Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  01.03.2012  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Marina Espasa, darrere les passes de Trabal, Calders i Perucho

Debuta amb la novel·la 'La dona que es va perdre', una faula plena d'humor i de crítica

Men?ame
 

Si escolteu Marina Espasa llegint el primer capítol de 'La dona que es va perdre' (vídeo), que és la seva primera novel·la (acabada de publicar a Empúries), sentireu com un talp es va convertint en home i amb una ungla de la mà esquerra s'obre una escletxa al pit, s'agafa el cor que encara batega i se'l guarda en una cartera vella i gastada. I si agafeu el llibre i continueu llegint, coneixereu l'Alícia, una jove arquitecta que s'ha separat del Pere, que li agrada viure en una casa a peu pla i que desborda imaginació.

 

L'home talp i l'Alícia mantenen una història d'amor que circula per les tres parts de la novel·la que, segons l'autora, són força diferents. Però parlar del llibre de la Marina Espasa no és fàcil, si se'n vol preservar la sorpresa. Explica l'autora:

'Va ser un projecte de cocció lenta. Potser es va anar fent, de mica en mica, durant més de quatre anys. Mira si hi he passat temps, que al principi es deia 'La noia que es va perdre' i al final vaig veure que s'havia de dir 'La dona que es va perdre'. De primer vaig pensar en un grup de contes, perquè tenia tres idees separades que em ballaven pel cap, però vaig aconseguir d'enllaçar-les i ja em va aparèixer la novel·la.'

Les tres idees que vaig enllaçar

'Per una banda, vaig imaginar un personatge capaç de canviar de mida, fer-se xic i gros; també tenia la imatge d'una noia que entrava en un cinema i que, quan en sortia, tot havia canviat, hi havia hagut un salt de temps; i després imaginava un viatge. I com que sóc guionista de formació, buscava les línies que lliguessin aquestes tres històries.'

'Quan vaig tenir escrites unes cinquanta o seixanta pàgines em vaig encallar. Em costava d'avançar amb aquest principi fantàstic que portava cap al món dels talps. Ah!, d'entrada també tenia la imatge d'un home que surt del metro. M'encanten els metros. I això que els talps tinguessin a les boques del metro entrades i sortides cap al seu món i el món humà m'anava bé. És clar, el món dels talps és un món submarí, subterrani, de túnels, passadissos secrets, d'aventures de joventut… De fet, durant molt de temps vaig pensar que escrivia una novel·la juvenil i precisament per no caure en aspectes una mica carrinclons vaig endurir el món dels talps, que es presenta com una societat més militaritzada i dominada.'

Ambigüitat sobre el lector

'Jugo amb l'argument de la noia que coneix un noi una mica especial, tímid, se n'enamora, però llavors li diuen que és un talp i, ostres!, vol viure la història d'amor i no té por i s'hi llança. Ella té un món mental molt poderós, té la força de la imaginació i li agrada de sentir-se diferent de tothom. I aquest personatge dóna molta ambigüitat a la història, sempre al límit de la realitat. I espero que tot el llibre sigui prou ambigu perquè el lector no deixi de viure el dubte de què li passa i no li passa. Voldria que aguantés les dues lectures. La gent més terrenal interpreta inevitablement que tota l'ambigüitat és producte de la imaginació de l'Alícia, però la realitat és que el gènere fantàstic hi té un paper també.'

'Mira, arribat en aquest punt em remeto a la cita inicial del llibre, de 'L'home que es va perdre' de Francesc Trabal. Diu: "Pot dir-se que es tracta, no d'una novel·la fantàstica, sinó, ben lluny d'això, d'una novel·la de la vida real." Ara que he rellegit Trabal, Calders, Perucho, m'hi sento completament connectada. Aquesta ironia sobre la realitat fantàstica és magnífica. Perquè, a mi, el terror, per exemple, no m'agrada gens, el trobo massa literal, però si hi poses humor, ja se salva.'

Una faula contemporània

'I sí que he concebut la novel·la com una faula. M'agrada molt la faula, i m'agraden els llibres a l'estil d'Orwell, de 'El món feliç' de Huxley… Encara que 'La dona que es va perdre' té aquesta cosa de falsa opereta, hi ha una clara voluntat de crítica social. Els polítics de dalt i també els de baix hi queden bastant malparats. La crítica ve de l'allunyament de la classe política de la gent. 'La dona que es va perdre' en cap cas no és una novel·la d'evasió, per a passar l'estona i prou. Conté reflexions sobre el món. Per mi, això és indestriable de la vida, perquè les decisions que prens sempre tenen un component polític. I alhora intento posar-hi una mica de poesia, amb la història d'amor que articula tot el llibre. He llegit molt Boris Vian, m'agrada tant, ai, veure que algú pensa com tu…'

Si voleu saber-ne més, la Marina Espasa, periodista i filòloga, ex-col·laboradora del programa 'L'hora del lector' de TV3, presentarà la seva primera novel·la el 20 de març a la llibreria Documenta de Barcelona.

Men?ame