Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  14.07.2013  06:00

Autor/s: Contrastant

Joan Tapia al país de les meravelles federals (I)

Men?ame
 

En Joan Tapia, un analista asèptic com pocs, va publicar El pacte de Granada a El Periódico de Catalunya del 9 de juliol de 2013. En la seva línia habitual, va exalçar la línia ideològica del PSC, en aquest cas, la Declaració de Granada. Arran, doncs, d’aquest text del Consell Territorial del PSOE, va escriure l’article d’opinió esmentat, que comença així:

'Fa nou mesos l’agrit-prop oficialista assegurava que Pere Navarro era un cadàver. Defensar el federalisme era camp a Catalunya i estúpid perquè a Espanya no hi havia federalistes. Però el PSC va resistir (baixant, com CiU) en les eleccions del mes de novembre. Amb 25.000 vots més que Esquerra Republicana (encara que amb un diputat menys). I la idea de reformar la Constitució per assegurar un nou encaix de Catalunya i un sistema de finançament ha progressat.'

Només començar, Tapia deixa clars uns quants axiomes, els quals rebaten la premissa de l’agip-prop oficialista:

a) No és cert que Pere Navarro fos un cadàver polític l’octubre del 2012 i, en conseqüència, menys el 9 de juliol de 2013.
b) A Espanya hi ha federalistes.
c) El PSC va resistir el 25-N.
d) A més del PSC, hi ha d’altres partidaris de la idea que cal revisar a l’alça la Constitució espanyola. En un fragment que no cito n’anomena el Foment del Treball Nacional, el Cercle d’Economia i Unió.
 
Deixant de banda, el grau d’adequació a la realitat política dels tres primers axiomes i l’obvietat del quart, analitzarem la resta de l’article, que, cal llegir, és clar, a partir dels axiomes de Tapia.
 
En el segon paràgraf, Tapia entra de ple en la valoració de la Declaració de Granada:

'A Granada l’avanç ha estat substancial perquè el PSOE –al qual l’última enquesta d’EL PERIÓDICO situa a tan sols 2,8 punt del Partit Popular (el 2011 va quedar a 16)- ha assumit per unanimitat del seu Consell Territorial la proposta d’una Espanya federal amb un Senat similar a l’alemany, el principi d’ordinalitat en el finançament (que els recursos de cap contribuent net quedin per sota dels receptors després de la solidaritat) i, d’una manera menys explícita, que Catalunya és una nació.'

En primer lloc, considera que l’acord del Consell Territorial del PSOE suposa un avanç 'substancial' perquè assumeix, d’una manera unànime, un Senat a l’alemanya, el principi d’ordinalitat i la idea que Catalunya és una nació (tot i que implícitament).

Tapia considera un avanç que el Consell Territorial voti per unanimitat la Declaración de Granada. Posem per cas que la unanimitat es produeix a ERC o a la CUP (ja no parlem de Sortu). ¿En Tapia també l’hauria destacada favorablement o hauria dit que era una decisió a la búlgara? A més a més, venint del procés estatuari fallit, d’un Estatut laminat pel Tribunal Constitucional espanyol i d’anys i més anys de silenci més enllà de l’Ebre, és creïble aquesta aposta unànime del Consell Territoria del PSEO pel federalisme?

En segon lloc, Tapia afirma que el PSOE assumeix el principi d’ordinalitat. Anem al text:

'28.3 En lo que se refiere al modelo de financiación, sería aconsejable tomar como referencia el federalismo alemán, dado que la evolución del modelo LOFCA ha llevado a un sistema que, gravita en buena medida sobre unos impuestos comunes cuya recaudación se reparte entre ambos niveles de gobierno. También toma su referencia en la jurisprudencia constitucional alemana la precisión ratificada por el Tribunal Constitucional, de que la contribución interterritorial no coloque en 'peor condición relativa de quien contribuye respecto a quien se beneficia' (Fundamento Jurídico sobre la ordinalidad contenido en sentencia del TC sobre el Estatuto de Cataluña).'
 
El  TC español escriu el següent a les pàgines 621 i 622 de la sentència sobre l’Estatut (com que el text és molt farragós no transcric el que no fa referència directa a l’argumentació del PSOE i la nostra contraargumentació):
 
'Sin embargo, no es así en la medida en que la previsión incluida en el art. 206.5 EAC [l’aplicació del principi d’ordinalitat] no es propiamente una condición impuesta al Estado por el Estatuto de Autonomía de Cataluña […] Adecuación y justicia que, predicadas del equilibrio económico al que ha de ordenarse la realización de la solidaridad entre las Comunidades Autónomas garantizada por el Estado, no pueden redundar para las más ricas en mayor perjuicio que el inherente a toda contribución solidaria para con las menos prósperas en orden a una aproximación progresiva entre todas ellas, excluyéndose, por tanto, el resultado de la peor condición relativa de quien contribuye respecto de quien se beneficia de una contribución que dejaría entonces de ser solidaria y servir al fin del equilibrio para propiciar, en cambio, un desequilibrio de orden distinto al que se pretende corregir. […]
 
El art. 206.5 EAC ha de entenderse, en definitiva, como la manifestación expresa de un principio inherente al modelo de solidaridad interterritorial, en cuya virtud el Estado viene constitucionalmente obligado a procurar un 'equilibrio económico, adecuado y justo' entre las Comunidades Autónomas que no perjudique a las más prósperas más allá de lo razonablemente necesario para el fin de la promoción de las menos favorecidas. De modo que la garantía del Estado a que se refiere este precepto sólo operaría cuando la alteración de la posición de la Comunidad Autónoma de Cataluña se debiera, no a la aplicación general de los mecanismos de nivelación, sino exclusivamente a la aportación que realizase Cataluña como consecuencia de su posible participación en dichos mecanismos. Con ese limitado alcance, así interpretado, el precepto no es contrario a la Constitución.'

En resum, el principi d’ordinalitat que assumeix la Declaración de Granada és el succedani que queda un cop el TC espanyol en limita l’aplicació. Això des del punt de vista econòmic. Des d’una perspectiva discursiva encara hi ha un detall més important. Els mèdia van estar informant durant mesos que el PSC volia que el prinicpi d’ordinalitat sortís al text. Els dies anteriors es va filtrar que el PSC lluitava perquè el terme ordinalitat aparegués a l’acord atès que alguns dirigents del PSOE no veien clar la inclusió de la paraula. Finalment, el mot ordinalitat surt al document: entre parèntesi i al final del paràgraf. I, a més, no amb el significat originari a l’Estatut de 2006, sinó amb el significat mutilat del TC espanyol.

I, vist tot això, en Tapia està content perquè el PSOE assumeix l’ordinalitat. On queda que “En lo que se refiere al modelo de financiación, sería aconsejable tomar como referencia el federalismo alemán”? El sería expressa només un desig i no pas una voluntat?

La darrera alegria de Tapia, i ja en van tres, és el reconeixement per part del PSOE, 'd’una manera menys explícita [que l’estructura del Senat i l’ordinalitat], que Catalunya és una nació.'

Acabem de veure de quina manera assumeix el PSOE l’ordinalitat a l’espanyola. Ara, en el document no surt en cap moment sigui una nació, ni de manera implícita i encara menys 'de manera menys explícita'. En el document hi trobem:

a) 5 vegades nacionalidades
b) 3 vegades nacionalidades históricas
c) 3 vegades nacionalismo catalán
d) 1 vegada ruptura nacionalista
e) 2 vegades nacionales ([singularidades] nacionales i aspiraciones nacionales).

Així, doncs, tenim vuit ocurrències del mot nacionalidades, una innovació terminològica de darrera hora i que implica un avanç substancial en la concepció federal de l’Estat espanyol, com diu Tapia. A més a més, tenim sis ocurrències de mots semànticament vinculats amb el concepte de nació (com ja sabem, nacionalidad és un simple subterfugi lèxic per evitar la paraula maligna). Veiem on surten i quina connotació surten:

'2. […] A todo ello se ha añadido, en los últimos meses, un doble y contradictorio proceso. De una parte, la crisis ha ido acentuando una corriente de opinión pública crítica con el Estado Autonómico y sensible al viejo discurso recentralizador y de otra la ruptura del nacionalismo catalán con el marco estatutario y constitucional y su apuesta abiertamente independentista.

15. Riesgos de ruptura nacionalista. Pero, quizás el problema más grave surgido en estos últimos meses, en el desarrollo de nuestro modelo autonómico, sea la ruptura del nacionalismo catalán con el marco estatutario y constitucional y su apuesta por la independencia de Cataluña. Esta opción estratégica del nacionalismo catalán debe ser atribuida a quienes la han tomado. Pero nuestro diagnóstico sobre los sentimientos y opiniones de la ciudadanía catalana, no debe olvidar que, han influido en ellos la insatisfacción de los modelos de financiación, la decepción sobre el desenlace de la reforma estatutaria y las dificultades del modelo autonómico actual para integrar sus singularidades culturales, simbólicas o nacionales. Los socialistas no podemos dar por buena esta ruptura. […]

16. […] . Nuestra voluntad es reafirmar el Estado autonómico avanzando y desarrollando reformas de naturaleza federal. Creemos que en el federalismo se ubican las mejores soluciones para reconocer, respetar e integrar las diversas aspiraciones nacionales que conviven en España, la cohesión social, la igualdad y para encontrar las mejores respuestas a los problemas de nuestras comunidades en un Estado integrador y eficiente. A esto responde este documento. […]'
 
El color marca els contextos negatius en què apareix el sintagma nacionalismo i nacionalista. Per tant, el PSOE utilitza aquests termes amb una intenció crítica. No té gaires motius per estar content en Tapia, doncs.

Resten les dues ocurrències de nacionales. Sens dubte, el terme és positiu aplicat a Catalunya. Ara bé, l’alegria no pot ser completa )ni tan sols per al hooligan Tàpias). D’una banda, el primer nacionales està relacionat amb singularidades, que vol dir distincions o separacions d’allò comú, la nación española. La singularitat singular, és a dir, l’única. D’una altra banda, el segon nacionales està relacionat amb aspiraciones. Ara el terme és clarament positiu perquè, a més a més, el text parla de reconèixer-les, respectar-les i integrar-les. Però, com abans, l’alegria és parcial perquè tot seguit el PSOE fa referència a 'los problemas de nuestras comunidades'. Se suposa que cal afegir-hi 'autonómicas'.

En definitiva, les referències Catalunya com a nació apareixen en contextos crítics o que treuen bona part de la connotació  positiva del terme. Tot i això, Tapia està satisfet perquè el PSOE afirma 'd’una manera menys explícita, que Catalunya és una nació'. Ja és ben cert que qui no està content és perquè no vol.

Fins aquí hem analitzat la primera meitat de l’article de Joan Tapia. L’anàlisi del discurs de la Declaración de Granada ens ha permès posar en dubte el gir federalista del PSOE i, en conseqüència, la manca d’adequació a la realitat del discurs de Tapia.

NOTA: Mentre escrivia aquest article el Comitè Federal del PSOE va donar una nova mostra del seu federalisme de pedra picada en rebutjar la darrera proposta PSC. Amb aquests amics federals per què vols adversaris antiautonòmics?

[Article publicat inicialment a Llibertat.cat.]

Men?ame