Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  03.02.2014  12:39

Autor/s: Contrastant

Senyor rei de Matalgram, una llebre tinc al camp...

Men?ame
 

L’article de Fernando Ónega, 'La tortuga i la llebre', publicat a La Vanguardia el 18 de gener passat, és una mostra dels límits amb què determinada opinió publicada aborda l’actual conflicte entre l’estat espanyol i Catalunya. Com en uns altres articles i intervencions als mèdia, Ónega manifesta la seva preocupació per l’agilitat i eficàcia de l’independentisme, que contrasta amb la inacció de l’estat espanyol. Des de la 'lleialtat' (se suposa a la sagrada unitat de l’estat espanyol), fa mesos que apel·la que el govern espanyol mogui fitxa, en el sentit d’una mena de pacte que eviti dilucidar el conflicte a les urnes o el que anomena 'xoc de trens'.

Dit això, el seu article és també una mostra de la incapacitat de comprendre la nova situació, la qual s’intenta explicar amb els reduccionismes habituals d’unes altres èpoques (per exemple el suposat 'victimisme' que caracteritza el nacionalisme que no sigui l’espanyol, el qual per descomptat és pervers). Aquesta incapacitat s’afegeix a la manca de voluntat d’acceptar que un conflicte polític d’aquesta magnitud trobi la seva sortida aplicant la democràcia.

En la seva argumentació usa alguns dels tòpics del discurs antiindependentista. En primer lloc, hi ha el que anomenaríem 'discurs apocalíptic', que associa la independència i la mateixa voluntat d’assolir­-la amb una catàstrofe. Vegem­-ne una mostra:

Encara que molts estiguem cada dia més convençuts que s'està gestant un error històric, un perjudici descomunal i una fallida social sense precedents en democràcia.

Tant els substantius (error, perjudici i fallida) com els complements que els acompanyen (històric, descomunal i sense precedents) no admeten dubtes: segons l’articulista, l’independentisme ens porta a l’apocalipsi. Per què?

L’article no argumenta res en aquest sentit: es tracta d’una professió de fe. (També ho és afirmar que el full de ruta sobiranista 's'estavellarà contra el fracàs i la decepció'.).

Ara, aquesta suposada situació apocalíptica parteix d’un implícit axiomàtic que Ónega no qüestiona: l’estat espanyol no accepta dirimir el conflicte a les urnes, com ha fet per exemple el govern britànic. Precisament el conflicte s’aguditza per aquesta negativa que l’articulista no critica, sinó que, com veurem, avala implícitament.

En segon lloc, Ónega recorre a un altre tòpic, vell conegut, perquè els nacionalistes espanyols l’han aplicat sovint al que anomenen ‘nacionalisme’ (que no sigui el seu, és clar): es tracta de situar l’independentisme i els seus objectius (o el nacionalisme no espanyol) en el terreny de la irracionalitat. L’exemple més clar és el fragment 'els sobiranistes, encegats per la dimensió dels seus somiejos'. En la mateixa direcció apunta el terme 'escalfar' (aplicat al sintagma 'parròquia nacionalista'):

Aquest és el gran canvi polític produït aquesta setmana, per sobre de l'esquerda del PSC i de la reclamació de competències per convocar la consulta, que ja sabem que va ser una acció instrumental per carregar­-se de raons, escalfar la parròquia nacionalista [...].

Una variant d’aquest discurs serien les associacions de l’independentisme­-sobiranisme-­nacionalisme no espanyol amb el món religiós, que es pot comprovar a:

[...] l'independentisme és més àgil i eficaç. I a sobre disposa d'una mística patriòtica sense la qual seria impossible suportar el tedi de 16 mesos parlant del mateix i explicar el seguiment popular.

També n’és un exemple el mateix terme 'parròquia nacionalista' esmentat anteriorment.

Situar l’opció independentista fora de la raó és una estratègia per foragitar­la de la polis, del debat polític, en què els grans conflictes es dirimeixen democràticament amb majories i minories, és a dir, votant. Quan es nega racionalitat a l’independentisme, és a dir, quan no s’accepta que és una opció tan vàlida, tan racional, com pot ser continuar dintre l’estat espanyol, s’impossibilita cap debat. Però n’hi ha més: quan es nega la racionalitat a una opció política, s’està negant la condició d’éssers racionals als qui la defensen, de la qual cosa es deriva que a uns éssers 'encegats' i abduïts per la suposada 'mística patriòtica' no se’ls pot deixar decidir.

Per això, no és estrany Ónega qualifiqui d’error d’anàlisi 'que una part de la societat catalana entengui que és veritat que no permetre un referèndum és propi d'un sistema autoritari'. O dit altrament, implícitament justifica l’oposició que se celebri un referèndum per dirimir un conflicte polític, perquè aquesta negativa no seria pròpia 'd'un sistema autoritari'.

I si algú se’n queixa o protesta per l’actitud antidemocràtica de l’Estat espanyol, Ónega té l’explicació infal·lible:

Si la política declarativa s'ha acabat, comença la fase dels fets, que se suposa que tindrà aquesta cadència: rebuig del Congrés, reacció victimista perquè Espanya no deixa votar els catalans i confluència en l'oceà de les eleccions plebiscitàries.

O dit altrament, quan les dones no podien votar i protestaven, eren unes victimistes. D’aquesta manera creuen alguns que s’exorcitza el conflicte.

Aparentment, aquest discurs seria el revers del que en podríem anomenar el discurs que situa la independència com si fos una mena de paradís, el discurs independentista massa optimista. La diferencia, amb tot, és que la segona modalitat de discurs pot existir, majoritàriament els partidaris de la independència no deixen de reconèixer les dificultats i saben que no tot seran flors i violes. Més aviat, és el discurs catastrofista que projecta, que imagina, com un Quixot, el seu revers, en què no som davant de cap gegant sinó d’un molí de vent.

Men?ame