. En la seva elaboració, dos dels moments clau va ser tant com l’oposició a reconèixer el dret de l’autodeterminació com la redacció de l’article 2, que, tal com reconeixia el mateix Solé Tura, va ser imposat pels militars a la ponència constitucional.

8. D’una altra banda, el procés de reforma, 'llarg i legal' segons les seves paraules, a què al·ludeix és el previst per l’article 168, que segons el constitucionalista Pedro de Vega no 'funcionarà mai' (vegeu ací):

Son múltiples los motivos por los que el artículo 168 resulta criticable. Puestos a señalar algunos de ellos cabría recordar, básicamente, los siguientes:

1. En primer lugar, porque su redacción no satisface las exigencias que, conforme indicábamos en páginas anteriores, debe cumplir todo procedimiento de reforma. El mecanismo es tan complejo y políticamente tan costoso que se puede indicar de antemano que no funcionará jamás. Más que de un procedimiento de reforma se debería hablar de un procedimiento para evitar la reforma.

D’una altra banda, deixar la possibilitat de votar sobre la independència a les mans de la reforma de la Constitució espanyola és a la pràctica negar els drets dels catalans i catalanes a decidir quan volen votar sobre la independència.

En resum, en les seves declaracions a RAC-1, Trueba manté una posició semblant a la de direcció actual del PSC: acceptació retòrica del dret de decidir (en el cas de Trueba, del dret de votar per la independència), però sempre vinculant-lo a un procés de reforma de la Constitució espanyola que és impossible. A més, aquestes declaracions són un bon exemple de com, fins i tot amb una bona predisposició per Catalunya, de la qual l’aprenentatge de la llengua és una mostra fefaent, l’argumentació de Trueba beu de les deus del discurs hegemònic del nacionalisme espanyol. És a dir, un bon exemple de com funciona l’hegemonia, en el sentit gramscià del terme.

O dit altrament, quan alguns parlen d’amor, no es refereixen només al sexe?

[1] Així, el PP va obtenir un 44,63% dels vots vàlids i si ho traslladem al total del cens, cosa que està tan moda per minimitzar la majoria independentista que reflecteixen algunes enquestes, estaríem parlant del 30,37% del cens.

[2] Un exemple del que diem que arriba fins al paroxisme el va oferir a la tertúlia del programa ‘8 al dia’ del 6 de febrer. Espasa va dir sense immutar-se que acceptaria un estat independent si hi hagués un percentatge del 75% que hi donés suport. És a dir, una minoria 26%, 30%, 40% o 48% imposa la voluntat sobre la majoria. Un bon exemple de democràcia orgànica i de las JONS.

Men?ame