30.10.2012 - 06:00
Janet Browne ha escrit fins al moment la biografia més completa i acurada de Charles Darwin, que la Univeristat de València ha traduït al castellà en dos volums: ‘Charles Darwin: El viaje’ i ‘Charles Darwin: El poder del lugar’. La historiadora va voler visitar l’històric Jardí Botànic de la Universitat de València i l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero (Universitat de València-CSIC) –«el més bell centre d’història de la ciència del món», va afirmar només entrar al hall–, on, amb entusiasme i curiositat, va poder consultar alguns dels fons antics que es conserven en la seua biblioteca. Tant al llarg de la visita com de l’entrevista que va concedir a Mètode va fer palesa la seua proximitat i la seua amabilitat, fets que, units al gran coneixement del naturalista anglès que exhibeix, van fer un gran plaer poder conversar amb ella.
La seua biografia sobre Charles Darwin es pot considerar com el millor relat sobre el tema que s’haja escrit fins a l’actualitat. No obstant això, ja hi havia obres excel·lents sobre la vida del naturalista, per què decidiu fer un treball tan llarg i dur?
Des d’un punt de vista acadèmic sempre és interessant estudiar la vida i l’obra de Charles Darwin i poder reinterpretar-lo. El meu treball sobre Darwin és diferent als treballs anteriors, i això pense que és enriquidor. En aquest sentit, espere que els estudis sobre Darwin no s’acaben ací. Cada nova generació ha de realitzar una nova revisió del llegat de Darwin i arribar a noves interpretacions.
I personalment com us enfrontàreu a aquesta feina?
Jo havia treballat com a editora de la correspondència de Darwin a la Universitat de Cambridge, i va ser una feina amb la qual vaig gaudir realment. Vaig dedicar moltes hores a llegir les cartes originals del naturalista. Va ser una oportunitat meravellosa que em va permetre aprendre molt sobre Darwin i fer-me preguntes sobre la seua vida. Va ser això el que em va fer voler saber més sobre ell.
Des del punt de vista d’un país perifèric en la història de la ciència, però també des de la situació particular que va fer de València un important centre de divulgació i difusió de les teories evolucionistes i les idees en el segle xix, alguns historiadors valencians estan prenent major interès en els processos de la recepció i apropiació d’idees científiques estrangeres. Què pensa vostè sobre els enfocaments alternatius dels models de centre-perifèria jeràrquics en la història de la ciència?
Crec que és fascinant, perquè en aquests casos en què vam veure com es va difondre l’obra de Darwin, això no tractava només de Darwin sinó de tota la controvèrsia al seu voltant. Així, podem considerar que aquesta difusió perifèrica és un moviment molt interessant i que realment ajuda a avançar la investigació sobre història de la ciència.
Podríem dir que Darwin és un VIP (“very important person”) dins de la història de la ciència. No troba, però, que açò podria amagar una relació de desequilibri amb altres àrees d’investigació sobre la història de l’evolució?
Sí, això ha estat un problema perquè molta gent se sentia atreta per la figura de Darwin i la seua teoria de l’evolució, deixant de banda la labor tan interessant d’altres naturalistes. Pense que en un passat això sí que podia considerar-se un perill, però una de les coses que s’han aconseguit el 2009 amb la celebració del bicentenari de Darwin ha estat precisament remarcar la importància d’altres científics que van treballar durant els segles xix i xx. Totes les celebracions i commemoracions que s’han realitzat durant l’Any Darwin han ajudat perquè els biòlegs hagen pogut descobrir altres científics associats a Darwin, és a dir, ha permès conèixer altres investigadors lligats a la teoria de l’evolució.
Dir que les idees de Darwin sobre la naturalesa han canviat la nostra visió del món (i de nosaltres mateixos) és un lloc comú. Però avui, l’evolució és una qüestió controvertida per a algunes persones. Quin és el paper de la història per donar suport a l’evolució com una teoria explicativa clau en les ciències naturals?
És una pregunta molt compromesa, perquè realment els historiadors l’únic que podem fer és situar el context social i històric dels descobriments i dels científics, però poca cosa més. Pense que donen més suport a la teoria de l’evolució tots els descobriments que s’estan realitzant avui dia i que avalen les teories de Darwin. Ara bé, l’inici de totes aquestes investigacions el trobem a Darwin i el paper de la història ha de ser situar en el seu context els treballs del naturalista. No és fàcil entendre Darwin sense conèixer la seua època, i a més pot ser molt interessant per a un biòleg llegir acuradament ‘L’origen de les espècies’.
Vostè coneix la societat americana, amb els seus problemes per admetre la teoria de l’evolució. És un problema concret d’una part de la societat o és una qüestió generalitzada?
És una pregunta molt interessant, perquè és cert que hi ha dificultats per admetre la teoria de l’evolució als EUA en alguns àmbits, però no és fàcil generalitzar. De vegades aquest refús a la teoria prové d’un determinat sistema religiós, però no sempre. En el cas concret d’Amèrica podríem situar-lo en els evangèlics, que són especialment refractaris a admetre les teories de Darwin. Jo visc als EUA des de fa tres anys i trobe que açò és intrigant i preocupant, perquè ara, a més, veiem que les teories creacionistes han anat estenent-se en altres països. I per què ocorre això? Jo trobe que no és tant un problema per acceptar la teoria de l’evolució com un problema d’acceptar els avenços científics i tecnològics de la societat, és a dir, no estan contra la teoria de l’evolució sinó contra la ciència i la modernització de la societat.
Llig l’entrevista completa a la web de Mètode.
Jesús I. Català és professor d’Història de la Ciència a la Universitat CEU Cardenal Herrera de València.
Juli Peretó és professor titular de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva, Universitat de València.
Enllaços
Array
