24.05.2012 - 11:41
Crisi. La paraula la llegim, l’escoltem, la patim, la comentem, la critiquem i la fem ressonar incomptables vegades al llard del dia. I per a la generació de joves que passa per ser la més preparada de la història, es tradueix en una altra: estranger. Precarietat laboral, una feina que no s’adequa als seus estudis, atur in crescendo, hipoteques impossibles d’assumir i salaris molt per sota del què s’espera després d’invertir anys (i diners) en formació. Davant aquests fenòmens, cada vegada són més els joves que opten per marxar en busca d’una oportunitat laboral que aquí no troben. És una veritable fuga de cervells.
El saldo migratori, que fins el 2010, era positiu s’ha convertit en negatiu a partir del 2011, el què significa que hi ha més gent que marxa que gent que arriba, segons dades oficials. No existeixen xifres exactes del número de joves en possessió de títol universitari que decideix emigrar, però als Països Catalans la xifra d’autòctons que marxen no para de créixer d’ençà que va començar la crisi. Així, mentre que el 2009 registrava un total d’11.666 èxodes –entre Principat, Comunitat Valenciana i Illes Balears-, el primer trimestre d’aquest 2012 és demolidor: 8.102 persones ja han emigrat des de que va començar l’any. Si això es mantingués, significaria que a finals d’any haurien marxat més de 24.000 catalans. Què i qui hi ha al darrere d’aquestes xifres?
Joves (pre)parats
Segons un informe publicat per Adecco, les persones que es mostren interessades per trobar una feina a l’estranger responen a un perfil molt definit. La fuga de cervells es relaciona amb una generació d’entre 25 i 35 anys, sense responsabilitats familiars, altament qualificada i que, a més de parlar diversos idiomes, ha viatjat, domina les eines i té una preparació universitària i laboral similar a la de la resta de joves de la Unió Europea. Tal i com explica aquest informe, són tres els principals motius d’aquest èxode juvenil continuat: en primer lloc, la situació del mercat laboral al nostre país i l’increment continuat de l’atur. L’última Enquesta de Població Activa (EPA), corresponent al primer trimestre de 2012, reflecteix que al Principat la tassa d’aturats es situa al 22,16%, mentre que a la Comunitat Valenciana i a les Illes Balears arriba al 27,32% i 28% respectivament, molt per sobre de la mitjana europea. En segon lloc, països de destinació com França, Alemanya o Argentina proporcionen als joves catalans ofertes més competitives i atractives que les de casa, tant des d’un punt de vista professional com econòmic. I això fa que se sentin més valorats. Per últim, una altra causa de l’augment de la fuga de talent es troba en la disminució de barreres formatives dins la Unió Europea. L’homologació de diplomes i la lliure circulació d’estudiants i treballadors gràcies, en part, als nous programes de Bolonya, facilita les oportunitats dels joves catalans alhora de trobar feina d’allò què han estudiat.
Conseqüències
La fuga de cervells s’accentua principalment en aquells joves que provenen de l’àrea de la ciència i l’enginyeria, especialment informàtics, arquitectes o enginyers superiors. Les retallades en R+D del govern de l’estat, que han arribat des del 2009 al 37%, lluny de ser la solució a la crisis econòmica són un obstacle a l’hora de trobar feina. Si abans marxar fora era una manera d’adquirir mèrits, ara emigrar es presenta com la millor –sinó la única- sortida a la seva carrera professional.
Una enquesta sobre expectatives laborals publicada per l’Omnibus de Gesop estableix que el 65,8% dels enquestats amb un nivell d’estudis alt acceptaria una feina a l’estranger. I un 84,8% dels que encara estudien, també ho farien si se’ls obrís aquesta porta. Davant aquesta situació, és positiva la fuga de cervells? Hem parlat amb diferents joves que actualment treballen a l’estranger i asseguren que ho seria si “aquestes persones acumulessin experiència i acabessin tornant”. Però com a ells mateixos els ha passat, la majoria d’empreses que ofereixen contractes de treball a altres països contemplen contractes mínims d’1 a 2 anys de duració, motiu pel qual molts dels qui se’n van amb la intenció de tornar, acaben quedant-s’hi.
